Llistat de punts

¿Com explica l’enorme èxit de l’Opus Dei i per quins criteris el mesura?

Tant l’èxit com el fracàs, tal com solen entendre’s d’ordinari, importen poc quan una empresa és sobrenatural. Sant Pau ja deia als cristians de Corint que no és pas el judici dels altres, ni el nostre propi judici, allò que interessa en la vida espiritual, sinó el judici de Déu.

Certament, l’Obra avui està universalment estesa: hi pertanyen homes i dones de prop de setanta nacionalitats. En pensar en aquest fet, jo mateix em sorprenc. No hi trobo cap explicació humana sinó la voluntat de Déu, puix que l’Esperit bufa on vol i se serveix de qui vol per a realitzar la santificació dels homes. Tot això, per mi, és ocasió d’acció de gràcies, d’humilitat, i de petició a Déu per a saber-lo servir sempre.

Em pregunta també quin és el criteri amb què mesuro i jutjo les coses. La resposta és molt senzilla: santedat, fruits de santedat.

L’apostolat més important de l’Opus Dei és el que cada soci duu a terme amb el testimoni de la seva vida i amb la seva paraula, en el tracte diari amb els amics i companys de professió. ¿Qui pot mesurar l’eficàcia sobrenatural d’aquest apostolat callat i humil? No es pot avaluar l’ajuda que suposa l’exemple d’un amic lleial i sincer, o la influència d’una bona mare en el si d’una família.

Tal volta la seva pregunta es refereix als apostolats corporatius que l’Opus Dei realitza, suposant que en aquest cas es poden mesurar els resultats des d’un punt de vista humà, tècnic: si una escola de capacitació obrera aconsegueix promoure socialment els homes que la freqüenten; si una universitat dóna als seus estudiants una formació professional i cultural adequades. Admetent que la seva pregunta tingui aquest sentit, li diré que el resultat es pot explicar, en part, perquè es tracta de labors realitzades per persones que exerceixen aquest treball com una específica tasca professional, per a la qual es preparen com tot aquell qui desitja fer una labor seriosa: Això vol dir, entre altres coses, que aquestes obres no es plantegen amb esquemes preconcebuts, sinó que en cada cas s’estudien les necessitats peculiars de la societat dins la qual es van a realitzar, per adaptar-les a les exigències reals.

Però li torno a dir que a l’Opus Dei no li interessa d’una manera primordial l’eficàcia humana. L’èxit o el fracàs real d’aquestes labors depèn que, essent humanament ben fetes, serveixin o no perquè tant els qui realitzen aquestes activitats com els qui se’n beneficien, estimin Déu, se sentin germans de tots els altres homes i manifestin aquests sentiments en un servei desinteressat a la humanitat.

En ocasions, tanmateix, la dona no està segura de trobar-se en el lloc que li pertoca i al qual és cridada. Moltes vegades, quan fa un treball fora de casa, pesa al seu damunt el reclam de la llar; i quan roman de ple dedicada a la família, se sent limitada en les seves possibilitats. ¿Què els diria, vostè, a les dones que experimenten aquestes contradiccions?

Aquest sentiment que és molt real prové amb freqüència, més que de limitacions efectives —que tots en tenim perquè som humans—, de la manca d’ideals ben determinats, capaços d’orientar tota una vida, o també d’una supèrbia inconscient: a vegades voldríem ésser els millors en qualsevol aspecte i en qualsevol nivell. I com que no és possible, s’origina un estat de desorientació i d’ansietat, o fins i tot de descoratjament i de tedi: no es pot estar per tot, no se sap què atendre i no s’atén eficaçment res. En aquesta situació, l’ànima resta exposada a l’enveja, és fàcil que la imaginació es desfermi i cerqui un refugi en la fantasia, la qual, bo i allunyant de la realitat, acaba adormint la voluntat. És allò que moltes vegades he anomenat la mística del tant de bo, feta de somnis vans i de falsos idealismes: tant de bo que no m’hagués casat! tant de bo que no tingués aquest ofici, tant de bo que tingués més salut, o més anys, o més temps!

El remei —costós com totes les coses que valen— està a cercar el veritable centre de la vida humana, allò que pot donar una jerarquia, un ordre i un sentit a tot: el tracte amb Déu, mitjançant una vida interior autèntica. Si vivint en Crist, tenim en Ell el nostre centre, descobrim el sentit de la missió que ens ha estat confiada, tenim un ideal humà que es fa diví, s’obren nous horitzons d’esperança a la nostra vida i pervenim a sacrificar de gust no tal o tal aspecte de la nostra activitat, sinó la vida sencera, i li donem així, paradoxalment, el seu acompliment més pregon.

El problema que em planteges en la dona no és extraordinari: amb unes altres peculiaritats, a molts homes els passa alguna vegada quelcom semblant. La rel sol ser la mateixa: manca d’un ideal pregon, que només es descobreix a la llum de Déu.

En tot cas, també cal posar en pràctica remeis petits, que semblen banals, però que no ho són: quan hi ha moltes coses per fer, cal establir un ordre: cal organitzar-se. Moltes dificultats provenen de la falta d’ordre, de l’absència d’aquest hàbit. Hi ha dones que fan mil coses, i totes bé, perquè s’han organitzat, perquè han imposat amb fortalesa un ordre a l’abundosa feina. Han sabut estar en cada moment per allò que havien de fer, sense atabalar-se, pensant què venia després, o què haurien pogut fer abans. D’altres, en canvi, una feinada les sobta, i sobtades així no fan res.

Certament, hi haurà sempre moltes dones que no tindran cap altra ocupació que fer anar endavant la llar. Jo us dic que aquesta és una gran ocupació, que val la pena. A través d’aquesta professió —perquè ho és, veritable i noble— influeixen positivament no sols sobre la família, sinó sobre gran nombre d’amics i de coneguts, sobre les persones amb qui es relacionen d’una manera o altra, complint una tasca molt més extensa a vegades que la d’altres professionals. I no diguem quan posen aquesta experiència i aquesta ciència al servei de cents de persones, en centres destinats a la formació de la dona, com els que dirigeixen les meves filles de l’Opus Dei, en tots els països del món. Llavors es converteixen en professores de la llar, amb més eficàcia educadora, diria jo, que molts catedràtics d’universitat.

Passant a un tema molt concret: s’acaba d’anunciar l’obertura a Madrid d’una Escola-residència dirigida per la Secció femenina de l’Opus Dei, la qual es proposa crear un ambient de família i proporcionar una formació completa a les empleades de la llar, qualificant-les en llur professió. ¿Quina influència creu vostè que poden tenir sobre la societat, aquesta mena d’activitats de l’Opus Dei?

Aquesta obra apostòlica —n’hi ha moltes de semblants que menen les associades de l’Opus Dei, que treballen conjuntament amb altres persones que no són de la nostra Associació— té com a fi principal el de dignificar l’ofici de les empleades de la llar, de manera que puguin realitzar el seu treball amb sentit científic. Dic amb sentit científic, perquè cal que el treball a la llar es faci com allò que és: una veritable professió.

Cal no oblidar que aquest treball s’ha volgut presentar com una cosa humiliant. No és cert: eren humiliants, sens dubte, les condicions en les quals molts cops es feia aquesta feina. I humiliants continuen essent avui a vegades: perquè treballen segons el caprici de senyors arbitraris, sense garanties de drets en favor dels seus servidors, amb una escassa retribució econòmica, sense estimació. Cal exigir seriosament el respecte d’un contracte de treball adequat, amb seguretats clares i precises; cal establir netament els drets i els deures de cada part.

Ultra aquestes garanties jurídiques, cal també que la persona que presti aquest servei estigui capacitada, professionalment preparada. He dit servei —per bé que el mot avui no agrada— perquè tota tasca social ben feta és això, un servei estupend: tant la feina de l’empleada de la llar com la del professor o bé del jutge. Solament no és servei el treball de qui tot ho condiciona al seu propi benestar.

El treball a la llar és una cosa de cabdal importància! Fora d’això, tots els treballs poden tenir la mateixa qualitat sobrenatural: no hi ha feines grans o petites; totes són grans si es fan per amor. Aquelles que hom té com a grans s’empetiteixen, quan es perd el sentit cristià de la vida. En canvi, hi ha coses, aparentment petites, que poden ser molt grans per raó de les conseqüències reals que tenen.

Per mi, és igual d’important el treball d’una filla meva, associada de l’Opus Dei, que sigui empleada de la llar, com el treball d’una filla meva que tingui un títol nobiliari. En ambdós casos, només m’interessa que el treball que duen a terme sigui mitjà i ocasió de santificació personal i aliena: i serà més important encara la labor de la persona que, en la seva pròpia ocupació i en el seu propi estat, es vagi fent més santa i compleixi amb més amor la missió que ha rebut de Déu.

Davant Déu, té la mateixa categoria aquella que és catedràtica d’una universitat, com la que treballa com a dependenta d’un comerç o com a secretària o bé com a obrera o com a pagesa: totes les ànimes són iguals. Solament que a vegades són més belles les ànimes de les persones més senzilles, i sempre són més agradables al Senyor aquelles qui es tracten amb més intimitat amb Déu Pare, amb Déu Fill i amb Déu Esperit Sant.

Amb aquesta Escola que s’ha obert a Madrid, es poden fer moltes coses: una autèntica i eficaç ajuda a la societat, en una tasca important; i una labor cristiana en el si de la llar, duent alegria, pau i comprensió a les cases. Jo parlaria hores d’aquest tema, però ja n’hi ha prou amb el que he dit per a veure que jo entenc el treball a la llar com un ofici d’una transcendència molt particular, perquè amb ell es pot fer molt de bé o molt de mal a la mateixa entranya de les famílies. Esperem que sigui molt de bé: no mancarà qui, amb categoria humana, amb competència i amb il·lusió apostòlica, farà d’aquesta professió una feina alegre, d’eficàcia immensa en tantes llars del món.