Llistat de punts

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.

¿Podria donar-me algunes dades sobre l’expansió de l’Obra aquests quaranta anys de vida? ¿Quines són les seves labors apostòliques més importants?

Abans que res he de dir que agraeixo molt a Déu Nostre Senyor que m’hagi permès de veure l’Obra, quaranta anys només després de la seva fundació, estesa a tot arreu del món. Quan va néixer, el 1928, a Espanya, ja va néixer «romana», que per mi vol dir catòlica, universal. I el seu primer impuls va ser —tal com era inevitable— l’expansió a tots els països.

En pensar en aquests anys transcorreguts, em vénen a la memòria molts esdeveniments que m’omplen d’alegria: perquè entremesclant-se amb les dificultats i les penes que en un cert sentit són la sal de la vida, em recorden l’eficàcia de la gràcia de Déu i aquell donar-se —sacrificat i alegre— de tants homes i dones que han sabut ésser fidels. Puix que vull deixar ben clar que l’apostolat essencial de l’Opus Dei és aquell que fa individualment cada soci en el propi lloc de treball, amb la família, entre els amics. Una labor que no desvetlla l’atenció, que no és fàcil de traduir en estadístiques, però que dóna fruits de santedat en milers d’ànimes que van seguint Crist, eficaçment i calladament, enmig de la feina professional de cada dia.

Sobre això no cal dir gran cosa més. Li podria contar la vida exemplar de tantes persones, però això desnaturalitzaria la bellesa humana i divina d’aquest treball en treure-li intimitat. I encara fóra pitjor reduir-lo a xifres i estadístiques perquè equivaldria a voler catalogar en va els fruits de la gràcia en les ànimes.

Puc parlar-li de les labors apostòliques que els socis de l’Obra dirigeixen en molts països. Activitats amb fins espirituals i apostòlics, en les quals hom procura de treballar amb cura i amb perfecció també humana, i en les quals col·laboren moltes altres persones que no són de l’Opus Dei, però que entenen el valor sobrenatural d’aquest treball o bé que n’aprecien el valor humà com és ara el cas de tanta gent no cristiana que ens ajuda eficaçment. Es tracta sempre de treballs laïcals i seculars promoguts per ciutadans corrents en l’exercici dels seus drets cívics normals, d’acord amb les lleis de cada país i portats endavant sempre amb criteri professional. És a dir, són treballs que no aspiren a cap mena de privilegi o tracte de favor.

Segurament que coneixerà una de les labors d’aquest tipus, que es promou a Roma: el centre ELIS que es dedica a la qualificació professional i a la formació integral d’obrers mitjançant escoles, activitats esportives i culturals, biblioteques, etc. És una labor que correspon a les necessitats de Roma i a les circumstàncies particulars de l’ambient humà allà on ha sorgit, la barriada del Tiburtino. Obres semblants es duen a terme a Xicago, Madrid, Mèxic i en altres llocs.

Un altre exemple podria ser l´Strathmore College of Arts and Science, de Nairobi. Es tracta d’un «college» preuniversitari pel qual han passat a cents els estudiants de Kenya, d'Uganda i de Tanzània. A través d’ell, alguns kenyans de l’Opus Dei, juntament amb altres conciutadans, han dut a terme una profunda labor docent i social. Va ser el primer centre de l’East Africa que va realitzar la completa integració racial, i amb el seu treball ha contribuït molt a l'africanització de la cultura. Hom pot dir coses semblants del Kianda College, també de Nairobi, que està fent una tasca de primer ordre en la formació de la nova dona africana.

Puc referir-me també a una altra labor, i tan sols per esmentar-ne una de més: la Universitat de Navarra. Des de la seva fundació el 1952, s’ha anat desenvolupant fins a comptar ara amb divuit facultats, escoles i instituts, on cursen estudis més de sis mil alumnes. En contra d’allò que han escrit recentment alguns diaris, he de dir que la Universitat de Navarra no ha estat sostinguda per subvencions estatals. L’Estat espanyol no en sufraga per res les despeses de manteniment. Solament ha contribuït amb algunes subvencions per a la creació de noves places escolars. La Universitat de Navarra es manté gràcies a l’ajut de persones i d’associacions privades. El sistema d’ensenyança i de vida universitària, inspirat en el criteri de la responsabilitat personal i de la solidaritat entre tots aquells que hi treballen, s’ha mostrat eficaç, i constitueix una experiència molt positiva en l’actual situació de la universitat en el món.

Podria parlar-li de labors d’una altra mena als Estats Units, al Japó, a l’Argentina, a Austràlia, a les Filipines, a Anglaterra, a França, etc. Però no cal. N’hi ha prou amb dir que l’Opus Dei, actualment, està estès als cinc continents i que hi pertanyen persones de més de setanta nacionalitats i de les races i condicions més diverses.