Llistat de punts

Ja fa bastants anys, amb un convenciment que anava creixent cada dia, vaig escriure: espera-ho tot de Jesús: tu no tens res, no vals res, no pots fer res. —Ell obrarà, si t’abandones en Ell (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 67). Ha passat el temps, i aquella convicció meva s’ha anat enrobustint, s’ha anat fent més fonda. He vist en moltes vides, que l’esperança en Déu encén meravelloses fogueres d’amor, amb un foc que manté el cor bategant, sense minves, sense decaïments, encara que al llarg del camí hom pateixi, i a vegades pateixi de debò.

Mentre llegia el text de l’Epístola de la Missa, m’he commogut, i m’imagino que a vosaltres us ha passat el mateix. Comprenia que Déu ens ajudava, amb les paraules de l’Apòstol, a contemplar l’entramat diví de les tres virtuts teologals, que componen l’armadura sobre la qual es teixeix l’autèntica existència de l’home cristià, de la dona cristiana.

Escolteu novament sant Pau: justificats, doncs, per la fe, tinguem pau amb Déu per Nostre Senyor Jesucrist. Pel qual en virtut de la fe tenim cabuda en aquesta gràcia en què estem ferms i ens gloriem en l’esperança de la glòria dels fills de Déu. Encara més: ens gloriem també enmig de les tribulacions, sabent que la tribulació exercita la paciència; la paciència serveix per a la prova, i la prova per a l’esperança i l’esperança no defrauda mai, ja que la caritat de Déu ha estat vessada en els nostres cors per mitjà de l’Esperit Sant (Rom V, 1-5).

Amb l’esguard vers el Cel

Cresquem en esperança, que així ens refermarem en la fe, fonament d’allò que esperem, i convenciment d’allò que no veiem (Hebr XI, 1). Cresquem en aquesta virtut, que és una súplica al Senyor perquè acreixi la seva caritat envers nosaltres, ja que solament l’home confia de veres en allò que estima amb totes les forces. I val la pena d’estimar el Senyor. Vosaltres haureu experimentat, com jo, que la persona enamorada es lliura segura, amb una sintonia meravellosa, en la qual els cors bateguen en un mateix voler. I què serà l’Amor de Déu? ¿No sabeu que Crist ha mort per cada un de nosaltres? Sí, per aquest cor nostre, pobre, petit, s’ha consumat el sacrifici redemptor de Jesús.

El Senyor ens parla sovint del premi que ens ha guanyat amb la seva Mort i la seva Resurrecció. Vaig a preparar-vos un lloc. l quan hi hagi anat i us hagi preparat lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè sigueu també vosaltres allà on sóc jo (Ioh XIV, 2-3). El Cel és la meta del nostre camí terrenal. Jesucrist ens ha precedit i allà, en companyia de la Verge i de sant Josep —que tant venero—, dels Àngels i dels sants, espera la nostra arribada.

No han faltat mai els heretges —ni en l’època apostòlica— que han intentat arrencar l’esperança als cristians. Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc el Crist no ha ressuscitat. I, si el Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és vana, també la vostra fe…(1 Cor XV, 12-14). La divinitat del nostre camí —Jesús, camí, veritat i vida (Cfr. Ioh XIV, 6)— és penyora segura que s’acaba en la felicitat eterna, si no ens apartem d’Ell.

Que en serà, de meravellós, quan el Nostre Pare ens digui: criat bo i fidel, com que has estat fidel en las coses petites jo et confiaré les grans: entra al goig del teu Senyor! (Mt XXV, 21). Esperançats! Aquest és el prodigi de l’ànima contemplativa. Vivim de Fe, i d’Esperança, i d’Amor; i l’Esperança ens fa poderosos. Recordeu sant Joan?: us escric a vosaltres, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres i heu vençut el maligne (1 Ioh II, 14). Déu ens apressa, per la joventut eterna de l’Església i de la humanitat entera. Podeu transformar en diví tot el que és humà, tal com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava!

No ho oblideu mai: després de la mort us rebrà l’Amor. I en l’amor de Déu trobareu, a més, tots els amors nets que heu tingut a la terra. El Senyor ha disposat que passem aquesta breu jornada de la nostra existència treballant i, com el seu Unigènit, fent el bé (Act X, 38). Mentrestant, hem d’estar alerta, atents a les crides que sant Ignasi d’Antioquia notava en la seva ànima, quan se li acostava l’hora del martiri: vine al Pare, vine cap al teu Pare (St. Ignasi d’Antioquia, Epistola ad Romanos, VII [PL 5, 694]), que t’espera desitjós.

Demanem a Santa Maria, Spes nostra, que ens encengui en el sant neguit d’habitar tots plegats a la casa del Pare. Res no podrà preocupar-nos si decidim ancorar el cor en el desig de la vertadera Pàtria: el Senyor ens conduirà amb la seva gràcia, i empenyerà la barca amb bon vent devers unes ribes tan clares.

Així, doncs, us torno a dir amb sant Pau: si jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com un metall que sona o com el címbal que dringa. I si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués tota la fe fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I, si distribuís tots els meus béns per a sustentar els pobres, si oferís el meu cos i el foc em consumís, però no tingués caritat, tot allò de res no em serviria (1 Cor XIII, 1-3).

Davant aquestes paraules de l’Apòstol dels gentils, no falten els qui coincideixen amb aquells deixebles de Crist, que, quan Nostre Senyor els anuncià el Sagrament de la seva Carn i de la seva Sang, van comentar: és dura, aquesta doctrina, qui pot escoltar-la? (Ioh VI, 61). És dura, sí. Perquè la caritat que descriu l’Apòstol no es limita a la filantropia, a l’humanitarisme, o bé a la lògica commiseració davant el sofriment d’altri: exigeix l’exercici de la virtut teologal de l’amor a Déu i de l’amor, per Déu, als altres. Per això, la caritat no caducarà mai, mentre que les profecies finiran, les llengües cessaran i s’acabarà la ciència… Ara subsisteixen la fe, l’esperança i la caritat, totes tres; però la més gran de totes elles és la caritat (1 Cor XIII, 8, 13).

La Trinitat Beatíssima

Havíem començat amb pregàries vocals, senzilles, encantadores, que vam aprendre en la nostra infantesa, i que mai no ens agradaria d’abandonar. L’oració, que va començar amb aquesta ingenuïtat pueril, es desenvolupa ara en un canal ample, tranquil i segur, ja que segueix el pas de l’amistat amb Aquell que va afirmar: Jo sóc el camí (Ioh XIV, 6). Si estimem Crist així, si amb una divina gosadia ens refugiem en l’obertura que la llança va deixar en el seu Costat, s’acomplirà la promesa del Mestre: si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada (Ioh XIV, 23).

El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència. I s’entreté amorosament amb el Pare i amb el Fill i amb l’Esperit Sant; i se sotmet fàcilment a l’activitat del Paraclet vivificador, que se’ns dóna sense que ho meresquem: els dons i les virtuts sobrenaturals!