Llistat de punts

Deixeu-me que us manifesti, una altra vegada, una miqueta de la meva experiència personal. Us obro l’ànima, en la presència de Déu, persuadit absolutament que no sóc model de res, sinó que sóc un parrac, un pobre instrument —sord i inepte— que el Senyor ha utilitzat perquè es comprovi amb més evidència, que Ell sap escriure perfectament amb el petge d’una taula. En parlar-vos de mi, doncs, no em passa pel cap, ni de ben lluny!, el pensament que en la meva actuació hi hagi gens de mèrit meu; i encara menys pretenc d’imposar-vos que camineu per on el Senyor m’ha portat a mi, ja que molt bé podria esdevenir-se que el Mestre no us demani a vosaltres allò que a mi m’ha ajudat tant a treballar sense entrebancs en aquesta Obra de Déu, a la qual he dedicat tota la meva existència.

Us asseguro —ho he tocat amb les meves mans, ho he contemplat amb els meus ulls— que si confieu en la Divina Providència, si us abandoneu en els seus braços omnipotents, mai no us faltaran els mitjans per a servir Déu, l’Església Santa, les ànimes, sense deixar cap dels vostres deures; i gaudireu, a més, d’una joia i d’una pau que mundus dare non potest (Cfr. Ioh XIV, 27), que la possessió de tots els béns terrenals no pot donar.

Des del començ de l’Opus Dei, el 1928, deixant a part que no comptava amb cap recurs humà, mai no he manejat personalment ni un cèntim; ni tampoc no he intervingut directament en les lògiques qüestions econòmiques, que sorgeixen en la realització de qualsevol tasca en què participin criatures —homes de carn i ossos, i no àngels—, a qui calen instruments materials per a fer eficaçment la seva feina.

L’Opus Dei ha necessitat i em sembla que necessitarà sempre —fins a la fi dels temps— la col·laboració generosa de molts, per a sostenir les obres apostòliques: d’una banda, perquè aquestes activitats mai no són rendibles; de l’altra, perquè encara que augmenti el nombre dels qui cooperen i el treball dels meus fills, si hi ha amor de Déu, l’apostolat s’eixampla i les demandes es multipliquen. Per això, en més d’una ocasió, he fet riure els meus fills, ja que mentre els impulsava durament perquè responguessin fidels a la gràcia de Déu, els animava a encarar-se descaradament amb el Senyor, demanant-li més gràcia i els diners, comptants i efectius, que urgien.

Els primers anys ens mancava allò que era més indispensable. Atrets pel foc de Déu, s’aplegaven al meu voltant obrers, menestrals, universitaris…, que ignoraven l’estretor i la indigència en què ens trobàvem, perquè a l’Opus Dei, sempre amb l’ajut del Cel, hem mirat de treballar de manera que el sacrifici i l’oració fossin abundants i ocults. Girant ara l’esguard vers aquella època, brolla del cor una acció de gràcies rendida: i quina seguretat hi havia en les nostres animes! Sabíem que cercant el regne de Déu i la seva justícia, la resta ens seria donada de més a més(Cfr. Lc XII, 31). I us puc assegurar que per manca de recursos materials, mai no ha deixat de dur-se a terme cap iniciativa apostòlica: en el moment just, d’una forma o d’una altra, el nostre Pare Déu amb la seva Providència ordinària ens facilitava el que calia, per tal que veiéssim que Ell és sempre bon pagador.

El despreniment que predico, després d’esguardar el nostre Model, és senyoriu: no és el reflex d’una manera de pobretejar clamorosa i cridanera, careta de la peresa i de l’abandó. Has d’anar vestit a to amb la teva condició, el teu ambient, la teva família, la teva feina…, com els teus companys, però per Déu, amb l’afany de donar una imatge autèntica i atraient de la veritable vida cristiana. Amb naturalitat, sense extravagàncies: us asseguro que és millor que pequeu per excés que per defecte. Tu, com te l’imagines l’aire de Nostre Senyor? ¿No has pensat amb quina dignitat devia dur aquella túnica inconsútil, que probablement devien haver teixit les mans de Santa Maria? ¿No recordes com es queixa, a casa de Simó, que no li han ofert aigua per a rentar-se les mans abans de posar-se a taula?(Cfr. Lc VII, 36-50). Certament, Ell va portar a col·lació aquesta falta de cortesia per realçar amb aquesta anècdota l’ensenyança que en els detalls petits es mostra l’amor, però també mira de deixar clar que s’atén als costums socials de l’ambient. Així doncs, tu i jo ens esforçarem a estar deslligats dels béns i de les comoditats de la terra, però sense sortides de to ni fer coses estranyes.

Per mi, una manifestació de sentir-nos senyors del món, administradors fidels de Déu, és tenir cura d’allò de què ens valem, amb interès en què es conservi, que duri, que llueixi, que serveixi com més temps millor per a la seva finalitat, sense que es malmeti. Als Centres de l’Opus Dei trobareu una decoració senzilla, acollidora, i, sobretot, neta, perquè cal no confondre una casa pobra amb el mal gust i la brutícia. Això no obstant, comprenc que tu, d’acord amb les teves possibilitats i les teves obligacions socials, familiars, posseeixis objectes valuosos i els vetllis amb esperit de mortificació, amb despreniment.