Llistat de punts

Algunes persones, precisament per la presència dels laics de l’Opus Dei a llocs influents de la societat espanyola, parlen de la influència de l’Opus Dei a Espanya. ¿Ens podria explicar quina és aquesta influència?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autopropaganda. Però penso que no fóra humilitat, sinó ceguetat i ingratitud amb el Senyor —que tan generosament beneeix el nostre treball—, no reconèixer que l’Opus Dei influeix realment sobre la societat espanyola. En l’ambient dels països on l’Obra ja fa anys que treballa —a Espanya, concretament, trenta-nou, perquè aquí va ser voluntat de Déu que la nostra Associació nasqués a la vida de l’Església— és lògic que aquest influx ja tingui un notable relleu social, d’una forma paral·lela al desenrotllament progressiu de la labor.

De quina mena és aquesta influència? És evident que essent l’Opus Dei una associació amb fins espirituals, apostòlics, la naturalesa del seu influx —a Espanya, com a les altres nacions dels cinc continents on treballem— no pot ésser sinó d’aquesta mena: una influència espiritual, apostòlica. Com l’Església sencera —ànima del món— l'influx de l’Opus Dei en la societat civil no és de caràcter temporal —social, polític, econòmic, etc.—, per bé que repercuteixi en els aspectes ètics de totes les activitats humanes, sinó un influx d’ordre divers i superior, que hom expressa amb un verb precís: santificar.

I això ens duu al tema de les persones de l’Opus Dei que vostè anomena influents. Per a una Associació el fi de la qual és fer política, seran influents aquells membres seus que ocupin un lloc al parlament o bé en el consell de ministres. Si l’Associació és cultural, en considerarà influents aquells membres que siguin filòsofs de clara fama, o premis nacionals de literatura, etc. Si allò que es proposa l’Associació, en canvi, és —com en el cas de l’Opus Dei— santificar el treball ordinari dels homes, ja sigui material o intel·lectual, és evident que se n’hauran de considerar influents tots els membres: perquè tots treballen —el general deure humà de treballar té en l’Obra ressonàncies especials disciplinàries i ascètiques—, i perquè tots procuren de realitzar aquesta feina seva —sigui la que sigui— santament, cristianament, amb un desig de perfecció. Per això, per mi tan influent —tan important, tan necessari— és el testimoniatge d’un fill meu miner entre els seus companys de treball com el d’un rector d’universitat entre els altres professors del claustre acadèmic.

D’on ve, doncs, la influència de l’Opus Dei? La simple consideració d’aquesta realitat sociològica ho indica: a la nostra Associació, hi pertanyen persones de totes les condicions socials, professions, edats i estats de vida: dones i homes, clergues i laics, vells i joves, solters i casats, universitaris, obrers, camperols, empleats, persones que exerceixen professions liberals o bé que treballen en institucions oficials, etc. ¿Ha pensat en el poder d’irradiació cristiana que representa una gamma tan àmplia i tan variada de persones, sobretot si es compten per dotzenes de milers i que estan animades d’un mateix esperit apostòlic: santificar la seva professió o ofici —dins de qualsevol ambient social on es moguin—, santificar-se en aquest treball i santificar amb aquest treball?

A aquestes tasques apostòliques personals, cal afegir-hi el creixement de les nostres obres corporatives d’apostolat: Residències d’estudiants, Cases de recés, la Universitat de Navarra, Centres de formació per a obrers i camperols, Instituts tècnics, Col·legis, Escoles de formació per a la dona, etc. Aquestes obres han estat i són indubtablement uns focus d’irradiació de l’esperit cristià que, promoguts per laics, dirigits com un treball professional per ciutadans laics, iguals que els seus companys que fan la mateixa feina o ofici, i oberts a persones de tota mena i condició, han sensibilitzat grans estrats de la societat pel que fa a la necessitat de donar una resposta cristiana a les qüestions que els planteja l’exercici de llur professió o la plaça que ocupen.

És tot això el que dóna relleu i transcendència social a l’Opus Dei. No el fet que alguns dels seus membres ocupen càrrecs d’influència humana —cosa que no ens interessa gens ni mica i per això es deixa a la lliure decisió i responsabilitat de cadascú— sinó el fet que tots, i la bondat de Déu fa que siguin molts, facin treballs —des dels oficis més humils— divinament influents.

I això és lògic: ¿a qui se li acudiria de pensar que la influència de l’Església als Estats Units va començar el dia que el catòlic John Kennedy va ser elegit president?

¿Com explica l’enorme èxit de l’Opus Dei i per quins criteris el mesura?

Tant l’èxit com el fracàs, tal com solen entendre’s d’ordinari, importen poc quan una empresa és sobrenatural. Sant Pau ja deia als cristians de Corint que no és pas el judici dels altres, ni el nostre propi judici, allò que interessa en la vida espiritual, sinó el judici de Déu.

Certament, l’Obra avui està universalment estesa: hi pertanyen homes i dones de prop de setanta nacionalitats. En pensar en aquest fet, jo mateix em sorprenc. No hi trobo cap explicació humana sinó la voluntat de Déu, puix que l’Esperit bufa on vol i se serveix de qui vol per a realitzar la santificació dels homes. Tot això, per mi, és ocasió d’acció de gràcies, d’humilitat, i de petició a Déu per a saber-lo servir sempre.

Em pregunta també quin és el criteri amb què mesuro i jutjo les coses. La resposta és molt senzilla: santedat, fruits de santedat.

L’apostolat més important de l’Opus Dei és el que cada soci duu a terme amb el testimoni de la seva vida i amb la seva paraula, en el tracte diari amb els amics i companys de professió. ¿Qui pot mesurar l’eficàcia sobrenatural d’aquest apostolat callat i humil? No es pot avaluar l’ajuda que suposa l’exemple d’un amic lleial i sincer, o la influència d’una bona mare en el si d’una família.

Tal volta la seva pregunta es refereix als apostolats corporatius que l’Opus Dei realitza, suposant que en aquest cas es poden mesurar els resultats des d’un punt de vista humà, tècnic: si una escola de capacitació obrera aconsegueix promoure socialment els homes que la freqüenten; si una universitat dóna als seus estudiants una formació professional i cultural adequades. Admetent que la seva pregunta tingui aquest sentit, li diré que el resultat es pot explicar, en part, perquè es tracta de labors realitzades per persones que exerceixen aquest treball com una específica tasca professional, per a la qual es preparen com tot aquell qui desitja fer una labor seriosa: Això vol dir, entre altres coses, que aquestes obres no es plantegen amb esquemes preconcebuts, sinó que en cada cas s’estudien les necessitats peculiars de la societat dins la qual es van a realitzar, per adaptar-les a les exigències reals.

Però li torno a dir que a l’Opus Dei no li interessa d’una manera primordial l’eficàcia humana. L’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat.

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.