Llistat de punts

M’has fet riure amb la teva pregària... impacient. —Li deies: «No vull fer-me vell, Jesús... ¡Seria esperar massa per veure’t! Llavors, potser no tindré el cor en carn viva, com el tinc ara. Vell, em sembla tard. Ara, la meva unió seria més gallarda, perquè t’estimo amb Amor de donzell».

Jesús no s’acontenta «compartint»: ho vol tot.

No et vols subjectar a la Voluntat de Déu... i t’adaptes, en canvi, a la voluntat de qualsevol criatureta.

No em fugis per la tangent: si Déu mateix se’t dona, ¿d’on ve aquesta afecció a les criatures?

Et desfàs en tendresa. —I et dic: caritat amb els altres, sí: sempre. —Però —escolta’m bé, ànima d’apòstol—, és de Crist, i només per a Ell, aquell altre sentiment que el mateix Senyor t’ha posat al pit. —A més... ¿no és veritat que en descórrer alguna balda del teu cor —set, en necessites— més d’un cop ha restat davant el teu horitzó sobrenatural el nuvolet del dubte...?, i et preguntes, turmentat tot i la teva puresa d’intenció: ¿no n’hauré fet un gra massa, en les meves manifestacions exteriors d’afecte?

¿Com va aquest cor? —No te m’inquietis: els sants —que eren éssers ben constituïts i normals, com tu i com jo— també sentien aquestes «naturals» inclinacions. I si no les haguessin sentides, la seva reacció «sobrenatural» de guardar el cor —ànima i cos— per a Déu, en comptes de lliurar-lo a una criatura, hauria tingut ben poc mèrit.

Per això, un cop vist el camí, crec que la feblesa del cor no ha de ser obstacle per a una ànima decidida i «ben enamorada».

L’Amor... ¡bé val un amor!

Un amic és un tresor. —Doncs... ¡un Amic!..., que on hi ha el teu tresor, hi ha també el teu cor.

Nen bo: digues a Jesús moltes vegades al dia: t’estimo, t’estimo, t’estimo...