Llistat de punts

M’has escrit: «La senzillesa és com la sal de la perfecció. I és el que a mi em falta. Vull assolir-la, amb l’ajuda d’Ell i de vostè».

—Ni la d’Ell ni la meva no et faltarà. —Posa-hi els mitjans.

Quia hic homo coepit aedificare et non potuit consummare! —¡Va començar a edificar i no va poder acabar!

Un trist comentari, que, si no vols, no es farà de tu: perquè tens tots els mitjans per coronar l’edifici de la teva santificació: la gràcia de Déu i la teva voluntat.

Però... ¿i els mitjans? —Són els mateixos de Pere i de Pau, de Domènec i de Francesc, d’Ignasi i de Xavier: el Crucifix i l’Evangeli...

—¿Que potser et semblen petits?

En les empreses d’apostolat és bo —és una obligació— que consideris els teus mitjans terrenals (2 + 2 = 4), però no oblidis ¡mai! que has de comptar, per sort, amb un altre sumand: Déu + 2 + 2...

Que ets... ningú. —Que n’hi ha que han alçat i alcen ara meravelles d’organització, de premsa, de propaganda. —¿Que tenen tots els mitjans, quan tu no en tens cap?... Bé: recorda’t d’Ignasi:

Ignorant, entre els doctors d’Alcalà. —Pobre, pobríssim, entre els estudiants de París. —Perseguit, calumniat...

És el camí: estima i creu i ¡pateix!: el teu Amor i la teva Fe i la teva Creu són els mitjans infal·libles per posar en pràctica i per eternitzar les ànsies d’apostolat que duus dins el cor.

Voldries atraure al teu apostolat aquell home savi, aquell altre poderós, aquell ple de prudència i virtuts.

Prega, ofereix sacrificis i treballa’ls amb el teu exemple i la teva paraula. —¡No venen! —No perdis la pau: és que no fan falta.

¿Et penses que no hi havia contemporanis de Pere, savis, i poderosos, i assenyats, i virtuosos, fora de l’apostolat dels primers dotze?

¡Cabdills!... Virilitza la teva voluntat per tal que Déu et faci cabdill. ¿No veus com es mouen les maleïdes societats secretes? Mai no s’han guanyat les masses. —Dins els seus cataus formen un grapat d’homes-diables que s’agiten i que esvaloten les multituds, embogint-les, perquè vagin darrere d’ells al precipici de tots els desordres... i a l’infern. —Ells porten una llavor maleïda.

Si tu vols..., portaràs la paraula de Déu, beneïda mil i mil vegades, que no pot fallar. Si ets generós..., si correspons, amb la teva santificació personal, obtindràs la dels altres: el regnat de Crist: que omnes cum Petro ad Jesum per Mariam.

¡Quines converses! ¡Quina baixesa i quin... fàstic! —I has de conviure amb ells, al despatx, a la universitat, al quiròfan..., al món.

Si els demanes per favor que callin, se te’n burlen. —Si fas mala cara, hi tornen. —Si te’n vas, continuen.

La solució és aquesta: primer, encomanar-los a Déu i reparar; tot seguit..., plantar cara com un home i fer servir «l’apostolat de la mala llengua». —Quan et vegi ja te’n diré a l’orella un repertori.

¿La Creu sobre el pit?... —Bé. Però... la Creu damunt l’espatlla, la Creu a la teva carn, la Creu a la teva intel·ligència. —Així viuràs per Crist, amb Crist i en Crist: només així seràs apòstol.

Si voleu donar-vos a Déu en el món, abans que savis —elles no cal que siguin sàvies: n’hi ha prou que siguin discretes¹—, heu de ser espirituals, molt units al Senyor per l’oració: heu de dur un mantell invisible que cobreixi tots i cadascun dels vostres sentits i potències: pregar, pregar i pregar; expiar, expiar i expiar.

Cal que siguis «home de Déu», home de vida interior, home d’oració i de sacrifici. —El teu apostolat ha de ser una superabundància de la teva vida «cap endins».