Llistat de punts

Una característica de tota vida cristiana —sigui quin sigui el camí pel qual es realitzi— és la «dignitat i la llibertat dels fills de Déu». Així, doncs, ¿a què es refereix vostè quan tot el temps del seu ensenyament ha defensat tan insistentment la llibertat dels laics?

Em refereixo justament a la llibertat personal que tenen els laics de prendre, a la llum dels principis enunciats pel Magisteri, totes aquelles decisions concretes, d’ordre teòric o pràctic —per exemple, en relació amb les diverses opinions filosòfiques, de ciència econòmica o de política, amb els corrents artístics o culturals, amb els problemes de llur vida professional o social, etc.—, que cadascú estimi en consciència més convenients i més d’acord amb les seves conviccions personals i aptituds humanes.

Aquest necessari àmbit d’autonomia que el laic catòlic ha de menester per tal de no veure’s capitidisminuït enfront dels altres laics i a fi que pugui fer eficaçment el seu propi treball apostòlic enmig de les realitats temporals, cal que sigui sempre curosament respectat per tots els qui en l’Església exercim el sacerdoci ministerial. Si no és així —si es tractés de fer del laic un instrument amb propòsits que sobrepassen els que són propis del ministeri jeràrquic— hom cauria en un anacrònic i lamentable clericalisme. Quedarien enormement restringides les possibilitats apostòliques del laïcat —que fóra condemnat a una immaturitat perpètua— però sobretot es posaria en perill, especialment avui, el mateix concepte d’autoritat i d’unitat dins l’Església. No podem oblidar que l’existència, també entre els catòlics, d’un autèntic pluralisme de criteri i d’opinió en les coses deixades per Déu a la lliure discussió dels homes, no solament no s’oposa a l’ordenació jeràrquica i a la necessària unitat del Poble de Déu, sinó que les enrobusteix i les defensa contra possibles impureses.

Algunes persones han afirmat a vegades que l’Opus Dei estava organitzat interiorment segons les normes de les societats secretes. Què cal pensar d’una afirmació així? D’altra banda, ¿podria donar-nos, amb aquest motiu, una idea del missatge que volia adreçar als homes del nostre temps en fundar l’Obra el 1928?

Des de 1928, la meva predicació ha estat que la santedat no és cosa de privilegiats, que poden ser divins tots els camins de la terra, perquè l’eix de l’espiritualitat específica de l’Opus Dei és la santificació del treball ordinari. Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clericat en apostolats eclesiàstics. I també cal advertir que per aconseguir aquest fi sobrenatural, els homes necessiten ser i sentir-se personalment lliures, amb la llibertat que Jesucrist ens va merèixer. Per a predicar i ensenyar a practicar aquesta doctrina, no m’ha calgut mai cap secret. Els socis de l’Obra abominen el secret perquè són fidels corrents, iguals que els altres: en adscriure’s a l’Opus Dei no canvien d’estat. Els repugnaria de dur un cartell a l’esquena que digués: «que consti que em dedico a servir Déu». Això no fóra laïcal, ni secular. Però aquells qui tracten i coneixen els membres de l’Opus Dei saben que formen part de l’Obra, encara que no ho pregonin, perquè tampoc no ho amaguen.