Llistat de punts

En la personal intimitat, en el capteniment extern; en el tracte amb els altres, en la feina, cada u ha de mirar de mantenir-se en una contínua presència de Déu, amb una conversa —un diàleg— que no es manifesta enfora. Més ben dit, no s’expressa d’ordinari amb remor de paraules, sinó que s’ha de notar per la pruïja i l’amorosa diligència amb què actuarem en enllestir bé les tasques, tant les importants com les menudes. Si no ho féssim amb aquesta tenacitat seríem poc conseqüents amb la nostra condició de fills de Déu, perquè hauríem malversat els recursos que el Senyor col·locà providencialment al nostre abast, per tal que assolim l’estat del baró perfecte, en la mesura de l’edat perfecta segons Crist (Eph IV, 13).

Durant l’última guerra espanyola, jo viatjava sovint per tal d’atendre sacerdotalment tants de xicots que es trobaven al front. En una trinxera vaig sentir un diàleg que em va quedar ben gravat. Prop de Terol, un soldat jove comentava d’un altre, que els semblava un xic indecís, pusil·lànime: no és home d’una peça, aquest! Em causaria una tristesa enorme que de qualsevol de nosaltres poguessin afirmar, amb fonament, que som inconseqüents, que som homes que asseguren que volen ésser autènticament cristians, sants, però que menyspreen els mitjans, ja que en el compliment de llurs obligacions no manifesten contínuament a Déu llur afecte i amor filial. Si fos així com es dibuixés la nostra actuació, tampoc no seríem mai, ni tu ni jo, cristians d’una peça.

Ho conta sant Lluc, en el capítol setè: un fariseu l’invità a menjar amb ell. I havent entrat, doncs, a casa del fariseu, es posà a taula (Lc VII, 36). Aleshores arriba una dona de la ciutat, coneguda públicament com a pecadora, i s’avança per rentar els peus de Jesús, que, segons el costum de l’època, menja recolzat. Les llàgrimes són l’aigua d’aquest commovedor lavatori: l’eixugamans, els cabells. Amb bàlsam portat en un ric vas d’alabastre, ungeix els peus del Mestre, i els hi besa.

El fariseu malpensa. No li cap al cap que Jesús albergui tanta misericòrdia al cor. Si aquest fos un profeta —va dir-se—, sabria qui és i com és aquesta dona que el toca, ja que és pecadora (Lc VII, 39). Jesús llegeix els seus pensaments, i li aclareix: Veus aquesta dona? He entrat a casa teva i no m’has donat aigua per rentar els meus peus; aquesta, en canvi, me’ls ha mullats amb les llàgrimes, i amb els seus cabells, me’ls ha eixugats. Tu no m’has donat una besada; ella, però, d’ençà que ha entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no has ungit amb oli el meu cap; aquesta, al contrari, m’ha escampat perfum als peus. Per això et dic que li són perdonats molts pecats, perquè ha estimat molt (Lc VII, 44-47).

Ara no ens podem aturar en les divines meravelles del Cor misericordiós de Nostre Senyor. Ens fixarem en un altre aspecte de l’escena: com troba a faltar Jesús tots aquests detalls de cortesia i delicadesa humanes, que el fariseu no ha estat capaç de manifestar-li. Crist és perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), Déu, Segona Persona de la Trinitat Beatíssima, i home perfecte. Porta la salvació, i no la destrucció de la natura; i aprenem d’Ell que no és cristià comportar-se malament amb l’home, criatura de Déu, fet a la seva imatge i semblança (Cfr. Gen I, 26).

Virtuts humanes

Una certa mentalitat laïcista i altres maneres de pensar que podríem dir pietistes, coincideixen a no considerar el cristià com a home enter i ple. Per als primers, les exigències de l’Evangeli sufocarien les qualitats humanes; per als altres, la naturalesa caiguda posaria en perill la puresa de la fe. El resultat és el mateix: desconèixer la profunditat de l’Encarnació de Crist, ignorar que el Verb es féu carn, home, i habità entre nosaltres (Ioh I, 14).

La meva experiència d’home, de cristià i de sacerdot m’ensenya tot el contrari: no hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost.

En aquest món, n’hi ha molts que no es fan amb Déu; són criatures que potser no han tingut ocasió d’escoltar la paraula divina o que l’han oblidada. Però llurs disposicions són humanament sinceres, lleials, compassives, honrades. I jo m’atreveixo a afirmar que qui reuneix aquestes condicions està a punt d’ésser generós amb Déu, perquè les virtuts humanes componen el fonament de les sobrenaturals.

No n’hi ha prou, certament, amb aquesta capacitat personal: ningú no se salva sense la gràcia de Crist. Però si l’individu conserva i conrea un principi de rectitud, Déu li aplanarà el camí; i podrà ésser sant perquè ha sabut viure com un home de bé.

Potser haureu observat altres casos, en un cert sentit contraposats: tants que n’hi ha que es diuen cristians —perquè han estat batejats i reben uns altres Sagraments—, però que es mostren deslleials, mentiders, insincers, superbiosos… I cauen de cop. Semblen estels que brillen un moment en el cel i, tot d’una, es precipiten irremissiblement.

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.

La naturalitat i la senzillesa són dues virtuts humanes meravelloses, que fan l’home capaç de rebre el missatge de Crist. I en canvi, tot allò que és enredat, complicat, les giragonses al voltant d’un mateix, alcen un mur que priva sovint de sentir la veu del Senyor. Recordeu allò que Crist reprotxa als fariseus: s’han ficat en un món tortuós que exigeix pagar delmes de la menta, de l’anet i del comí, mentre abandonen les obligacions més essencials de la llei, la justícia i la fe; s’afanyen per colar tot allò que beuen, perquè no hi passi ni un mosquit, però s’empassen un camell (Cfr. Mt XXIII, 23-24).

No. Ni la vida humana noble de qui —sense culpa— no coneix Jesucrist, ni la vida del cristià han d’ésser rares, estranyes. Aquestes virtuts humanes, que considerem avui, menen totes a la mateixa conclusió. Veritablement és home qui s’entesta a ser veraç, lleial, sincer, fort, temperat, generós, serè, just, laboriós, pacient. Captenir-se així pot resultar difícil, però mai no es fa estrany. Si hi ha algú a qui li ve de nou, serà perquè s’ho mira amb els ulls enterbolits per una secreta covardia, per una manca de fermesa.

A més, ¿qui ho ha dit, que per parlar de Crist, per difondre’n la doctrina, calgui fer coses rares, estranyes? Viu la teva vida ordinària; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla —a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc— parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò.

Demana a Maria, Regina apostolorum, que et decideixis a ésser partícip d’aquests desigs de sembra i de pesca, que bateguen en el Cor del seu Fill. T’asseguro que, si comences, veuràs, com els pescadors de Galilea, la barca curulla. I Crist a la platja, que t’espera. Perquè la pesca és seva.