Llistat de punts

Coses petites i vida d’infància

Tot pensant en aquells de vosaltres que, al cap dels anys, encara es dediquen a somiar —amb somnis vans i puerils, com Tartarí de Tarascó— caceres de lleons pels passadissos de casa, allà on en tot cas no hi ha sinó rates i poca cosa més; pensant-hi, ho torno a dir, us recordo la grandesa de la via cap a les coses divines en el compliment fidel de les obligacions habituals de la jornada, amb aquestes lluites que omplen de goig el Senyor, i que només Ell i cada u de nosaltres coneixem.

Convenceu-vos que ordinàriament no trobareu lloc per a gestes enlluernadores, entre d’altres raons, perquè no solen presentar-se. En canvi, no us falten ocasions de demostrar a través de les coses petites, de les coses habituals, l’amor que teniu a Jesucrist. També en les coses menudes, comenta sant Jeroni, es mostra la grandesa de l’ànima. No admirem el Creador solament en el cel i en la terra, en el sol i en l’oceà, en els elefants, camells, bous, cavalls, lleopards, óssos i lleons; sinó també en els animals minúsculs, com la formiga, mosquits, mosques, cuques i altres animals d’aquesta mena, que distingim millor per llurs cossos que no pas per llurs noms: tant en els grans com en els petits admirem la mateixa mestria. Així, l’ànima que es dóna a Déu posa en les coses petites el mateix fervor que en les grosses (St. Jeroni, Epistolae, LX, 12 [PL 22, 596]).

En els primers anys de la dècada dels quaranta, jo anava molt per València. Aleshores no tenia cap mitjà humà i, amb aquells qui —com vosaltres ara— es reunien amb aquest pobre sacerdot, fèiem l’oració on bonament podíem, algunes tardes en una platja solitària. Com els primers amics del Mestre, us en recordeu? Escriu sant Lluc que, en sortir de Tir amb Pau, camí de Jerusalem, ens acompanyaren tots, amb les esposes i fills, fins als afores de la ciutat; i, posats de genolls a la riba, férem l’oració (Act XXI, 5).

Un dia, doncs, a darrera hora, durant una d’aquelles postes de sol meravelloses, veiérem que s’atansava una barca a la vora, i que saltaren a terra uns homes bruns, forts com roques, ben mullats, el tors nu, tan cremats per la brisa que semblaven ésser de bronze. Començaren a treure de l’aigua la xarxa atapeïda de peixos brillants com la plata, i la duien arrossegada per la barca. Estiraven amb molt de braó, els peus enfonsats a la sorra, amb una energia prodigiosa. Tot d’una vingué un nen, també molt colrat, s’acostà a la corda, l’agafà amb les manetes i va començar a estirar amb una evident poca traça. Aquells pescadors rudes, no gens refinats, degueren sentir que el cor se’ls estremia i deixaren que el menut col·laborés; no el van apartar, tot i que més aviat els destorbava.

Vaig pensar en vosaltres i en mi mateix; en vosaltres, que encara no us coneixia, i en mi; en aquestes estirades a la corda, cada dia, en tantes coses. Si ens presentem davant Déu Nostre Senyor com aquest petit, convençuts de la nostra feblesa però disposats a secundar els seus designis, assolirem més fàcilment la meta: arrossegarem la xarxa fins a la riba, curulla de fruit abundant, perquè allà on fallen les nostres forces, arriba el poder de Déu.

Procurem fomentar en el fons del cor un desig ardent, un afany gran d’assolir la santedat, encara que ens contemplem plens de misèries. No us espanteu; a mesura que un avança en la vida interior els defectes personals són percebuts amb més claredat. Passa que l’ajut de la gràcia es transforma com en uns vidres d’augment, i se’ns apareixen amb unes dimensions gegantines fins i tot el gra de pols més minúscul, el granet de sorra gairebé imperceptible, perquè l’ànima adquireix la finor divina i fins l’ombra més petita molesta la consciència, que solament troba gust en la netedat de Déu. Digues-li ara, del fons del teu cor: Senyor, vull ser sant de debò, de debò vull ser un digne deixeble vostre i seguir-vos sense condicions. I t’has de proposar de seguida la intenció de renovar cada dia els grans ideals que t’animen en aquests moments.

Jesús, si els qui ens reunim en el vostre Amor fóssim perseverants! Si aconseguíssim de traduir en obres aquests anhels que Vós mateix desperteu en les nostres ànimes! Pregunteu-vos ben sovint: Jo, per què m’estic a la terra? I així procurareu el perfecte acabament —ple de caritat— de les feines que emprengueu a cada jornada i l’atenció de les coses petites. Ens fixarem en l’exemple dels sants: persones com nosaltres, de carn i ossos, amb febleses i debilitats, que saberen vèncer i vèncer-se per amor de Déu; en considerarem la conducta i —com les abelles, que destil·len de cada flor el nèctar més preciós— ens aprofitarem de llurs lluites. Vosaltres i jo aprendrem així mateix a descobrir tantes virtuts en aquells qui ens volten —ens donen lliçons de treball, d’abnegació, d’alegria… —, i no ens aturarem gaire en els seus defectes; només quan sigui imprescindible, per tal d’ajudar-los amb la correcció fraterna.

El col·liri de la pròpia feblesa

Vosaltres, com jo mateix, us trobareu diàriament carregats amb molts d’errors, si us examineu amb valentia a la presència de Déu. Quan hom lluita per foragitar-los, amb l’ajut diví, manquen d’una importància decisiva i se superen, per bé que sembli que mai no s’aconsegueix de desarrelar-los del tot. Ultra això, per damunt d’aquestes debilitats, tu contribuiràs a posar remei a les grans deficiències dels altres, sempre que tinguis l’afany de correspondre a la gràcia de Déu. En reconèixer-te tan flac com ells —capaç de tots els errors i de tots els horrors—, seràs més comprensiu, més delicat, i, ensems, més exigent perquè tots ens decidim a estimar Déu de tot cor.

Els cristians, els fills de Déu, hem de prestar assistència als altres tot portant a la pràctica amb honradesa allò que aquells hipòcrites mussitaven amb murrieria al Mestre: no feu accepció de persones (Mt XXII, 16). És a dir, rebutjarem per complet l’accepció de persones —ens interessen totes les ànimes!—, ni que, lògicament, hàgim de començar per ocupar-nos d’aquelles que per una circumstància o una altra —també per motius solament humans, en aparença— Déu ha col·locat al costat nostre.

Sempre que sentim en el nostre cor desigs de millorar, de respondre més generosament al Senyor, i cerquem una guia, un nord clar per a la nostra existència cristiana, l’Esperit Sant ens duu a la memòria les paraules de l’Evangeli: cal pregar sempre sense defallir (Lc XVIII, 1). L’oració és el fonament de tota labor sobrenatural; amb l’oració som omnipotents i, si prescindíssim d’aquest recurs, no faríem res.

Voldria que avui, en la nostra meditació, ens persuadíssim definitivament de la necessitat de disposar-nos a ésser ànimes contemplatives, enmig del carrer, de la feina, amb una conversa contínua amb el nostre Déu, que no ha de decaure al llarg del dia. Si pretenem de seguir lleialment els passos del Mestre, aquest és l’únic camí.