Llistat de punts

En l’homilia que vostè va dir a Pamplona el proppassat octubre, durant la missa que va celebrar a l’ocasió de l’Assemblea dels Amics de la Universitat de Navarra, va parlar de l’amor humà amb paraules que ens han commogut. Moltes lectores ens han escrit comentant l’impacte que els va fer sentir-lo parlar així. ¿Ens podria dir quins són els valors més importants del matrimoni cristià?

Parlaré d’una cosa que conec bé, i que és experiència sacerdotal meva, ja de molts anys i en molts països. La major part dels socis de l’Opus Dei viuen en l’estat matrimonial i, per ells, l’amor humà i els deures conjugals són part de la vocació divina. Del matrimoni, l’Opus Dei n’ha fet un camí diví, una vocació, i això comporta moltes conseqüències que afecten la santificació personal i l’apostolat. Fa quasi quaranta anys que predico el sentit vocacional del matrimoni. Quins ulls més plens de llum que he vist més d’una vegada, quan —creient, ells i elles, incompatibles en la seva vida la donació d’un mateix a Déu i un amor humà noble i net— em sentien dir que el matrimoni és un camí diví aquí a la terra!

El matrimoni s’ha fet perquè els qui el contrauen s’hi santifiquin, i que santifiquin a través d’ell: per això els cònjuges tenen una gràcia especial, que confereix el sagrament instituït per Jesucrist. Aquell qui és cridat a l’estat matrimonial, hi troba —amb la gràcia de Déu— tot el que cal per a ser sant, per a identificar-se cada dia més amb Jesucrist, i per a dur envers el Senyor les persones amb les quals conviu.

Per això jo penso sempre amb esperança i amb afecte en les llars cristianes, en totes les famílies que han sorgit del sagrament del Matrimoni, que són testimonis lluminosos d’aquest gran misteri diví —sacramentum magnum!— (Ef 5, 32), sagrament gran, de la unió i de l’amor entre Crist i la seva Església. Hem de treballar per tal que aquestes cèl·lules cristianes de la societat neixin i es vagin fent amb afany de santedat, amb la consciència que el sagrament inicial —el Baptisme— ja confereix a tots els cristians una missió divina, que cadascú ha de complir en el seu propi camí.

Els esposos cristians han de ser conscients que són cridats a santificar-se tot santificant, que són cridats a ser apòstols, i que el seu primer apostolat és a la llar. Han de comprendre l’obra sobrenatural que implica la fundació d’una família, l’educació dels fills, la irradiació cristiana en la societat. D’aquesta consciència de la pròpia missió depenen en gran part l’eficàcia i l’èxit de la seva vida: la seva felicitat.

Però que no oblidin que el secret de la felicitat conjugal s’esdevé en les coses quotidianes, no en somnis. Està a trobar l’alegria amagada que dóna l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora la família entera; en el bon humor davant les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat; en l’aprofitament també de tots els avançaments que ens proporciona la civilització, per fer la casa agradable, la vida més planera, la formació més eficaç.

Jo dic constantment a aquells qui han estat cridats per Déu a formar una llar, que s’estimin sempre, que s’estimin amb l’amor il·lusionat que es tenien quan eren promesos. Té un pobre concepte del matrimoni —que és un sagrament, un ideal i una vocació—, aquell qui pensa que l’amor s’acaba quan comencen les penes i els contratemps, que la vida porta sempre amb si mateixa. És llavors quan l’afecte es referma. Les torrentades de les penes i de les contrarietats no són capaces d’ofegar el veritable amor: uneix més el sacrifici generosament compartit. Com diu l’Escriptura, aquae multae —les moltes dificultats, físiques i morals— non potuerunt extinguere caritatem (Cant 8, 7), no podran apagar l’afecte.

Les preguntes anteriors s’han referit al prometatge; el tema que ara plantejo ja concerneix el matrimoni, ¿quins consells donaria vostè a la dona casada per tal que, en passar els anys, la seva vida matrimonial continuï essent feliç, sense cedir a la monotonia? Potser la qüestió semblarà poc important, però a la revista es reben moltes cartes de lectores interessades per aquest tema.

A mi em sembla que és, efectivament, una qüestió important; i per això també ho són les possibles solucions, malgrat llur modesta aparença.

Perquè en el matrimoni es conservi la il·lusió del començament, la dona ha de mirar de conquistar el seu marit cada dia; i el mateix s’hauria de dir al marit respecte a la seva muller. Cal recuperar l’amor a cada nova jornada, i l’amor es guanya amb sacrifici, amb somriures i també amb picardia. Si el marit arriba a casa cansat de treballar, i la dona comença a enraonar sense mesura, contant-li tot allò que al seu entendre va malament, ¿pot sorprendre algú que el marit acabi perdent la paciència? Aquestes coses menys agradables es poden deixar per a una altra estona més oportuna, quan el marit es trobi menys cansat, amb una millor disposició.

Un altre detall: l’abillament personal. Si un altre sacerdot us digués el contrari, em penso que fóra un mal conseller. Com més anys tingui una persona que ha de viure en el món, més li caldrà prendre interès a millorar no sols la vida interior, sinó —i justament per això— la cura d’estar presentable: per bé que, naturalment, sempre en conformitat amb l’edat i amb les circumstàncies. Acostumo a dir, de broma, que les façanes, com més velles són, més necessitat tenen de restauració. És un consell sacerdotal. Una vella dita castellana diu: la mujer compuesta saca al hombre de otra puerta —la dona composta distreu l’home d’una altra porta—.

És per això que goso afirmar que les dones tenen la culpa del vuitanta per cent d’infidelitats dels marits, perquè no saben conquistar-los cada dia, no saben tenir detalls amables, delicats. L’atenció de la dona casada s’ha de centrar en el marit i els fills. Així mateix, l’atenció del marit s’ha de centrar en la seva dona i en els seus fills. I a això, cal dedicar-hi temps i esforç, per encertar, per fer-ho bé. Tot allò que faci impossible aquesta labor és dolent, no val.

No hi ha excusa per a no complir aquest deure amable. No cal dir que no és excusa el treball fora de la llar, ni ho és tampoc la mateixa vida de pietat, la qual, si no es fa compatible amb les obligacions de cada dia, no és bona, Déu no la vol. La dona casada s’ha d’ocupar primer de la llar. Jo recordo una cobla de la meva terra, que diu: la mujer que, por la iglesia / deja el puchero quemar, / tiene la mitad de ángel, / de diablo la otra mitad. —La dona que per l’església deixa que es cremi el perol, és mig àngel i mig dimoni. A mi em sembla diable del tot.

Deixant de banda les dificultats que hi pugui haver entre pares i fills, també són corrents les renyines entre marit i muller, que a vegades arriben a comprometre seriosament la pau familiar. ¿Quins consells donaria vostè als matrimonis?

Que s’estimin. I que sàpiguen que tota la vida hi haurà renyines i dificultats que si es resolen amb naturalitat, faran que la tendresa sigui fins i tot més pregona.

Cadascun de nosaltres té el seu caràcter, els seus gustos personals, el seu geni —el seu mal geni, a vegades— i els seus defectes. Cadascú també té coses agradables en la seva personalitat, i per això i per moltes més raons, se’l pot estimar. La convivència és possible quan tothom fa per corregir les pròpies deficiències i procura passar per alt les faltes d'altri: és a dir, quan hi ha amor, que anul·la i supera tot allò que falsament podria ser causa de separació o de divergència. En canvi, si es dramatitzen els petits contrastos i mútuament es retreuen els defectes i les equivocacions, aleshores s’acaba la pau i es corre el risc de matar l’afecte.

Els matrimonis tenen gràcia d’estat —la gràcia del sagrament— per a viure totes les virtuts humanes i cristianes de la convivència: la comprensió, el bon humor, la paciència, el perdó, la delicadesa en el tracte mutu. L’important és que no s’abandonin, que no deixin que la nerviositat, l’orgull o les manies personals els dominin. Per això, el marit i la muller han de créixer en vida interior i aprendre de la Sagrada Família a viure amb finor —per un motiu humà i sobrenatural alhora— les virtuts de la llar cristiana. Ho torno a dir: la gràcia de Déu no els manca.

Si hi ha algú que diu que no pot aguantar això o allò, que li resulta impossible de callar, és que està exagerant per a justificar-se. Cal demanar a Déu la força de saber dominar el propi caprici; la gràcia, per saber tenir el domini de si mateix. Perquè els perills d’un enuig són aquí: que hom perdi el control i que les paraules puguin omplir-se d’amargor, i que arribin a ofendre i per bé que tal vegada no es desitjava, a ferir i fer mal.

Cal aprendre a callar, a esperar i a dir les coses d’una manera positiva, optimista. Quan és ell qui s’enfada és el moment que ella sigui especialment pacient, fins que torni a venir la serenitat; o al revés. Si hi ha afecte sincer i preocupació d’augmentar-lo, és molt difícil que ambdós es deixin dominar pel mal humor a la mateixa hora…

Una altra cosa molt important: ens hem d’avesar a pensar que mai no tenim tota la raó. Àdhuc es pot dir que en assumptes d’ordinari opinables, mentre més segur s’està de tenir tota la raó, tant més indubtable és que no la tenim. En discórrer així, és més senzill de rectificar després i, si fa falta, demanar perdó, que és la millor manera d’acabar un enuig; així s’arriba a la pau i a l’afecte. No us animo a la baralla, però és raonable que ens barallem alguna vegada amb aquells qui més estimem, que són els qui habitualment viuen amb nosaltres. No ens barallem pas amb el rei de l’Índia. Així, doncs, aquestes petites renyines entre els esposos, si no són freqüents —i cal procurar que no ho siguin— no denoten falta d’amor, i poden ajudar, fins i tot, a augmentar-lo.

Un últim consell: que no tinguin mai renyines davant els fills: per aconseguir-ho, bastarà que es posin d’acord amb una paraula determinada, amb una mirada, un gest. Ja tindran raons després, amb més serenitat, si no són capaços d’evitar-ho. La pau conjugal ha de ser l’ambient de la família, perquè és la condició necessària per a una educació profunda i eficaç. Que els nens vegin en els seus pares un exemple de donació de si mateixos, d’amor sincer, d’ajuda mútua, de comprensió; i que les petiteses de la vida diària no els ocultin la realitat d’un afecte, que és capaç de superar qualsevol cosa.

Hi ha vegades que ens creiem massa importants. Tots ens enutgem de tant en tant; uns cops perquè cal, i d’altres, perquè ens manca esperit de mortificació. L’important és demostrar que aquests enuigs no trenquen l’afecte, i recomençar després la intimitat familiar amb un somriure. En un mot, que marit i muller visquin estimant-se l’un a l’altre, i estimant els fills, perquè així estimen Déu.

I ara, fills i filles, deixeu que em deturi en un altre aspecte —particularment entranyable— de la vida ordinària. Em refereixo a l’amor humà, a l’amor net entre un home i una dona, al prometatge, al matrimoni. He de dir un altre cop que aquest sant amor humà no és res que sigui permès, tolerat, al costat de les veritables activitats de l’esperit, tal com es podria insinuar en els falsos espiritualismes al·ludits abans. Ja fa prop de quaranta anys que predico tot el contrari, de paraula i per escrit, i aquells qui no ho comprenien sembla que ja comencen a entendre-ho.

L’amor, que porta al matrimoni i a la família, pot ser també un camí diví, vocacional, meravellós, canal per a una completa dedicació al nostre Déu. Feu les coses amb perfecció, us he recordat, poseu amor en les petites activitats de la jornada, descobriu —hi insisteixo— aquest quelcom diví que s’amaga en els detalls: tota aquesta doctrina troba un lloc especial en l’espai vital, on s’encasta l’amor humà.

Ja ho sabeu, professors, alumnes, i tots els qui consagreu el vostre quefer a la Universitat de Navarra: he encomanat els vostres amors a santa Maria, Mare del Bell Amor. I aquí teniu l’ermita que hem construït amb devoció, al campus universitari, perquè reculli les vostres oracions i l’oblació d’aquest amor estupend i net, que Ella beneeix.

¿Que no ho sabeu que el vostre cos és el temple de l’Esperit Sant, que heu rebut de Déu, i que no us pertanyeu? Quantes vegades, davant la imatge de la Verge Santa, de la Mare de Déu del Bell Amor, respondreu amb una afirmació joiosa a la pregunta de l’Apòstol: sí, ho sabem i ho volem viure amb el vostre ajut poderós, oh Verge Mare de Déu.

L’oració contemplativa brollarà de vosaltres cada vegada que mediteu sobre aquesta realitat impressionant: una cosa tan material con el meu cos ha estat elegida per l’Esperit Sant per fer-hi estada… ja no em pertanyo… el meu cos i la meva ànima —tot el meu ser— són de Déu… I aquesta oració serà rica de resultats pràctics, derivats de la gran conseqüència que el mateix Apòstol proposa: Glorifiqueu Déu en el vostre cos.