Llistat de punts

No tinguis esperit esquifit. —Engrandeix el cor fins que sigui universal, «catòlic».

No volis com l’aviram quan et pots enlairar com les àguiles.

Egoista. —Tu, sempre a «la teva». —Sembles incapaç de sentir la fraternitat de Crist: en els altres, no hi veus germans; hi veus esglaons.

Veig venir el teu fracàs absolut. —I quan estiguis enfonsat voldràs que visquin amb tu la caritat que ara tu no vols viure.

Tu no seràs cabdill si en la massa veus només l’escambell per enlairar-te. —Tu seràs cabdill si tens l’ambició de salvar totes les ànimes.

No pots viure d’esquena a la multitud: cal que tinguis ànsies de fer-la feliç.

¿No pressents que t’espera més pau i més unió quan hagis correspost a aquesta gràcia extraordinària que et demana un total deseiximent?

—Lluita per Ell, per fer-lo content: però enforteix l’esperança.

Tens por de fer-te, per a tothom, fred i tibat. ¡Tant vols desprendre’t!

—Deixa estar aquesta preocupació: si ets de Crist —¡tot de Crist!—, per a tothom tindràs —també de Crist— foc, llum i escalfor.

Aquella paraula encertada; l’acudit que no et va sortir de la boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els carregosos i els inoportuns; el fet de passar per alt cada dia, a les persones que conviuen amb tu, un detall i un altre malagradosos i impertinents... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior.

Beguem fins a la darrera gota del calze del dolor en la pobra vida present. —¿Què importa patir deu anys, vint, cinquanta..., si després és el cel per sempre, per sempre... per sempre?

—I, sobretot —més que la raó esmentada, propter retributionem—, ¿què importa patir si es pateix per consolar, per fer content Déu nostre Senyor, amb esperit de reparació, unit a Ell en la seva Creu, en una paraula: si es pateix per Amor?...

Aquests són els fruits saborosos de l’ànima mortificada: comprensió i transigència amb les misèries dels altres; intransigència amb les pròpies.

Si perds el sentit sobrenatural de la vida, la teva caritat serà filantropia; la teva puresa, decència; la teva mortificació, curtesa; la teva deixuplina, fuet, i totes les teves obres, estèrils.

Distreure’t. —¡Necessites distreure’t!..., obrint molt els ulls perquè hi entrin bé les imatges de les coses, o gairebé aclucant-los, per exigències de la teva miopia...

¡Tanca’ls del tot!: lliura’t a la vida interior, i veuràs, amb color i relleu insospitats, les meravelles d’un món millor, d’un món nou: i tractaràs Déu..., i coneixeràs la teva misèria..., i et deïficaràs... amb una deïficació que, en apropar-te al teu Pare, et farà més germà dels teus germans els homes.

Puresa d’intenció. —La tindràs sempre si, sempre i en tot, només busques agradar a Déu.

Missioner. —Somies amb ser missioner. Tens vibracions com les de Xavier: i vols conquerir per a Crist un imperi. —¿El Japó, la Xina, l’Índia, Rússia..., els pobles freds del nord d’Europa, o Amèrica, o Àfrica, o Austràlia?

—Fomenta aquests incendis dins del teu cor, aquests delits d’ànimes. Però no m’oblidis que ets més missioner «obeint». Lluny geogràficament d’aquells camps d’apostolat, treballes «aquí» i «allà»: ¿no sents —¡com Xavier!— el braç cansat després d’administrar a tants el baptisme?

La caritat de Jesucrist et portarà a moltes concessions... nobilíssimes. —I la caritat de Jesucrist et portarà a moltes intransigències..., nobilíssimes també.

Diu el Senyor: «Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres. En això coneixeran que sou deixebles meus».

—I sant Pau: «Porteu uns la càrrega dels altres, i així complireu la llei de Crist».

—Jo no et dic res.

Sigues intransigent en la doctrina i en la conducta. —Però sigues tou en la forma. —Maça d’acer poderosa, embolicada amb funda encoixinada.

—Sigues intransigent, però no siguis cabut.

No li demanis perdó a Jesús només de les teves culpes: no l’estimis tan sols amb el teu cor...

Desagreuja’l per totes les ofenses que li han fet, li fan i li faran..., estima’l amb tota la força de tots els cors de tots els homes que més se l’hagin estimat.

Sigues audaç: digues-li que estàs més boig per Ell que Maria Magdalena, més que Teresa i Teresina..., més sonat que Agustí i Domènec i Francesc, més que Ignasi i Xavier.

El secret per donar relleu a allò que és més humil, fins i tot al més humiliant, és estimar.

¡Que poca cosa és una vida per a oferir-la a Déu!...

Castigar per Amor: aquest és el secret per elevar a un pla sobrenatural la pena imposada als qui la mereixin.

Per amor de Déu, a qui s’ofèn, serveixi la pena d’expiació; per amor als altres per Déu, serveixi la pena, mai de venjança, sinó de medicina saludable.

¿Saber que m’estimes tant, Déu meu... i no m’he tornat boig?

Senyor: que tingui pes i mesura en tot... menys en l’Amor.

Viu d’Amor i venceràs sempre —encara que en surtis vençut— en les Navas i els Lepantos¹ de la teva lluita interior.

¡Boig! Ja et vaig veure —et creies sol a la capella episcopal— deixant en cada calze i en cada patena, tot just consagrats, un bes: perquè se’l trobi Ell, quan per primera vegada «baixi» a aquests vasos eucarístics.

No admetis un mal pensament de ningú, ni que les paraules o les obres de l’interessat donin motiu per jutjar així raonablement.

Esforça’t, si cal, a perdonar sempre els qui t’ofenguin, des del primer instant, perquè, per gran que sigui el perjudici o l’ofensa que et facin, més t’ha perdonat Déu a tu.

Una característica molt important de l’home apostòlic és estimar la Missa.

La Missa és llarga, dius, i jo afegeixo: perquè el teu amor és curt.

¿No és estrany que molts cristians, pausats i fins i tot solemnes per a la vida de relació (no tenen pressa) i per a les seves poc actives actuacions professionals, per a la taula i per al repòs (tampoc no tenen pressa), se sentin urgits i urgeixin el Sacerdot, en el seu afany d’escurçar, d’apressar el temps dedicat al Sacrifici Santíssim de l’Altar?

«¡Tracteu-me’l bé, tracteu-me’l bé!», deia, entre llàgrimes, un ancià Prelat als nous sacerdots que acabava d’ordenar.

—¡Senyor!: ¡Si em fossin donades veus i autoritat per clamar d’aquesta manera a l’orella i al cor de molts cristians, de molts!

¡Quin munt d’anys combregant cada dia! —Un altre seria sant —m’has dit—, i jo, ¡sempre igual!

—Fill —t’he respost—, continua amb la diària Comunió, i pensa: ¿què seria jo, si no hagués combregat?

Comunió, unió, comunicació, confidència: Paraula, Pa, Amor.

Combrega. —No és falta de respecte. —Combrega avui justament, quan acabes de sortir d’aquell parany.

—¿T’oblides que Jesús va dir: no cal el metge als que estan bons, sinó als malalts?

Fes-ho tot amb desinterès, per pur Amor, com si no hi hagués ni premi ni càstig. —Però fomenta dins el cor la gloriosa esperança del cel.

Un altre cop...: Que han dit, que han escrit...: A favor, en contra...: Amb bona voluntat, i no tan bona...: Reticències i calúmnies, panegírics i exaltacions...: ximpleries i encerts...

—¡Ruc, mes que ruc!: ¿Què t’importa, quan vas de dret cap al teu fi, amb el cap i el cor embriagats de Déu, el clam del vent o el cant del grill, o el bramul o el gruny o el renill...?

A més... és inevitable: no vulguis posar portes al camp.

S’han desfermat les llengües i has patit desaires que t’han ferit més perquè no te’ls esperaves.

La teva reacció sobrenatural ha de ser perdonar —i fins demanar perdó— i aprofitar l’experiència per desprendre’t de les criatures.

¿Ho sents? —En un altre estat, en un altre lloc, en un altre grau i ofici faries un bé molt més gran. —¡Per fer el que fas no fa falta talent!...

Doncs jo et dic: allà on t’han posat agrades a Déu..., i això que pensaves és clarament suggestió infernal.

¿No et brilla dins l’ànima el desig que el teu Pare-Déu es posi content quan t’hagi de jutjar?

Puresa d’intenció. Les suggestions de la supèrbia i els ímpetus de la carn els coneixes aviat... i lluites i, amb la gràcia, els superes.

Però els motius que et porten a obrar, fins en les accions més santes, no et semblen clars... i sents una veu allà dins que t’hi fa veure raons humanes..., amb tal subtilesa, que s’infiltra en la teva ànima el neguit de pensar que no treballes com hauries de fer-ho —per pur Amor, només i exclusivament per donar a Déu tota la seva glòria.

Reacciona de seguida cada vegada i digues: «Senyor, per a mi no vull res. —Tot per a la teva glòria i per Amor».

És petit el teu amor si no sents el zel per la salvació de totes les ànimes. —És pobre el teu amor si no tens ànsies d’encomanar la teva bogeria a altres apòstols.

Feu-ho tot per Amor. —Així no hi ha coses petites: tot és gran. —La perseverança en les coses petites, per Amor, és heroisme.

No tinguis enemics. —Has de tenir només amics: amics... de la dreta —si t’han fet bé o te’n volien fer— i... de l’esquerra —si t’han perjudicat o han intentat perjudicar-te.

Reconec la meva malaptesa, Amor meu, que és tanta..., tanta, que fins quan vull acaronar faig mal. —Suavitza les maneres de la meva ànima: dona’m, vull que em donis, dins la ferma virilitat de la vida d’infància, aquesta delicadesa i afectuositat que tenen els nens per tractar, amb íntima efusió d’Amor, els seus pares.

Una punxada. —I una altra. I una altra. —¡Sofreix-les, home! ¿Que no veus que ets tan menut que només pots oferir en la teva vida —en el teu caminet— aquestes petites creus?

A més, fixa-t’hi: una creu damunt d’una altra —una punxada..., i una altra..., ¡quin munt més gran!

Al capdavall, nen, has sabut fer una cosa molt gran: Estimar.

Senyor, torna’ns bojos, amb aquella bogeria encomanadissa que n’arrossegui molts al teu apostolat.

Extrema el respecte al superior quan et consulti i li hagis de contradir les opinions. —I no el contradiguis mai davant dels qui li estan subjectes, encara que no tingui raó.

Alegra’t, si veus que altres treballen en bons apostolats. —I demana, per a ells, gràcia de Déu abundant i correspondència a aquesta gràcia.

Després, tu, al teu camí: convençut que no en tens cap altre.