Llistat de punts

Hi ha 7 punts a «Amics de Déu» la matèria dels quals és Lluita ascètica  → esperança.

Esperances terrenals i esperança cristiana

Amb una cadència monòtona surt de la boca de molts la cantarella ja gastada, que l’esperança és l’última cosa que es perd; com si l’esperança fos un agafador per a continuar deambulant sense complicacions, sense inquietuds de consciència; o com si fos un expedient que permet d’ajornar sine die l’oportuna rectificació de la conducta, la lluita per assolir objectius nobles i, sobretot, el fi suprem de la nostra unió amb Déu.

Jo diria que aquest es el camí per confondre l’esperança amb la comoditat. En el fons, no hi ha cap ànsia d’aconseguir un veritable bé, ni espiritual, ni material legítim; la pretensió més alta d’alguns es redueix a esquivar allò que podria alterar la tranquil·litat —aparent— d’una existència mediocre. Amb una ànima tímida, encongida, emperesida, la criatura s’emplena de subtils egoismes i es conforma en el fet que els dies, els anys, transcorrin sine spe nec metu, sense aspiracions que exigeixin esforços, sense els sobresalts de la brega: allò que compta és evitar el risc del desaire i de les llàgrimes. I que en som de lluny d’obtenir res, si malmetem el desig de posseir-ho, per por de les exigències que la conquesta d’allò mateix comporta!

Tampoc no falta l’actitud superficial d’aquells qui —fins i tot amb aparences d’una afectada cultura o de ciència— componen poesia fàcil amb l’esperança. Incapaços d’enfrontar-se sincerament amb llur intimitat i de decidir-se pel bé, limiten l’esperança a una il·lusió, a un somni utòpic, al simple consol davant les angoixes d’una vida difícil. L’esperança —falsa esperança— es muda per a aquests en una frívola vel·leïtat, que no mena enlloc.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.

Déu no es cansa de perdonar

La Sagrada Escriptura ens fa adonar que fins i tot el just cau set vegades (Prv XXIV, 16). Sempre que he llegit aquestes paraules se m’ha estremit l’ànima amb un fort sotrac d’amor i de dolor. Novament ve el Senyor al nostre encontre, amb aquest advertiment diví, per parlar-nos de la seva misericòrdia, de la seva tendresa, de la seva clemència, que mai no s’acaben. Estigueu-ne segurs: Déu no vol les nostres misèries, bé que no les desconeix, i compta justament amb aquestes febleses perquè ens fem sants.

Un sotrac d’amor, us deia. Miro la meva vida i, amb sinceritat, veig que no sóc res, que no valc res, que no tinc res, que no puc fer res; àdhuc, que sóc el no-res! Però Ell ho és tot, i és, ensems, meu, i jo sóc seu, perquè no em rebutja, perquè s’ha donat per mi. Heu contemplat un amor més gran?

I un sotrac de dolor, ja que repasso la meva conducta, i resto astorat davant el cúmul de les meves negligències. Em basta examinar les poques hores que fa que estic llevat en aquest dia, per a descobrir tanta falta d’amor, de correspondència fidel. M’afligeix de veres aquest comportament meu, mes no em treu la pau. Em prostro davant de Déu, i li exposo amb claredat la meva situació. De seguida rebo la seguretat de la seva assistència, i sento en el fons del cor que em va dient a poc a poc: meus es tu! (Is LXIII, 1); sabia —i sé— com ets; endavant!

No pot ser d’altra manera. Si acudim contínuament a posar-nos a la presència del Senyor, s’acreixerà la nostra confiança, en comprovar que el seu Amor i la seva crida resten actuals: Déu no es cansa d’estimar-nos. L’esperança ens demostra que sense Ell, no aconseguim de dur a terme ni el més petit dels nostres deures; i amb Ell, amb la seva gràcia, se cicatritzaran les nostres ferides; ens revestirem de la seva fortalesa per resistir els atacs de l’enemic, i millorarem. En resum: la consciència que som fets de fang de càntir ens ha de servir, sobretot, per afermar la nostra esperança en Crist Jesús.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

La virtut de l’esperança —seguretat que Déu ens governa amb la seva provident omnipotència, que ens dóna els mitjans necessaris— ens parla d’aquesta contínua bondat del Senyor amb els homes, amb tu, amb mi, sempre disposat a escoltar-nos, perquè no se’n cansa mai. Li interessen les teves alegries, els teus èxits, el teu amor, i també les teves angúnies, el teu dolor, els teus fracassos. Per això, no confiïs en Ell tan sols quan ensopeguis amb la teva feblesa; adreça’t al Pare del Cel en les circumstàncies favorables i en les adverses, tot acollint-te a la seva misericordiosa protecció. I la certesa de la nostra nul·litat personal —per reconèixer aquesta realitat, no cal una gran humilitat: som una autèntica corrua de zeros— es canviarà en una fortalesa irresistible, perquè a l’esquerra del nostre jo hi haurà Crist, i quina xifra incommensurable en resulta!: el Senyor és la meva fortalesa i el meu refugi, qui temeré? (Ps XXVI, 1).

Acostumeu-vos a veure Déu darrera de totes les coses, a saber que Ell ens espera tothora, que ens contempla i reclama justament que el seguim amb lleialtat, sense abandonar el lloc que en aquest món ens correspon. Hem de caminar amb una vigilància afectuosa, amb una preocupació sincera de lluitar, per no perdre la seva divina companyia.

Aquesta lluita del fill de Déu no va unida a tristos renunciaments, a obscures resignacions, a privacions d’alegria: és la reacció de l’enamorat, que mentre treballa i mentre descansa, mentre frueix i mentre pateix, posa el pensament en la persona estimada, i per ella s’enfronta de gust amb els diferents problemes. En el nostre cas, a més a més, com que Déu —hi insisteixo— no perd batalles, nosaltres amb Ell ens direm vencedors. Tinc l’experiència que si m’ajusto fidelment als seus requeriments, em posa en prats verds i em mena a fresques aigües, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per amor del seu nom. Ni quan passo per una vall tenebrosa no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi; la vostra vara i el vostre bàcul són el meu consol (Ps XXII, 2-4).

En els combats de l’ànima, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués.

Acudiu setmanalment —i sempre que en tingueu necessitat, sense donar cabuda als escrúpols— al sant Sagrament de la Penitència, al sagrament del perdó diví. Revestits de la gràcia, anirem a través de les muntanyes (Cfr. Ps CIII, 10), i pujarem el pendent del deure cristià sense detenir-nos. Fent servir aquests recursos, amb bona voluntat, i pregant el Senyor que ens atorgui una esperança cada dia més gran, posseirem l’alegria contagiosa dels qui se saben fills de Déu: si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31). Optimisme, doncs. Moguts per la força de l’esperança, combatrem per esborrar la taca viscosa que estenen els sembradors de l’odi, i redescobrirem el món amb una perspectiva joiosa, perquè sortí bell i net de les mans de Déu, i així de bell l’hi tornarem, si aprenem de penedir-nos.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura