Llistat de punts

L’Associació insisteix en la llibertat dels socis per expressar les conviccions que honradament mantenen. Però, tornant al tema des d’un altre punt de vista, ¿fins on creu vostè que l’Opus Dei està moralment obligat com a associació, a expressar opinions sobre afers crucials, seculars o espirituals, públicament o privadament? ¿És que hi ha situacions en les quals l’Opus Dei exerceix la seva influència i la dels seus membres en defensa de principis que considera sagrats, com ara, recentment, a favor de la legislació sobre la llibertat religiosa a Espanya?

A l’Opus Dei procurem sempre i en totes les coses sentir amb l’Església de Crist: no tenim cap altra doctrina que la que ensenya l’Església per a tots els fidels. L’única cosa peculiar que tenim és un esperit propi, característic de l’Opus Dei, és a dir, una forma concreta de viure l’Evangeli, santificant-nos en el món i fent apostolat amb la professió.

D’aquí se segueix immediatament que tots els membres de l’Opus Dei tenen la mateixa llibertat que tots els altres catòlics per poder formar lliurement les seves opinions i per poder actuar en conseqüència. Per això l’Opus Dei com a tal ni deu ni pot expressar una opinió pròpia, ni tampoc no pot tenir-la. Si es tracta d’una qüestió sobre la qual ja hi ha una doctrina definida per l’Església, l’opinió de cadascun dels socis de l’Obra serà aquesta. Si en canvi es tracta d’una qüestió sobre la qual el Magisteri —el Papa i els bisbes— no s’ha pronunciat, cadascun dels socis de l’Opus Dei tindrà, i defensarà lliurement, l’opinió que li sembli millor i actuarà en conseqüència.

En altres paraules, el principi que regula l’actitud dels directors de l’Opus Dei en aquest terreny és el de respecte a la llibertat d’opció en les coses temporals, cosa ben diferent de l’abstencionisme, ja que es tracta d’encarar cada soci amb les seves pròpies responsabilitats, invitant-lo a assumir-les segons la seva consciència, obrant en llibertat. Per això és incongruent referir-se a l’Opus Dei quan hom enraona de partits, de grups o de tendències polítiques o, en general, de tasques i empreses humanes; més encara: és injust i pròxim a la calúmnia, ja que pot induir a l’error de deduir falsament que els membres de l’Obra tenen en comú alguna ideologia, mentalitat o algun interès temporal.

Certament, els socis són catòlics, i catòlics que procuren ésser conseqüents amb llur fe. Se’ls pot qualificar així si es vol. Però tenint ben bé en compte que el fet de ser catòlic no significa formar grup ni tan sols en allò que és cultural i ideològic, ni tampoc, amb més raó, en el terreny polític. Des del començament de l’Obra i no tan solament des del Concili, hom ha mirat de viure un catolicisme obert, que defineix la legítima llibertat de les consciències, que mena a tractar amb caritat fraternal tots els homes, siguin o no catòlics, i a col·laborar amb tots, participant en les diverses il·lusions nobles que mouen la humanitat.

Anem a posar un exemple. Davant el problema racial als Estats Units, cadascun dels socis de l’Obra tindrà en compte les ensenyances clares de la doctrina cristiana sobre la igualtat de tots els homes i sobre la injustícia de qualsevol discriminació. També coneixerà i se sentirà apressat per les indicacions concretes dels bisbes americans sobre aquest problema. Defensarà, per tant, els legítims drets de tots els ciutadans i s’oposarà a qualsevol situació o projecte discriminatori. Tindrà en compte, a més, que a un cristià no li basta respectar els drets de tots els altres homes, sinó que en tothom cal que vegi germans a qui devem un amor sincer i un servei desinteressat.

Dins la formació que l’Opus Dei dóna als seus socis, s’insistirà en aquestes idees en el seu país més que no pas en altres on aquest problema concret no es presenta, o bé s’hi presenta amb menys urgència. Allò que l’Opus Dei no farà mai és dictar, i ni tan solament suggerir, una solució concreta del problema. La determinació de defensar un projecte de llei o un altre, d’apuntar-se a una o altra associació —o de no apuntar-se a cap—, de participar o no participar en una manifestació determinada, és cosa que cadascun dels socis decidirà. I de fet es veu a tot arreu que els socis no actuen en bloc, sinó dins un lògic pluralisme.

Aquests mateixos criteris expliquen que tants d’espanyols que són membres de l’Opus Dei siguin favorables al projecte de llei sobre llibertat religiosa en llur país, tal com ha estat redactada recentment. No hi ha cap dubte que es tracta d’una opció personal, com també és personal l’opinió d’aquells qui critiquen aquest projecte. Però tots han après de l’esperit de l’Opus Dei a amar la llibertat i a comprendre els homes de totes les creences. L’Opus Dei és la primera associació catòlica que, des de l’any 1950, amb l’autorització de la Santa Seu, admet com a cooperadors els no catòlics i els no cristians, sense fer discriminacions, amb amor per a tothom.

¿Estaria d’acord amb l’afirmació que s’ha fet algun cop que l’ambient peculiar d’Espanya, durant els últims trenta anys, ha facilitat el creixement de l’Obra en aquest país?

En pocs llocs hem trobat menys facilitats que a Espanya. És el país —sento dir-ho perquè amo profundament la meva Pàtria— on ha costat més treball i sofriment fer que l’Obra hi arrelés. Quan tot just havia nascut, ja va trobar l’oposició dels enemics de la llibertat individual i de persones tan aferrades a les idees tradicionals, que no podien entendre la vida dels socis de l’Opus Dei: ciutadans corrents, que s’esforcen a viure plenament llur vocació cristiana sense deixar el món.

Tampoc no han trobat especials facilitats a Espanya les obres corporatives d’apostolat. Governs de països on la majoria dels ciutadans no són catòlics, han ajudat amb molta més generositat que no pas l’Estat espanyol les activitats docents i benèfiques promogudes per membres de l’Obra. L’ajuda que aquests governs concedeixen o puguin concedir a les obres corporatives de l’Opus Dei, com ho fan d’una manera habitual amb altres obres semblants, no suposen cap privilegi sinó, simplement, el reconeixement de la funció social que realitzen, estalviant diners a l’erari públic.

En la seva expansió internacional, l’esperit de l’Opus Dei ha trobat un ressò immediat i un profund acolliment en tots els països. Si ha topat amb entrebancs, ha estat per falsedats que venien precisament d’Espanya i inventades per espanyols, per alguns sectors molt concrets de la societat espanyola. En primer lloc l’organització internacional de la qual li parlava; però això sembla segur que ja és cosa passada, i jo no guardo rancúnia a ningú. Hi ha després algunes persones que no entenen el pluralisme, que adopten una actitud de grup, això si no cauen en una mentalitat estreta o totalitària, i que se serveixen del nom de catòlic per a fer política. Alguns d’ells, no m’explico per què —potser per falses raons humanes—, semblen trobar un gust especial a atacar l’Opus Dei, i com que compten amb grans mitjans econòmics —el diner dels contribuents espanyols— els seus atacs poden ser recollits per una certa premsa.

M’adono perfectament que vostè està esperant noms concrets de persones i d’institucions. No els hi donaré, i espero que n’entengui la raó. Ni la meva missió ni la de l’Obra són polítiques: el meu ofici és resar. I no vull dir res que pugui interpretar-se mal que sigui com una intervenció en política. Més encara, em dol molt de parlar d’aquestes coses. He callat durant quasi quaranta anys, i si ara dic alguna cosa és perquè tinc l’obligació de denunciar com absolutament falses les interpretacions torçades que alguns intenten donar d’una labor que és exclusivament espiritual. Per això, si bé fins ara he callat, d’ara endavant continuaré parlant, i si cal, cada vegada amb més claredat.

Però tornant al tema central de la pregunta, si moltes persones de totes les classes socials, també a Espanya, han procurat seguir Crist amb l’ajuda de l’Obra i segons el seu esperit, l’explicació no es pot buscar en l’ambient o en altres motius extrínsecs. La prova n’és que els qui afirmen el contrari amb tanta lleugeresa, veuen disminuir els seus propis grups i les causes exteriors són les mateixes per tothom. Potser també és, humanament parlant, perquè ells fan grup, i nosaltres no llevem la llibertat personal a ningú.

Si l’Opus Dei està ben desenvolupat a Espanya —com també en algunes altres nacions— pot ser-ne una concausa el fet que la nostra tasca espiritual es va iniciar allà fa quaranta anys i, tal com li he dit abans, que la guerra civil espanyola i després la guerra mundial van fer necessari retardar-ne el començ en altres països. Amb tot, vull fer constar que fa anys que els espanyols són una minoria dins l’Obra.

No es cregui, li torno a dir, que no estimo el meu país, o que no m’alegra profundament la labor que l’Obra hi promou, però és trist que hi hagi persones que propaguin malentesos sobre l’Opus Dei i Espanya.