Llistat de punts

Existeix una inquietud en alguns sectors de la clerecia a causa de la presència del sacerdot que cerca —recolzant-se en la doctrina del Concili (Constitució «Lumen gentium», n. 31; Decret «Presbyterorum Ordinis», n. 8)— expressar-se mitjançant una activitat professional o laboral del sacerdot en la vida civil —«a la feina», etc.—. Ens agradaria saber la seva opinió davant aquest fet.

Abans he de dir que respecto l’opinió contrària a la que vaig a exposar, encara que la cregui equivocada per moltes raons, i que també acompanyo amb el meu afecte i amb la meva oració aquells qui personalment la duen a terme amb un gran zel apostòlic.

Jo crec que en el sacerdoci exercit rectament —sense timideses ni complexos que d’ordinari són prova d’immaduritat humana, i sense prepotències clericals que denotarien un escàs sentit sobrenatural—, el propi ministeri del sacerdot assegura a bastament de si mateix una legítima, senzilla i autèntica presència de l’home-sacerdot entre tots els altres membres de la comunitat humana als quals s’adreça. Generalment no caldrà res més per a viure en comunió de vida amb el món del treball, comprendre’n els problemes i participar de la seva sort. Però allò que, per descomptat, rares vegades seria eficaç —perquè la seva mateixa manca d’autenticitat ho condemnaria anticipadament al fracàs— és el fet de recórrer a l’ingenu passaport d’unes activitats laïcals d’amateur que, per moltes raons, poden ofendre el bon sentit dels laics mateixos.

Ultra això, el ministeri sacerdotal —i més encara en aquests temps de tanta escassetat de clericat— és una feina terriblement absorbent, que no deixa temps per a la doble col·locació. Les ànimes tenen tanta necessitat de nosaltres, encara que moltes no ho sàpiguen, que mai no es dóna l’abast. Manquen braços, temps i forces. Per això jo acostumo de dir als meus fills sacerdots que si un dia algun d’ells arribava a adonar-se que li sobrava temps, aquest dia podria estar plenament segur que no havia viscut bé el seu sacerdoci.

I fixi’s bé que en el cas d’aquests sacerdots de l’Opus Dei, es tracta d’homes que abans de rebre els ordes sagrats, ordinàriament han exercit molts anys una activitat professional o laboral en la vida civil: són enginyers-sacerdots, metges-sacerdots, obrers-sacerdots, etc. Tot i això, jo no en sé de cap que per a fer-se escoltar i estimar en la societat civil, entre els seus antics col·legues i companys, hagi considerat necessari d’acostar-se a les ànimes amb un regle de càlcul, amb un fonendoscopi o bé amb un martell pneumàtic. És cert que a voltes exerceixen d’una manera compatible amb les obligacions de l’estat clerical llur respectiva professió o ofici, però mai no pensen que això esdevingui necessari per a assegurar-se una «presència en la societat civil», sinó per altres motius: de caritat social, per exemple, o bé d’absoluta necessitat econòmica, a fi de posar en marxa algun apostolat. També sant Pau va recórrer algun cop al seu vell ofici de fabricant de tendes, però mai perquè Ananias li hagués dit a Damasc que aprengués a fabricar tendes per poder així anunciar degudament l’Evangeli de Crist als gentils.

Resumint, i que consti que amb això no vull prejutjar ni la legitimitat ni la rectitud d’intenció de cap iniciativa apostòlica, jo crec que l’intel·lectual-sacerdot i l’obrer-sacerdot, posem per cas, són figures més autèntiques i més d’acord amb la doctrina del Vaticà II, que no pas la figura del sacerdot-obrer. Llevat de la significació de labor pastoral especialitzada, que sempre caldrà, la figura clàssica del capellà-obrer pertany ja al passat: un passat en què a molts s’amagava la potencialitat meravellosa de l’apostolat dels laics.

¿Per què hi ha sacerdots en una institució marcadament laïcal com és l’Opus Dei? ¿És que poden arribar a ser sacerdots tots els membres de l’Opus Dei, o bé només aquells que són elegits pels directors?

La vocació a l’Opus Dei, pot rebre-la qualsevol persona que vulgui santificar-se en el propi estat: sia solter, casat o vidu; sia laic o clergue.

Per això, a l’Opus Dei s’hi associen també sacerdots diocesans, que continuen essent sacerdots diocesans com abans, ja que l’Obra els ajuda a tendir a la perfecció cristiana pròpia del seu estat, mitjançant la santificació del seu treball ordinari, que és justament el ministeri sacerdotal al servei del seu propi Bisbe, de la diòcesi i de tota l’Església. Així mateix, en el seu cas, la vinculació a l’Opus Dei no modifica per res la seva condició: continuen plenament dedicats a les missions que els són confiades per l’ordinari respectiu i als altres apostolats i activitats que han de realitzar, sense que l’Obra hi interfereixi mai; i se santifiquen practicant el més perfectament possible les virtuts pròpies d’un sacerdot.

Ultra aquests sacerdots, que s’incorporen a l’Opus Dei després d’haver rebut els sagrats ordes, hi ha, en l’Obra, d’altres sacerdots seculars que reben el sagrament de l’Orde quan ja pertanyen a l’Opus Dei, al qual es van vincular, doncs, essent laics encara, cristians corrents. Es tracta d’un nombre molt restringit per comparació al total de socis —no arriben al dos per cent—, i es dediquen a servir els fins apostòlics de l’Opus Dei amb el ministeri sacerdotal, amb més o menys renúncia, segons els casos, a l’exercici de la professió civil que tenien. Són, en efecte, professionals o treballadors, cridats al sacerdoci un cop adquirida una competència professional i després d’haver treballat molt de temps en llur ocupació pròpia: metge, enginyer, mecànic, camperol, mestre, periodista, etcètera. A més, amb la màxima profunditat i sense presses, cursen estudis en les corresponents disciplines eclesiàstiques fins aconseguir un doctorat. I això sense perdre la mentalitat característica de l’ambient de la pròpia professió civil; o sigui que, quan reben els ordes sagrats, són metges-sacerdots, advocats-sacerdots, obrers-sacerdots, etc.

Llur presència és necessària a l’apostolat de l’Opus Dei. Aquest apostolat el practiquen, fonamentalment, els laics, com ja li he dit. Cada soci procura ser un apòstol dins el propi ambient de treball, apropant les ànimes a Crist per l’exemple i la paraula: el diàleg. Però en l’apostolat, en dur les ànimes pels camins de la vida cristiana, s’arriba al mur sacramental. A la funció santificadora del laic, li cal la funció santificadora del sacerdot, que administra el sagrament de la Penitència, celebra l’Eucaristia i proclama la Paraula de Déu en nom de l’Església. I com que l’apostolat de l’Opus Dei pressuposa una espiritualitat específica, cal que el sacerdot doni també un testimoniatge viu d’aquest esperit peculiar.

Ultra aquest servei als altres socis de l’Obra, aquests sacerdots poden prestar —i presten de fet— un servei a moltes altres ànimes. El zel sacerdotal, que informa llurs vides, els ha de dur a no permetre que ningú els passi pel costat sense rebre una part de la llum de Crist. I encara més, l’esperit de l’Opus Dei que no coneix grupets ni distincions, els impulsa a sentir-se íntimament i eficaçment units als seus germans els altres sacerdots seculars; se senten i són de fet sacerdots diocesans en totes les diòcesis on treballen, i les quals miren de servir amb afany i eficàcia.

Vull fer notar, ja que és una realitat molt important, que aquests socis laics de l’Opus Dei que reben l’ordenació sacerdotal no canvien llur vocació. Quan abracen el sacerdoci, bo i responent lliurement a la invitació dels directors de l’Obra, no ho fan amb la idea que així s’uneixen més a Déu o bé que tendeixen més eficaçment a la santedat: saben perfectament que la vocació laïcal és plena i completa en si mateixa, que la seva dedicació a Déu dins l’Opus Dei era des del primer moment un camí clar per a assolir la perfecció cristiana. L’ordenació sacerdotal no és, per això, de cap manera una espècie de coronació de la vocació a l’Opus Dei: és una crida que es fa a alguns, per servir d’una manera nova els altres. D’altra banda, en l’Obra no hi ha dues classes de socis, clergues i laics: tots són i se senten iguals, i tots viuen el mateix esperit: la santificació en el propi estat.