Llistat de punts

Essent tan diverses en la seva realització pràctica la vocació del laic i la del religiós —encara que tinguin en comú la vocació cristiana— ¿com és possible que els religiosos, en el seu treball d’ensenyament, etc., puguin formar els cristians corrents en un camí veritablement laïcal?

Això serà possible en tant que els religiosos —la benemèrita labor dels quals al servei de l’Església jo admiro sincerament— s’esforcin a comprendre ben bé quines són les característiques i les exigències de la vocació laïcal a la santedat i a l’apostolat enmig del món, i que les vulguin i sàpiguen ensenyar als seus alumnes.

En la seva opinió, ¿per què estan molestos amb l’Opus Dei un bon nombre d’ordes religiosos, com la Companyia de Jesús?

Conec una multitud de religiosos que saben que nosaltres no ho som, però que ens corresponen amb el mateix afecte que els tenim i ofereixen oracions i sacrificis a Déu pels apostolats de l’Opus Dei. Quant a la Companyia de Jesús, conec i tracto el seu General, el Pare Arrupe. Puc assegurar-li que les nostres relacions són de mutual estima i afecte.

Vostè haurà trobat tal vegada algun religiós que no entén la nostra Obra; si és així, serà degut a un equívoc o a una manca de coneixement de la realitat de la nostra labor que és específicament laïcal i secular, i no interfereix per res en el terreny propi dels religiosos. Nosaltres, envers tots els religiosos, no sentim més que veneració i estima, i preguem al Senyor que cada dia faci més eficaç el seu servei a l’Església i a la humanitat sencera. Mai no hi haurà una baralla entre l’Opus Dei i un religiós, perquè per barallar-se han d’ésser dos i nosaltres no volem lluitar amb ningú.

D’altra banda, el progrés de la història de l’Església ha menat a superar un cert clericalisme, que tendeix a desfigurar tot allò que concerneix els laics, atribuint-los segones intencions. Ha esdevingut més fàcil, ara, entendre que allò que l’Opus Dei vivia i proclamava no era ni més ni menys que això: la vocació divina del cristià corrent, amb un afany sobrenatural precís.

Jo crec que arribarà un moment que la frase els catòlics penetren els ambients socials deixarà de dir-se i que tothom s’adonarà que és una expressió clerical. Sigui com sigui, no s’aplica per res a l’apostolat de l’Opus Dei. Als socis de l’Obra no els cal penetrar en les estructures temporals, pel sol fet que són ciutadans corrents, com els altres, i que, per tant, ja hi eren.

Si Déu crida a l’Opus Dei una persona que treballa en una fàbrica, o en un hospital, o bé al parlament, vol dir que en endavant aquesta persona estarà decidida a posar els mitjans de santificar, amb la gràcia de Déu, aquesta professió. No és altra cosa que la presa de consciència de les exigències radicals del missatge evangèlic, d’acord amb la vocació específica rebuda.

Pensar que aquesta presa de consciència vulgui dir deixar la vida normal, és una idea legítima només per a aquells qui reben de Déu la vocació religiosa, amb el seu contemptus mundi, amb el menyspreu o la desestimació de les coses del món; però voler fer d’aquest abandó del món l’essència o la culminació del Cristianisme, és clarament una enormitat.

No és, doncs, l’Opus Dei qui introdueix els seus socis en determinats ambients; ja hi eren, torno a dir, i no tenen cap motiu per a sortir-ne. A més, les vocacions a l’Opus Dei —que sorgeixen de la gràcia de Déu i d’aquest apostolat d’amistat i de confidència que li deia abans— es donen en tots els ambients.

Tal vegada aquesta mateixa simplicitat de la naturalesa i manera de fer de l’Opus Dei sigui una dificultat per a aquells qui estan carregats de complicacions, i semblen incapaços d’entendre res de genuí i de recte.

Naturalment, sempre hi haurà qui no entendrà l’essència de l’Opus Dei, i això no ens estranya perquè el Senyor ja va preveure aquestes dificultats als seus, comentant-los que non est discipulus super Magistrum (Mt 10, 24), no és més el deixeble que el Mestre. Ningú no pot pretendre que l’estimi tothom, encara que sí té el dret que tothom el respecti com a persona i com a fill de Déu. Per desgràcia, hi ha fanàtics que volen imposar totalitàriament les seves idees, i aquests mai no captaran l’amor que els socis de l’Opus Dei tenen per la llibertat personal dels altres, i per la pròpia després, sempre amb personal responsabilitat.

Recordo una anècdota molt gràfica. En certa ciutat el nom de la qual no fóra delicat de dir, l’ajuntament deliberava sobre l’oportunitat d’atorgar una ajuda econòmica a una labor educativa dirigida per socis de l’Opus Dei, que com totes les obres corporatives que l’Obra duu a terme té una funció clara d’utilitat social. La majoria dels regidors hi anaven a favor. Explicant les raons d’aquesta actitud, un d’ells, socialista, comentava que havia conegut personalment la labor que es feia en aquell centre: «És una activitat» —va dir— «que es caracteritza perquè els qui la dirigeixen són molt amics de la llibertat personal: en aquella residència hi viuen estudiants de totes les religions i de totes les ideologies». Els regidors comunistes hi van votar en contra. Un d’ells, explicant el seu vot negatiu, va dir al socialista: «M’hi he oposat perquè, si les coses estan així, aquesta residència constitueix una eficaç propaganda del catolicisme».

Qui no respecta la llibertat d'altri o bé desitja oposar-se a l’Església no pot apreciar una labor apostòlica. Però encara en aquests casos, jo com a home, estic obligat a respectar-lo i a fer el que sigui necessari per encaminar-lo cap a la veritat; i com a cristià, a estimar-lo i pregar per ell.

Sé que no cal que faci memòria d’allò que fa tants anys vaig repetint. Aquesta doctrina de llibertat ciutadana, de convivència i de comprensió, és part molt principal del missatge que l’Opus Dei difon. ¿És que hauré d’afirmar novament que els homes i dones que volen servir Jesucrist a l’Obra de Déu són, simplement, ciutadans com els altres, que s’esforcen a viure amb una seriosa responsabilitat, fins a les últimes conclusions, la seva vocació cristiana?

Res no distingeix els meus fills dels seus conciutadans. Altrament, fora de la fe, no tenen res en comú amb els membres de les congregacions religioses. Estimo els religiosos, i en venero i admiro les clausures, els apostolats, l’apartament del món —el seu contemptus mundi— que són altres signes de santedat a l’Església. Però el Senyor no m’ha donat vocació religiosa, i desitjar-la per a mi fóra un desordre. Cap autoritat de la terra no podrà obligar-me a fer-me religiós, com tampoc cap autoritat no em podrà forçar a contreure matrimoni. Sóc sacerdot secular: sacerdot de Jesucrist, que ama el món amb apassionament.