Llistat de punts

La missió dels laics s’exerceix, segons el Concili, en l’Església i en el món. Passa sovint que això no s’entén rectament quan hom es queda amb l’un o amb l’altre d’ambdós termes. ¿Com explicaria vostè la tasca dels laics en l’Església i la que han de realitzar en el món?

No crec de cap manera que hagin de considerar-se com dues tasques diferents des del mateix moment que l’específica participació del laic en la missió de l’Església consisteix precisament a santificar ab intra —de forma immediata i directa— les realitats seculars, l’ordre temporal, el món.

El que hi ha, a més d’aquesta feina que li és pròpia i específica, és el fet que el laic, com els clergues i els religiosos, també té un seguit de drets, d’obligacions i de facultats fonamentals que corresponen a la condició jurídica de fidel i que tenen el seu àmbit lògic d’exercici dins la societat eclesiàstica: participació activa en la litúrgia de l’Església, facultat de cooperar directament a l’apostolat propi de la Jerarquia o bé d’aconsellar-la en la seva labor pastoral si se l’invita a fer-ho, etc.

Ambdues tasques —l’específica que correspon al laic com a tal i la genèrica o comuna que li correspon com a fidel— no són pas oposades, sinó sobreposades, ni tampoc hi ha cap contradicció entre elles, sinó que es complementen. Fixar-se sols en la missió específica del laic, oblidant-ne la simultània condició de fidel, fóra tan absurd com imaginar-se una branca, verda i florida, que no pertanyi a cap arbre. Oblidar-se d’allò que és específic, propi i peculiar del laic, o bé no comprendre prou les característiques d’aquestes tasques apostòliques seculars i el seu valor eclesial, fóra com reduir l’arbre frondós de l’Església a la monstruosa condició d’un simple tronc.

Quan hom parla del laïcat, no és pas poc freqüent que s’oblidi el fet de la presència de la dona, amb la qual cosa el seu paper dins l’Església queda desdibuixat. Igualment, en tractar de la «promoció social de la dona» se sol entendre simplement com presència de la dona en la vida pública. ¿Com entén la missió de la dona en l’Església i en el món?

No cal dir que no veig cap motiu pel qual en parlar del laïcat —de la seva tasca apostòlica, drets i deures, etc.— s’hagi de fer cap mena de distinció o discriminació pel que fa a la dona. Tothom qui ha estat batejat —homes i dones— participa igualment de la comuna dignitat, llibertat, responsabilitat dels fills de Déu. En l’Església existeix aquesta radical unitat fonamental, que sant Pau ja ensenyava als primers cristians: «Quicumque enim in Christo baptizati estis, Christum induistis. Non est Iudaeus, neque Graecus: non est servus, neque liber; non est masculus, neque femina» (Gal. 3, 27-28); ja no hi ha cap distinció entre un jueu i un grec; entre un esclau i un lliure; ni tampoc entre home i dona.

Si hom exceptua la capacitat jurídica de rebre els ordes sagrats —distinció que per moltes raons, també de dret diví positiu, considero que cal retenir—, jo crec que, a la dona, se li han de reconèixer plenament dins l’Església —en la seva legislació, en la seva vida interna i en la seva acció apostòlica— els mateixos drets i deures que als homes: dret a l’apostolat, a fundar i dirigir associacions, a manifestar responsablement la seva opinió en tot allò que afecta el bé comú de l’Església, etc. Ja sé que tot això —que teòricament no és difícil d’admetre si hom considera les clares raons teològiques que hi ajuden— toparà de fet amb la resistència d’algunes mentalitats. Encara recordo l’estupefacció i fins i tot la crítica —ara en canvi, com en tantes altres coses, tendeixen a imitar— amb què determinades persones van comentar el fet que l’Opus Dei procurava que les dones que pertanyen a la secció femenina de la nostra Associació també adquirissin graus acadèmics en ciències sagrades.

Malgrat tot, jo crec que aquestes resistències i reticències cediran de mica en mica. Aquesta qüestió, en el fons, no és res més que un problema de comprensió eclesiològica: adonar-se que l’Església no la formen tan sols els clergues i religiosos, sinó que els laics —dones i homes— també són Poble de Déu i tenen, per dret diví, una missió i una responsabilitat pròpies.

Però m’agradaria afegir que, tal com jo ho veig, la igualtat essencial entre l’home i la dona exigeix precisament que hom sàpiga copsar alhora el paper complementari de l’un i de l’altra en l’edificació de l’Església i en el progrés de la societat civil: perquè no és pas debades que Déu els va crear home i dona. Aquesta diversitat s’ha de comprendre no en un sentit patriarcal, sinó en tota la seva profunditat, tan rica de matisos i conseqüències, que allibera l’home de la temptació de masculinitzar l’Església i la societat; i la dona, d’entendre la seva missió, en el Poble de Déu i en el món, com una simple reivindicació de treballs fins ara privatius tan sols de l’home, però que ella pot exercir igualment de bé. Em sembla, doncs, que tant l’home com la dona s’han de sentir justament protagonistes de la història de la salvació, per bé que cada un d’ells d’una forma complementària.

Segons això, ¿de quina manera creu vostè que s’insereix la realitat eclesial de l’Opus Dei en l’acció pastoral de tota l’Església?

Em sembla bo de fer un aclariment previ: l’Opus Dei no és ni pot considerar-se com una realitat que vagi lligada al procés evolutiu de l’estat de perfecció en l’Església, no és una forma moderna o aggiornata d’aquest estat. En efecte, ni la concepció teològica de l'status perfectionis —que Sant Tomàs, Suárez i d’altres autors han plasmat decisivament en la doctrina— ni les diverses concrecions jurídiques que s’han donat o puguin donar-se a aquest concepte teològic, no tenen res a veure amb l’espiritualitat i el fi apostòlic que Déu ha volgut per a la nostra Associació. N’hi ha prou amb el fet de considerar —perquè una exposició doctrinal completa fóra llarga— que a l’Opus Dei no li interessen ni vots, ni promeses, ni cap forma de consagració per als seus socis, diferent de la consagració que tots van rebre ja amb el Baptisme. La nostra Associació no pretén de cap manera que els socis canviïn d’estat, que deixin d’ésser simples fidels com els altres, per adquirir el peculiar status perfectionis. Al contrari, allò que desitja i procura és que cadascun d’ells faci apostolat i se santifiqui en el seu propi estat, en el mateix lloc i condició que té en l’Església i en la societat civil. No traiem ningú del seu lloc ni allunyem ningú del seu treball o dels seus afanys i nobles compromisos d’ordre temporal.

La realitat social, l’espiritualitat i l’acció de l’Opus Dei s’insereixen, doncs, en una deu molt diferent de la vida de l’Església: concretament, en el procés teològic i vital que duu el laïcat cap a la plena assumpció de les seves responsabilitats eclesials, i a la seva pròpia manera de participar en la missió de Crist i de la seva Església. Aquesta ha estat i és, aquests quasi quaranta anys d’existència de l’Obra, la inquietud constant —serena, però forta— amb la qual Déu ha volgut endegar, en la meva ànima i en la dels meus fills, el desig de servir-lo.

Quines són les aportacions de l’Opus Dei a aquest procés? Tal volta no és pas aquest el moment històric més adient per a fer una valoració global d’aquesta mena. Per bé que es tracti de problemes dels quals el Concili Vaticà II —amb quant de goig per a la meva ànima!— ja s’ha ocupat molt, i malgrat que no pocs conceptes i situacions relacionats amb la vida i la missió del laïcat ja hagin rebut prou confirmació i llum del Magisteri, encara hi ha, amb tot, un nucli considerable de qüestions que continuen constituint, per a la generalitat de la doctrina, veritables problemes límit de la teologia. A nosaltres, dins l’esperit que Déu ha donat a l’Opus Dei i que, tot i les nostres imperfeccions personals, procurem de viure amb fidelitat, la major part d’aquests problemes discutits ja ens semblen divinament resolts, però no pretenem pas de presentar aquestes solucions com les úniques possibles.

Hi ha alhora uns altres aspectes del mateix procés de desenvolupament eclesiològic, que representen adquisicions doctrinals estupendes —a les quals, sens dubte, Déu ha volgut que hi contribuís, en part tal vegada no petita, el testimoni de l’esperit i la vida de l’Opus Dei, juntament amb altres valuoses aportacions d’iniciatives i associacions apostòliques no pas menys benemèrites—, però són adquisicions doctrinals que abans que arribin a encarnar-se realment en la vida total del Poble de Déu, potser passarà bastant de temps. Vostè mateix ha recordat, en les seves preguntes anteriors, alguns d’aquests aspectes: el desenvolupament d’una autèntica espiritualitat laïcal; la comprensió de la peculiar tasca eclesial —no eclesiàstica o oficial— pròpia del laic; la distinció dels drets i deures que el laic té com a tal; les relacions Jerarquia-laïcat; la igualtat de dignitat i la complementarietat de labors de l’home i de la dona dins l’Església; la necessitat d’assolir una opinió pública ordenada en el Poble de Déu; etc.

És evident que tot això constitueix una realitat molt fluïda, i a vegades no pas mancada de paradoxes. Una mateixa cosa que dita fa quaranta anys escandalitzava tothom o quasi tothom, avui no sorprèn gairebé ningú, però encara són molt pocs, en canvi, els qui la comprenen fins al fons i la viuen ordenadament.

M’explicaré millor amb un exemple. El 1932, comentant als meus fills de l’Opus Dei alguns dels aspectes i conseqüències de la particular dignitat i responsabilitat que el Baptisme confereix a les persones, els vaig escriure en un document: «Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat, en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació en l’apostolat jeràrquic: a ells ja els competeix el deure de fer apostolat. I això no pas perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió… la compleixen a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics».

Avui, després de les solemnes ensenyances del Vaticà II, ningú a l’Església potser no gosarà dubtar de l’ortodòxia d’aquesta doctrina. Però ¿quants han abandonat realment llur concepció única de l’apostolat dels laics com una labor pastoral organitzada de dalt a baix? ¿Quants són els qui superant l’anterior concepció monolítica de l’apostolat dels laics comprenen que n’hi pugui haver i àdhuc que també n’hi hagi d’haver, sense necessitat de rígides estructures centralitzades, missions canòniques i mandats jeràrquics? ¿Quants n’hi ha que qualificant el laïcat de longa manus Ecclesiae, no s’estan fent una confusió al mateix temps amb el concepte Església-Poble de Déu i el concepte més limitat de Jerarquia? O bé encara ¿quants laics entenen degudament que, si no és en una delicada comunió amb la Jerarquia, no tenen dret a reivindicar llur àmbit legítim d’autonomia apostòlica?

Hom podria fer consideracions semblants sobre altres problemes, ja que encara és molt, però molt, el que resta aconseguir, tant pel que fa a la necessària exposició doctrinal, com a l’educació de les consciències i a la mateixa reforma de la legislació eclesiàstica. Jo prego molt al Senyor —l’oració sempre ha estat la meva gran arma— que l’Esperit Sant assisteixi el seu Poble, i especialment la Jerarquia, en la realització d’aquestes tasques. I el prego també que continuï servint-se de l’Opus Dei perquè puguem contribuir i ajudar tant com estigui a la nostra mà, en aquest difícil però estupend procés de desenvolupament i de creixement de l’Església.

¿Quina és la seva opinió sobre el futur de l’Opus Dei en els anys a venir?

L’Opus Dei encara és molt jove. Trenta-nou anys per a una institució amb prou feines és un començament. La nostra tasca és de col·laborar amb tots els altres cristians en la gran missió d’ésser testimoni de l’Evangeli de Crist; és recordar que aquesta bona nova pot vivificar qualsevol situació humana. La feina que ens espera és ingent. És una mar sense vores, perquè mentre hi hagi homes a la terra, per molt que canviïn les formes tècniques de producció, tindran un treball que poden oferir a Déu, que poden santificar. Amb la gràcia de Déu, l’Obra vol ensenyar-los a fer d’aquest treball un servei a tots els homes de qualsevol condició, raça, religió. En servir així els homes, serviran Déu.

Això comporta una visió més profunda de l’Església com a comunitat formada per tots els fidels, de manera que tots som solidaris d’una mateixa missió, que cadascú ha de realitzar segons les pròpies circumstàncies personals. Els laics, gràcies als impulsos de I’Esperit Sant, cada cop són més conscients d’ésser Església, de tenir una missió específica, sublim i necessària, ja que ha estat volguda per Déu. I saben que aquesta missió depèn de la mateixa condició de cristians, no necessàriament d’un mandat de la Jerarquia, per més que és evident que hauran de realitzar-la en unió amb la Jerarquia eclesiàstica i segons les ensenyanances del Magisteri: sense unió amb el Cos episcopal i amb el seu cap, el Pontífex Romà, no pot haver-hi, per un catòlic, unió amb Crist.

La manera específica de contribuir els laics a la santedat i a l’apostolat de l’Església és l’acció lliure i responsable en el si de les estructures temporals, duent-hi el llevat del missatge cristià. El testimoniatge de vida cristiana, la paraula que il·lumina en nom de Déu, i l’acció responsable, per a servir els altres contribuint a la resolució dels problemes comuns, són altres tantes manifestacions d’aquesta presència amb la qual el cristià corrent compleix la seva missió divina.

Des de fa molts, molts d’anys, des de la mateixa data de la fundació de l’Opus Dei, he meditat i he fet meditar unes paraules de Crist que ens diu sant Joan: Et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum (Jo 12, 32). Crist, morint a la Creu, atrau a si mateix la Creació entera i, en el seu nom, els cristians, treballant enmig del món, han de reconciliar totes les coses amb Déu, col·locant Crist al cim de totes les activitats humanes.

Voldria afegir que, juntament amb aquesta presa de consciència dels laics, s’està produint un desenvolupament anàleg de la sensibilitat dels pastors. S’adonen d’allò que té d’específic la vocació laïcal, que ha d’ésser promoguda i afavorida mitjançant una pastoral que meni a descobrir enmig del Poble de Déu el carisma de la santedat i de l’apostolat en les infinites i variadíssimes formes en què Déu ho concedeix.

Aquesta nova pastoral és molt exigent, però, al meu entendre, absolutament necessària. Vol el do sobrenatural del discerniment d’esperits, la sensibilitat per les coses de Déu, la humilitat de no imposar les pròpies preferències i de servir allò que Déu promou en les ànimes. En un mot: l’amor a la legítima llibertat dels fills de Déu, que troben Crist i són fets portadors de Crist, recorrent camins molt diversos entre si, però tots igualment divins.

Un dels perills més grans que avui amenacen l’Església, podria ser el de no reconèixer aquestes exigències divines de la llibertat cristiana, i bo i deixant-se endur per falsos raonaments d’eficàcia, pretendre d’imposar una uniformitat als cristians. En l’arrel d’aquestes actituds hi ha alguna cosa legítima i lloable: el desig que l’Església doni un tal testimoniatge, que commogui el món modern. Amb tot, temo molt que el camí sigui equivocat i que meni, d’una banda, a comprometre la Jerarquia en qüestions temporals, caient en un clericalisme divers, però tan nefand com el dels segles passats; i de l’altra, a aïllar els laics, els cristians corrents, del món on viuen, per convertir-los en portaveus de decisions o d’idees concebudes fora d’aquest món.

A mi em sembla que als sacerdots se’ns demana la humilitat d’aprendre a no estar de moda, de ser realment servents dels servents de Déu —recordant aquell clam del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui (Jo 3, 30), convé que Crist creixi i que jo minvi—, per tal que els cristians corrents, els laics, facin Crist present, en tots els ambients de la societat. La missió de donar doctrina, d’ajudar a penetrar en les exigències personals i socials de l’Evangeli, de moure a discernir els signes dels temps, és i serà sempre una de les tasques fonamentals del sacerdot. Però tota la labor sacerdotal s’ha de dur a terme amb el major respecte a la legítima llibertat de les consciències: cada home ha de respondre a Déu lliurement. Fora d’això, tot catòlic, a més d’aquest ajut del sacerdot, també té llums pròpies que rep de Déu, gràcia d’estat per anar endavant dins la missió específica que, com a home i com a cristià, ha rebut.

Aquell qui pensi que, perquè la veu de Crist es faci sentir en el món d’avui, cal que el clericat parli o que es faci sempre present, encara no ha entès ben bé la dignitat de la vocació divina de tots i de cadascun dels fidels cristians.

Acabeu d’escoltar la lectura solemne dels dos textos de la Sagrada Escriptura corresponents a la missa de la Domínica XXI després de la Pentecosta. El fet d’haver escoltat la paraula de Déu ja us situa dins l’àmbit en el qual es volen moure aquestes paraules meves que us estic adreçant, paraules de sacerdot, dites davant d’una gran família de fills de Déu en la seva Església santa. Paraules, doncs, que desitgen ser sobrenaturals, missatgeres de la grandesa de Déu i de les seves misericòrdies envers els homes: paraules que us preparin per a la impressionant Eucaristia que avui celebrem al campus de la Universitat de Navarra.

Considereu per uns instants aquest fet que us acabo d’esmentar. Celebrem la Sagrada Eucaristia, el sacrifici sacramental del Cos i Sang del Senyor, aquest misteri de fe que lliga a si mateix tots els altres misteris del cristianisme. Celebrem, doncs, l’acció més sagrada i transcendent que els homes, per la gràcia de Déu, podem realitzar en aquesta vida: combregar amb el Cos i la Sang del Senyor ve a ser, en un cert sentit, com desfer-nos de les lligadures de terra i de temps, per arribar ja a estar amb Déu en el cel, on el mateix Crist eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls i on no hi haurà ni mort, ni plor, ni clams d’angoixa, perquè el món vell s’haurà acabat.

Aquesta veritat tan consoladora i profunda, aquesta significació escatològica de l’Eucaristia, com solen denominar-la els teòlegs, podria ésser malentesa: ho ha estat sempre que hom ha volgut presentar l’existència cristiana com a cosa solament espiritual —espiritualista, voldria dir—, pròpia de gent pura, extraordinària, que no es fa amb les coses menyspreables d’aquest món, o bé que les tolera com a cosa necessàriament juxtaposada a l’esperit, mentre vivim aquí.

Quan hom veu les coses així, el temple esdevé el lloc per antonomàsia de la vida cristiana; i ser cristià és, llavors, anar al temple, prendre part en cerimònies sagrades, incrustar-se en una sociologia eclesiàstica, en una mena de món segregat, que es presenta a si mateix com l’antesala del cel, mentre el món corrent fa la seva via. La doctrina del cristianisme, la vida de la gràcia, passarien, així, com gairebé fregant el progrés atrafegat de la història humana sense, però, trobar-s’hi.

Aquest matí d’octubre, mentre ens preparem a endinsar-nos en el memorial de la Pasqua del Senyor, responem que no, simplement, a aquesta visió deformada del cristianisme. Reflexioneu, un moment, en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; diries que la nau és el campus universitari; el retaule, la biblioteca de la Universitat; allà, la maquinària que alça nous edificis; i a dalt, el cel de Navarra…

¿No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que el veritable lloc de la vostra existència és la vida ordinària? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És enmig de les coses més materials de la terra on hem de santificar-nos, servint Déu i tots els homes.