Llistat de punts

Acostuma’t a dir que no.

Aquella paraula encertada; l’acudit que no et va sortir de la boca; el somriure amable a qui et molesta; aquell silenci davant l’acusació injusta; la teva conversa bondadosa amb els carregosos i els inoportuns; el fet de passar per alt cada dia, a les persones que conviuen amb tu, un detall i un altre malagradosos i impertinents... Això, amb perseverança, sí que és sòlida mortificació interior.

No diguis: aquesta persona em carrega. —Pensa: aquesta persona em santifica.

No desaprofitis l’ocasió de rendir el propi judici. —Costa..., però ¡que agradable que és als ulls de Déu!

Mortificació interior. —No crec en la teva mortificació interior si veig que menysprees, que no practiques, la mortificació dels sentits.

Li feia dir el Senyor a una ànima que tenia un superior immediat irritable i groller: Moltes gràcies, Déu meu, per aquest tresor veritablement diví, perquè, ¿quan en trobaré un altre que a cada amabilitat em correspongui amb un parell de guitzes?

No facis crítica negativa: quan no puguis lloar, calla.

No parlis malament del teu germà, ni que tinguis prou motius i de sobres. —Ves primer al Sagrari, i després ves al Sacerdot, el teu pare, i desfoga també la teva pena amb ell.

—I amb ningú més.

La murmuració és una ronya que embruta i entrebanca l’apostolat. —Va contra la caritat, pren forces, lleva la pau, i fa perdre la unió amb Déu.

Després de veure en què es gasten, ¡íntegres!, moltes vides (llengua, llengua, llengua amb totes les seves conseqüències), em sembla més necessari i més amable el silenci. —I entenc molt bé que demanis compte, Senyor, de la paraula ociosa.

És més fàcil dir que fer. —Tu..., que tens aquesta llengua esmolada —de destral— ¿has mirat alguna vegada, si més no per casualitat, de fer «bé» allò que, d’acord amb la teva «autoritzada» opinió, els altres no fan tan bé?

D’això se’n diu: xiuxiueig, murmuració, garbuix, embolic, xafarderia, faula, insídia..., ¿calúmnia?, ¿vilesa?

—És difícil que la «funció de criteri» de qui no té per què exercitar-la, no acabi en «joc de comares».