Llistat de punts

Hom creu generalment que, com a organització, l’Opus Dei maneja una considerable força econòmica. Ja que l’Opus Dei practica de fet activitats de caire educatiu, benèfic, etc., ¿ens podria explicar com administra l’Opus Dei aquestes activitats, és a dir, com obté els mitjans econòmics, com els coordina i els distribueix?

Efectivament, en tots els països on treballa, l’Opus Dei realitza activitats socials, educatives i benèfiques. Amb tot, aquesta no és la tasca principal de l’Obra; allò que l’Opus Dei pretén és que hi hagi homes i dones que procurin ser bons cristians i, per tant, testimonis de Crist enmig de les seves ocupacions ordinàries. Els centres als quals es refereix van ordenats justament cap a aquesta finalitat. Per això l’eficàcia de tot el nostre treball es fonamenta en la gràcia de Déu i en una vida d’oració, de treball i de sacrifici. No hi ha dubte, però, que qualsevol activitat educativa, benèfica o social ha de servir-se de mitjans econòmics.

Cada centre es finança de la mateixa manera que un altre qualsevol del seu tipus. Les residències d’estudiants, posem per cas, compten amb les pensions que paguen els residents; els col·legis, amb les quotes que satisfan els alumnes; les escoles agrícoles, amb la venda dels seus productes, etc. És clar que, malgrat tot, aquests ingressos no son gairebé mai prou per a cobrir totes les despeses d’un centre, i encara menys si hom considera que totes les labors de l’Opus Dei són pensades amb un criteri apostòlic i que la majoria van adreçades a persones de recursos econòmics escassos, les quals paguen quantitats simbòliques —en moltes ocasions— per la formació que se’ls ofereix.

Per tal que totes aquestes activitats esdevinguin possibles, hom compta amb les aportacions dels membres de l’Obra, a les quals aquests destinen part dels diners que guanyen amb el seu treball professional. Però sobretot, hom compta amb l’ajuda de moltes persones que, sense pertànyer a l’Obra, volen col·laborar en unes tasques de transcendència social i educativa. Els qui treballen a cada centre procuren fomentar, entre les persones individuals, l’afany apostòlic, la preocupació social, el sentit comunitari que els menen a col·laborar activament a la realització d’aquestes empreses. Com que es tracta de labors que són dutes a terme amb serietat professional, que responen a necessitats reals de la societat, la resposta ha estat generosa en la majoria de casos. Vostè sap, per exemple, que la Universitat de Navarra compta amb una Associació d’Amics d’uns 12.000 membres.

El finançament de cada centre es autònom. Cada un funciona amb independència i procura buscar els fons necessaris entre persones interessades en aquella labor concreta.

Monsenyor, desitjaríem que ens digués quins són, al seu judici, els fins essencials de la Universitat; i en quins termes situa l’ensenyament de la religió dins els estudis universitaris.

La Universitat —ho sabeu perquè ho esteu vivint o desitgeu de viure-ho— ha de contribuir, des d’una posició de primera importància, al progrés humà. Com que els problemes que la vida dels homes té plantejats són molts i complexos —espirituals, culturals, socials, econòmics, etcètera—, la formació que ha d’impartir la Universitat ha d’abraçar tots aquests aspectes.

No basta voler treballar pel bé comú; el camí, per tal que aquest desig sigui eficaç, és formar homes i dones capaços d’aconseguir una bona preparació i de donar als altres el fruit d’aquesta plenitud que han assolit.

La religió és la més gran rebel·lió de l’home que no vol viure com una bèstia, que no es conforma —que no s’aquieta— si no tracta i coneix el Creador: l’estudi de la religió és una necessitat fonamental. Un home que estigui mancat de formació religiosa no està format del tot. Per això la religió ha de ser present en la Universitat; i ha d’ensenyar-se a un nivell superior, científic, de bona teologia. Una universitat de la qual la religió és absent és una Universitat incompleta: perquè ignora una dimensió fonamental de la persona humana, que no exclou, sinó que exigeix, les altres dimensions.

D’altra banda, ningú no pot violar la llibertat de les consciències: l’ensenyança de la religió ha d’ésser lliure, encara que el cristià sap prou bé que, si vol ser coherent amb la seva fe, té obligació greu de formar-se bé en aquest camp, que ha de posseir, doncs, una cultura religiosa: doctrina per a poder-ne viure i per a poder ser testimoni de Crist amb l’exemple i amb la paraula.

Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.

Aquells qui han seguit Jesucrist —amb mi, pobre pecador— són: un petit tant per cent de sacerdots, que abans han exercit una professió o un ofici laïcal; un gran nombre de sacerdots seculars de moltes diòcesis del món —que així confirmen la seva obediència als seus bisbes respectius, i el seu amor i l’eficàcia del seu treball diocesà—, sempre amb els braços estesos en creu per cabre totes les ànimes dins els seus cors, i que estan com jo enmig del carrer, en el món, i l’estimen; i la gran multitud formada per homes i dones de diferents nacions, diferents llengües, diferents races, que viuen del seu treball professional, casats la majoria, solters molts d’altres, els quals participen, amb els seus conciutadans, en la greu tasca de fer més humana i més justa la societat temporal; en la lluita noble dels afanys de cada dia, amb responsabilitat personal —ho torno a dir—, experimentant amb els altres homes, colze a colze, èxits i fracassos, fent per complir els seus deures i per exercir els seus drets socials i cívics. I tot amb naturalitat, com qualsevol cristià conscient, sense mentalitat de selectes, fosos en la massa dels seus col·legues, mentre procuren captar les lluïssors divines que reverberen en les realitats més vulgars.

Les obres que, quant a associació, promou l’Opus Dei, també tenen aquests trets eminentment seculars: no són obres eclesiàstiques. No gaudeixen de cap representació oficial de la sagrada Jerarquia de l’Església. Són obres de promoció humana, cultural, social, dutes a terme per ciutadans que procuren il·luminar-les amb la claror de l’Evangeli i caldejar-les amb l’amor de Crist. Un detall us ho farà veure clar: l’Opus Dei, per exemple, no té ni tindrà mai com a missió regir seminaris diocesans, on els bisbes, instituïts per l’Esperit Sant preparen els seus futurs sacerdots.

En canvi, l’Opus Dei fomenta centres de formació obrera, de capacitació camperola, d’ensenyança primària, mitja i universitària, i tantes i tan variades altres labors, arreu del món, perquè el seu afany apostòlic —ho vaig escriure fa un grapat d’anys— és una mar sense vores.

Però, ¿com em puc estendre en aquesta matèria si la vostra mateixa presència ja és més eloqüent que un llarg discurs? Vosaltres, Amics de la Universitat de Navarra, sou part d’un poble que sap que està compromès en el progrés de la societat, a la qual pertany. El vostre cordial encoratjament, la vostra oració, el vostre sacrifici i les vostres aportacions no segueixen els camins d’un confessionalisme catòlic: aportant la vostra cooperació, sou un testimoniatge clar d’una recta consciència ciutadana, que es preocupa pel bé comú temporal; doneu fe que una universitat pot sorgir de les energies del poble i ésser sostinguda pel poble.

En aquesta ocasió vull agrair una altra vegada la col·laboració que presten a la nostra Universitat la meva nobilíssima ciutat de Pamplona, la gran i ferma regió navarresa; els Amics que han vingut de tota la geografia espanyola i —ho dic amb una emoció particular— els no espanyols, i fins i tot els no catòlics i els no cristians, que han entès, demostrant-ho amb fets, la intenció i l’esperit d’aquesta empresa.

A tots es deu el fet que la Universitat sigui un focus, cada cop més viu, de llibertat cívica, de preparació intel·lectual, d’emulació professional, i un estímul per a l’ensenyament universitari. El vostre sacrifici generós rau a la base de la labor universal que cerca l’increment de les ciències humanes, la promoció social, la pedagogia de la fe.

Això que acabo d’assenyalar, ho ha vist clarament el poble navarrès, que reconeix també en la seva Universitat aquest factor de promoció econòmica per a la regió i, especialment, de promoció social, que ha permès a tants fills seus un accés a les professions intel·lectuals, cosa que altrament fóra àrdua i, en certs casos, impossible. Haver entès el paper que la Universitat hauria de fer en la seva vida, és segur que ha estat la causa del suport que Navarra li ha prestat des del començament: suport que, no cal dir-ho, haurà de ser cada cop més ample i entusiasta.

Mantinc l’esperança —perquè respon a un criteri just i a la realitat vigent a tants països— que arribarà un moment en el qual l’Estat espanyol contribuirà pel seu cantó a alleujar les càrregues d’una tasca que no persegueix cap mena de profit privat, sinó que, al contrari, per estar consagrada totalment al servei de la societat, procura treballar eficaçment per la prosperitat present i futura de la nació.