Llistat de punts

¡Que bonica que és la santa puresa! Però no és santa, ni agradable a Déu, si la separem de la caritat.

La caritat és la llavor que creixerà i donarà fruits saborosíssims si està ben regada, i es rega amb la puresa.

Sense caritat, la puresa és infecunda, i les seves aigües estèrils converteixen les ànimes en un fangar, en un toll insà, d’on surten bafarades de supèrbia.

Quan hagis enllestit la teva feina, fes la del teu germà, ajudant-lo, per Crist, amb tanta delicadesa i naturalitat que ni l’afavorit s’adoni que fas més del que en justícia has de fer.

—¡Això sí que és fina virtut de fill de Déu!

Et dolen les faltes de caritat dels altres amb tu. ¿Com doldran a Déu les teves faltes de caritat —d’Amor— amb Ell?

No admetis un mal pensament de ningú, ni que les paraules o les obres de l’interessat donin motiu per jutjar així raonablement.

No facis crítica negativa: quan no puguis lloar, calla.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, pren forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.

Si ets tan miserable, ¿com és que t’estranya que els altres tinguin misèries?

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —de destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres no fan tan bé?

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, garbuix, embolic, xafarderia, faula, insídia..., ¿calúmnia?, ¿vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la, no acabi en «joc de comares».

¡Com dol a Déu i quin mal fa a moltes ànimes —i com pot santificar-ne d’altres— la injustícia dels «justos»!

«Saludeu tots els sants. Tots els sants us saluden. A tots els sants que viuen a Efes. A tots els sants en Crist Jesús, que estan a Filips». —¿Oi que és commovedor aquest apel·latiu —¡sants!— que feien servir els primers fidels cristians per anomenar-se entre ells?

—Aprèn a tractar els teus germans.

¡Que n’és, de gran, el valor de la humilitat! —Quia respexit humilitatem... Per damunt de la fe, de la caritat, de la puresa immaculada, canta l’himne joiós de la nostra Mare a casa de Zacaries:

«Perquè va veure la meva humilitat, heus ací que, per això, em diran benaurada totes les generacions».

L’esforç de cadascun de vosaltres, aïllat, resulta ineficaç. —Si us uneix la caritat de Crist, us meravellarà l’eficàcia.

Tot sovint comparo la labor d’apostolat amb una màquina: rodes dentades, èmbols, vàlvules, caragols...

Doncs la caritat —la teva caritat—, n’és el lubrificant.