Llistat de punts

Si vivim així, realitzarem en el món una tasca de pau (Cfr. Gal V, 22); sabrem fer amable als altres el servei al Senyor, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria (2 Cor IX, 7). El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare: I no se sent víctima, ni disminuït, ni coartat. Camina amb el cap alt, perquè és home i és fill de Déu.

La nostra fe confereix tot el seu relleu a aquestes virtuts que ningú no hauria de deixar de conrear. Ningú no pot superar el cristià en humanitat. Per això, qui segueix Crist és capaç —no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor— de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor, perfectus Deus, perfectus homo.

Acudim a Maria, Mare nostra, la criatura més excel·lent que ha sortit de les mans de Déu. Demanem-li que ens faci homes de bé i que aquestes virtuts humanes, encastades en la vida de la gràcia, es converteixin en la millor ajuda per a aquells qui, com nosaltres, treballen en el món per la pau i la felicitat de tots.

Contemplem, ara, la seva Mare beneïda, Mare nostra també. Al Calvari, al costat del patíbul, prega. No és una actitud nova de Maria. Sempre s’ha conduït així, complint els seus deures, ocupant-se de la llar. Mentre estava en les coses de la terra, restava pendent de Déu. Crist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), també volgué que la seva Mare, la criatura més excelsa, la plena de gràcia, ens confirmés en aquest afany d’alçar sempre els ulls a l’amor diví. Recordeu l’escena de l’Anunciació: baixa l’Arcàngel, per comunicar la divina ambaixada —l’anunci que seria Mare de Déu—, i la troba retirada en oració. Maria està enterament recollida en el Senyor, quan sant Gabriel la saluda: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu (Lc I, 28). Uns dies després s’obre en l’alegria del Magnificat —aquest cant marià que l’Esperit Sant ens ha transmès per la delicada fidelitat de sant Lluc—, fruit del tracte habitual de la Verge Santíssima amb Déu.

La Nostra Mare ha meditat llargament les paraules de les dones i dels homes sants de l’Antic Testament, que esperaven el Salvador, i els esdeveniments de què han estat protagonistes. Ha admirat aquell cúmul de prodigis, el devessall de la misericòrdia de Déu envers el seu poble, tantes vegades ingrat. En considerar aquesta tendresa del Cel, incessantment renovada, brolla l’afecte del seu Cor immaculat: la meva ànima glorifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu salvador meu; perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (Lc I, 46-48). Els fills d’aquesta Mare bona, els primers cristians, han après d’Ella; nosaltres també podem aprendre’n i hem de fer-ho.

Mestra de fe, d’esperança i de caritat

Maria cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell Cap, del qual és efectivament mare segons el cos (St. Agustí, De Sancta Virginitate, 6 [PL 40, 399]). Com a Mare, ensenya; i, també com a Mare, les seves lliçons no fan remor. Cal tenir a l’ànima una base de finor, un toc de delicadesa, per entendre allò que ens manifesta, més que no pas amb promeses, amb obres.

Mestra de fe. Benaurada tu, que has cregut! (Lc I, 45), així la saluda Isabel, la seva cosina, quan Nostra Senyora puja a la muntanya per visitar-la. Havia estat meravellós aquell acte de fe de Santa Maria: heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la vostra paraula (Lc I, 38). En el naixement del seu Fill contempla les grandeses de Déu a la terra: hi ha un cor d’àngels, i tant els pastors com els poderosos de la terra vénen a adorar el Nen. Però després la Sagrada Família ha de fugir cap a Egipte, per escapar dels intents criminals d’Herodes. En acabat, el silenci: trenta anys llargs de vida senzilla, ordinària, com la d’una llar més d’un poblet de la Galilea.

El Sant Evangeli, breument, ens facilita el camí per entendre l’exemple de la Nostra Mare. Maria retenia totes aquestes coses i les ponderava en el seu cor (Lc II, 19). Procurem nosaltres imitar-la, tractant amb el Senyor, en un diàleg enamorat, de tot el que ens passa, fins i tot dels esdeveniments més petits. No oblidem que hem de sospesar-los, avaluar-los, veure’ls amb ulls de fe, per tal de descobrir la Voluntat de Déu.

Si la nostra fe es dèbil, acudim a Maria. Ens conta sant Joan que pel miracle de les noces de Canà, que Crist va fer atenent el prec de la seva Mare, els seus deixebles cregueren en Ell (Ioh II, 11). La Nostra Mare intercedeix sempre davant el Fill perquè ens atengui i se’ns mostri, de tal manera que puguem confessar: Vós sou el Fill de Déu.

Mestra d’esperança. Maria proclama que li diran benaurada totes les generacions (Lc I, 48). Parlant humanament, en quins motius es recolzava aquesta esperança? Qui era Ella, per als homes i dones d’aleshores? Les grans heroïnes de l’Antic Testament —Judit, Ester, Dèbora— ja aconseguiren una glòria humana a la terra, foren aclamades pel poble, exalçades. El tron de Maria, com el del seu Fill, és la Creu. I durant la resta de la seva existència, fins que pujà en cos i ànima al Cel, és la seva callada presència allò que ens impressiona. Sant Lluc, que la coneixia bé, anota que està amb els primers deixebles, en oració. Així acaba els seus dies terrenals, la qui hauria d’ésser lloada per les criatures fins a l’eternitat.

Com contrasta l’esperança de Nostra Senyora amb la nostra impaciència! Sovint reclamem a Déu que ens pagui de seguida la mica de bé que hem fet. Així que surt la primera dificultat, ja ens queixem. Som, moltes vegades, incapaços d’aguantar l’esforç, de mantenir l’esperança. perquè ens falta fe: benaurada tu que has cregut! perquè s’acompliran les coses que t’han estat dites de part del Senyor (Lc I, 45).

Mestra de caritat. Recordeu aquella escena de la presentació de Jesús al temple. L’ancià Simeó assegurà a Maria, la seva Mare: mira, aquest és posat per a caiguda i redreç de molts a Israel, i com a signe de contradicció —i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima— perquè així es revelin els pensaments de molts cors (Lc II, 34-35). La immensa caritat de Maria envers la humanitat fa que s’acompleixi en Ella, així mateix, l’afirmació de Crist: ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics (Ioh XV, 13).

Amb raó, els Romans Pontífexs han anomenat Maria Corredemptora: de tal manera, juntament amb el seu Fill pacient i morent, va patir i gairebé va morir; i de tal manera, per la salvació dels homes, abdicà els drets materns sobre el seu Fill, i l’immolà, en tant que d’Ella depenia, per apaivagar la justícia de Déu, que hom pot dir d’Ella amb raó que redimí el gènere humà juntament amb Crist (Benet XV, Carta Inter sodalicia, 22-III-1918, AAS 10 [1919], 182). Així entenem millor aquell moment de la Passió de Nostre Senyor, que mai no ens cansarem de meditar: stabat autem iuxta crucem Iesu mater eius (Ioh XIX, 25), estava al costat de la creu de Jesús, la seva Mare.

Haureu observat la manera com algunes mares, mogudes d’un orgull legítim, s’apressen a posar-se al costat dels fills quan triomfen, quan reben un reconeixement públic. D’altres, en canvi, fins i tot en aquests moments Romanen en un segon pla, estimant en silenci. Maria era així, i Jesús ho sabia.

Ara, en canvi, en l’escàndol del Sacrifici de la Creu, Santa Maria hi era present, sentint amb tristesa els qui passaven, i l’insultaven movent el cap i dient: Tu que destrueixes el Temple de Déu i en tres dies el reconstrueixes, salva’t a tu mateix; si ets Fill de Déu, baixa de la Creu (Mt XXVII, 39-40). Nostra Senyora escoltava les paraules del seu Fill, unint-se al seu dolor: Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat? (Mt XXVII, 46). Què hi podia fer, Ella? Fondre’s amb l’amor redemptor del seu Fill, oferir al Pare el dolor immens —com una espasa esmolada— que traspassava el seu Cor pur.

Novament Jesús se sent confortat, amb aquesta presència discreta i amorosa de la Mare. Maria no crida, no va d’una banda a l’altra. Stabat: està dempeus, al costat del Fill. És aleshores quan Jesús la mira, i adreça després la mirada a Joan. I exclama: Mare, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: aquí tens la teva Mare (Ioh XIX, 26-27). En Joan, Crist confia a la seva Mare tots els homes i especialment els seus deixebles: els qui havien de creure en Ell.

Felix culpa (Vigília Pasqual, Praeconium), canta l’Església, feliç culpa, perquè ha aconseguit de tenir un tal i tan gran Redemptor. Feliç culpa, hi podem afegir també, que ens ha merescut de rebre per Mare Santa Maria. Ja estem segurs, per tal com res no ens ha de preocupar: perquè Nostra Senyora, coronada Reina del Cel i de la terra, és l’omnipotència suplicant davant de Déu. Jesús no pot negar res a Maria, ni tampoc a nosaltres, fills de la seva mateixa Mare.