Llistat de punts

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.

Si la sola presència d’una persona de categoria, digna de consideració, basta perquè es captinguin millor els qui són davant seu, ¿com és que la presència de Déu, constant, difosa per tots els racons, coneguda per les nostres potències i gratament estimada, no ens fa sempre millors en totes les nostres paraules, activitats i sentiments? (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 450-451]). Veritablement, si aquesta realitat que Déu ens veu estigués ben gravada en les nostres consciències, i ens adonéssim que tota la nostra tasca, tota absolutament —no hi ha res que s’escapi de la seva mirada—, es desenvolupa en la seva presència, amb quin compte acabaríem les coses o que diferents serien les nostres reaccions! I aquest és el secret de la santedat que vaig predicant des de fa tants anys: Déu ens ha cridat a tots perquè l’imitem; i a vosaltres i a mi perquè, vivint enmig del món —tot essent persones del carrer!— sapiguem col·locar Crist Nostre Senyor al cim de totes les activitats humanes honestes.

Ara entendreu encara millor que si algun de vosaltres no estimés la feina, la que li correspon!, si no se sentís autènticament compromès en una de les nobles ocupacions terrenals per santificar-la, si li manqués una vocació professional, no arribaria mai a calar en l’entranya sobrenatural de la doctrina que exposa aquest sacerdot, justament perquè li faltaria una condició indispensable: la de ser un treballador.

Us haig de dir, i no hi ha cap presumpció per part meva, que m’adono de seguida si aquesta conversa cau en un sac foradat o bé si s’esquitlla per damunt de qui m’escolta. Deixeu que us obri el cor perquè m’ajudeu a donar gràcies a Déu. Quan, el 1928, vaig veure què volia el Senyor de mi, vaig començar la feina immediatament. En aquells anys —gràcies, Déu meu, perquè hi va haver molt per a sofrir i molt per a estimar!—, em van prendre per boig; d’altres, fent una ostensió comprensiva, em deien somiador, però somiador de somnis impossibles. Malgrat tot, i malgrat la meva pròpia misèria, vaig continuar sense descoratjar-me; com que allò no era cosa meva, va anar obrint camí enmig dels contratemps, i avui és una realitat estesa per tota la terra, d’un pol a l’altre, que sembla tan natural a la majoria perquè el Senyor ha tingut compte que es reconegués com a cosa seva.

Us deia que tot just he canviat dues paraules amb algú, m’adono de si m’entén o no. No em passa com a la lloca que està covant, i una mà estranya li esmuny un ou d’ànega. Passen els dies i només quan els pollets trenquen la closca i veu com corre aquell floc de llana, per la seva manera desmanyotada de caminar —una pota aquí, l’altra allà— ja veu que aquest no és dels seus; que mai no aprendrà a piular, per més que s’hi entesti. Mai no he maltractat ningú que m’hagi girat l’esquena ni tan sols quan els meus desigs d’ajuda han estat pagats amb un rebuf. Per això, cap allà l’any 1939, m’atragué l’atenció un rètol que vaig trobar en un edifici on donava un curs de recés a uns universitaris. Deia així: que cada caminant segueixi el seu camí; era un consell aprofitable.

Valor exemplar de la vida professional

Cal que evitem l’error de considerar que l’apostolat es redueix al testimoniatge d’unes pràctiques pietoses. Tant tu com jo som cristians, però alhora, i sense solució de continuïtat, ciutadans i treballadors, amb unes obligacions clares que hem de complir d’una manera exemplar, si és que de debò ens volem santificar. És Jesucrist qui ens apressa: vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya; ni tampoc no encenen una llàntia i la posen sota el mesuró, sinó sobre el portallànties perquè faci llum als qui són a la casa. Que així mateix resplendeixi la vostra llum davant dels homes, de manera que vegin les vostres bones obres i hi glorifiquin el Pare del cel (Mt V, 14-16).

El treball professional —sigui quin sigui— es converteix en un canelobre que il·lumina els vostres col·legues i amics. Per això acostumo a repetir als qui s’incorporen a l’Opus Dei, i la meva afirmació val per a tots els qui m’escolteu: què m’importa que em diguin que en tal és un bon fill meu —un bon cristià—, però un mal sabater! Si no s’esforça per aprendre bé l’ofici, o bé per executar-lo amb cura, no podrà santificar-lo ni oferir-lo al Senyor; i la santificació del treball ordinari constitueix com si diguéssim la polleguera de la veritable espiritualitat per als qui —immergits en les realitats temporals— estem decidits a tractar Déu.

Recordo també la temporada de la meva estada a Burgos, en aquella mateixa època. N’hi anaven tants, a passar uns dies amb mi, en temps de permís, deixant a part els qui Romanien destacats a les casernes de la zona. Com a habitatge compartia, amb uns pocs fills meus, la mateixa habitació d’un hotel atrotinat i, mancat encara d’allò que era més imprescindible, ens organitzàvem de manera que als qui venien —eren centenars!— no els faltés el necessari per a reposar i refer-se.

Tenia el costum de sortir a passejar per la vora de l’Arlanzón, mentre parlava amb ells, mentre escoltava les seves confidències, mentre tractava d’orientar-los amb el consell oportú que els confirmés o els obrís horitzons nous de vida interior; i sempre, amb l’ajuda de Déu, els animava, els estimulava, els encenia en la seva conducta de cristians. A vegades, els nostres passeigs, arribaven fins al monestir de Las Huelgas, i en d’altres ocasions ens escapàvem cap a la Catedral.

M’agradava pujar en una torre, per tal que contemplessin de prop la cresteria, una autèntica randa de pedra, fruit d’una obra pacient, costosa. Durant aquestes xerrades els feia veure que aquella meravella no es veia de baix estant. I a fi de materialitzar allò que tan sovint els havia explicat, els deia: això és el treball de Déu, l’obra de Déu!: acabar la tasca personal amb perfecció, amb bellesa, amb la finor d’aquestes delicades blondes de pedra. Comprenien, davant aquesta realitat que entrava pels ulls, que tot això era oració, un bonic diàleg amb el Senyor. Els qui van esmerçar les seves energies en aquesta feina, sabien perfectament que des dels carrers de la ciutat ningú no valoraria llur esforç: només era per a Déu. ¿Ho entens, ara, com pot acostar al Senyor la vocació professional? Fes tu el mateix que aquells picapedrers, i el teu treball també serà operatio Dei, una feina humana amb entranyes i perfils divins.

No ens ha creat el Senyor perquè construïm ací una ciutat definitiva (Cfr. Hebr XIII, 14), perquè aquest món és el camí de l’altre, que és estada sense pesars (Jorge Manrique, Coplas, V). Però ni així, els fills de Déu no ens hem de desentendre de les activitats terrenals, en què Déu ens col·loca per santificar-les, per impregnar-les de la nostra fe beneïda, l’única que porta la pau veritable, l’alegria autèntica a les ànimes i als diversos ambients. Aquesta ha estat la meva predicació constant des de 1928: és urgent de cristianitzar la societat; de portar a tots els estrats d’aquesta humanitat nostra el sentit sobrenatural, de manera que els uns i els altres ens comprometem a elevar a l’ordre de la gràcia els afers diaris, la professió o l’ofici. Així, totes les ocupacions humanes s’il·luminen amb una esperança nova, que transcendeix el temps i la caducitat de les coses mundanes.

Pel Baptisme, som portadors de la paraula de Crist, que asserena, que encén i aquieta les consciències ferides. I per tal que el Senyor actuï en nosaltres i per nosaltres, hem de dir-li que estem disposats a lluitar cada jornada, encara que ens veiem fluixos i inútils, i per més que percebem el pes immens de les misèries personals i de la pobra personal feblesa. Hem de repetir-li que confiem en Ell, en la seva assistència: si cal, com Abraham, contra tota esperança (Rom IV, 18). Així treballarem amb un deler renovat, i ensenyarem la gent de reaccionar amb serenitat, lliures d’odis, de recels, d’ignoràncies, d’incomprensions, de pessimismes, perquè Déu ho pot tot.