Llistat de punts

L’Opus Dei juga un paper de primer terme en el procés modern de l’evolució del laïcat; nosaltres voldríem preguntar-li, per això i abans que res, quines són, en la seva opinió, les característiques més remarcables d’aquest procés.

Sempre he pensat que la característica fonamental del procés d’evolució del laïcat és el fet de prendre consciència de la dignitat de la vocació cristiana. La crida de Déu, el caràcter baptismal i la gràcia fan que cada cristià pugui i hagi d’encarnar plenament la fe. Cada cristià ha d’ésser alter Christus, ipse Christus, present entre els homes. El Sant Pare ho ha dit d’una manera inequívoca: «Cal tornar a donar tota la seva importància al fet d’haver rebut el sant Baptisme, és a dir, d’haver estat empeltat, mitjançant aquest sagrament, al cos místic de Crist, que és l’Església… Ser cristià, haver rebut el Baptisme, no ha d’ésser considerat com a cosa indiferent o sense valor, sinó que ha de marcar pregonament i feliçment la consciència de tot aquell qui és batejat». (Encíclica Ecclesiam suam, 1. Part).

Dins d’aquest marc, ¿quina és la tasca que l’Opus Dei ha desenrotllat i desenrotlla? ¿Quines relacions de col·laboració mantenen els socis amb altres organitzacions que treballen en aquest camp?

No és a mi que em toca de donar un judici històric sobre allò que, per gràcia de Déu, ha fet l’Opus Dei. Solament he d’afirmar que la finalitat, a la qual l’Opus Dei aspira, és d’afavorir la recerca de la santedat i l’exercici de l’apostolat pel que fa als cristians que viuen enmig del món, sigui quin sigui el seu estat o condició.

L’Obra ha nascut per a contribuir que aquests cristians, inscrits dins la trama de la societat civil —amb la família, les amistats, el treball professional, les seves aspiracions nobles—, comprenguin que llur vida, tal i com és, pot ser ocasió d’un encontre amb Crist: és a dir, que és un camí de santedat i d’apostolat. Crist està present en qualsevol feina humana honesta: la vida d’un cristià corrent —que a algú podrà semblar vulgar i mesquina— pot i ha de ser una vida santa i santificant.

En altres paraules: per seguir Crist, per servir l’Església, per ajudar els altres homes a reconèixer el seu destí etern, no cal abandonar el món o allunyar-se’n, ni tampoc fa falta dedicar-se a una activitat eclesiàstica; la condició necessària i suficient és la d’acomplir la missió que Déu ha encomanat a cadascú, en el lloc i en l’ambient que la seva Providència ha volgut.

I com que la major part dels cristians rep de Déu la missió de santificar el món des de dins, romanent enmig de les estructures temporals, l’Opus Dei es dedica a fer-los descobrir aquesta missió divina, mostrant-los que la vocació humana —la vocació professional, familiar i social— no s’oposa a la vocació sobrenatural: al contrari, en forma part integrant.

L’Opus Dei té com a única i exclusiva missió la difusió d’aquest missatge —que és un missatge evangèlic— entre totes les persones que viuen i treballen en el món, en qualsevol ambient o professió. I a aquells qui entenen aquest ideal de santedat, l’Obra els facilita els mitjans espirituals i la formació doctrinal, ascètica i apostòlica, necessària per a realitzar-lo en la pròpia vida.

Els socis de l’Opus Dei no actuen en grup, sinó que ho fan individualment, amb llibertat i responsabilitat personals. L’Opus Dei no és pas, però, una organització tancada, o que d’alguna forma reuneixi els seus socis per aïllar-los dels altres homes. Les labors corporatives, que són les úniques que l’Obra dirigeix, són obertes a persones de tota mena, sense discriminació de cap classe: ni social, ni cultural, ni religiosa. I els socis, justament perquè s’han de santificar en el món, col·laboren sempre amb totes les persones amb les quals estan en relació pel seu treball i per la seva participació en la vida cívica.

Aleshores, ¿li sembla important educar els nois, des de petits, en la vida de pietat? ¿Creu vostè que en la família s’han de fer alguns actes de pietat?

Considero que és precisament el camí millor per a donar una formació cristiana autèntica als fills. La Sagrada Escriptura ens parla d’aquelles famílies dels primers cristians —l’Església domèstica, diu sant Pau (1 C 16, 19)—, a les quals la llum de l’Evangeli donava un nou impuls i una nova vida.

En tots els ambients cristians se sap, per experiència, els bons resultats que dóna aquesta iniciació natural i sobrenatural a la vida de pietat, feta a l’escalf de la llar. El nen aprèn a posar el Senyor en la línia dels afectes primers i més fonamentals; aprèn a fer-se amb Déu com a Pare i amb la Verge com a Mare; aprèn a pregar, seguint l’exemple dels pares. Quan això s’entén, es veu la gran tasca apostòlica que els pares poden dur a terme, i com estan obligats a ser sincerament pietosos per poder transmetre —més que no pas ensenyar— aquesta pietat als fills.

Els mitjans? Hi ha pràctiques de pietat —poques, breus i habituals— que s’han viscut sempre en les famílies cristianes, i jo entenc que són meravelloses: la benedicció de la taula, el rés del rosari tots plegats —per bé que no manca, en aquests temps, qui ataca aquesta solidíssima devoció mariana—, les oracions personals, en llevar-se i en ficar-se al llit. Podrà tractar-se de costums diversos, segons els indrets; però penso que sempre cal fomentar algun acte de pietat, que els membres de la família faran plegats, amb senzillesa i naturalitat, sense beateries.

És així que aconseguirem que Déu no sigui considerat com un estrany, a qui es va a veure un cop a la setmana, diumenge, a l’església; que Déu sigui vist i tractat com és en realitat: també enmig de la llar, perquè, com ha dit el Senyor: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells (Mt I8, 20).

Ho dic amb agraïment i amb orgull de fill: jo continuo dient —al matí i a la nit, i en veu alta— les oracions que vaig aprendre, quan era petit, de llavis de la meva mare. Em fan anar cap a Déu, em fan sentir la tendresa amb què em van ensenyar a fer les meves primeres passes de cristià, i, oferint al Senyor la jornada que comença o bé donant-li gràcies de la que s’acaba, jo demano a Déu que augmenti en la glòria la felicitat d’aquells que estimo especialment, i que després ens mantingui units per sempre en el cel.

Les preguntes anteriors s’han referit al prometatge; el tema que ara plantejo ja concerneix el matrimoni, ¿quins consells donaria vostè a la dona casada per tal que, en passar els anys, la seva vida matrimonial continuï essent feliç, sense cedir a la monotonia? Potser la qüestió semblarà poc important, però a la revista es reben moltes cartes de lectores interessades per aquest tema.

A mi em sembla que és, efectivament, una qüestió important; i per això també ho són les possibles solucions, malgrat llur modesta aparença.

Perquè en el matrimoni es conservi la il·lusió del començament, la dona ha de mirar de conquistar el seu marit cada dia; i el mateix s’hauria de dir al marit respecte a la seva muller. Cal recuperar l’amor a cada nova jornada, i l’amor es guanya amb sacrifici, amb somriures i també amb picardia. Si el marit arriba a casa cansat de treballar, i la dona comença a enraonar sense mesura, contant-li tot allò que al seu entendre va malament, ¿pot sorprendre algú que el marit acabi perdent la paciència? Aquestes coses menys agradables es poden deixar per a una altra estona més oportuna, quan el marit es trobi menys cansat, amb una millor disposició.

Un altre detall: l’abillament personal. Si un altre sacerdot us digués el contrari, em penso que fóra un mal conseller. Com més anys tingui una persona que ha de viure en el món, més li caldrà prendre interès a millorar no sols la vida interior, sinó —i justament per això— la cura d’estar presentable: per bé que, naturalment, sempre en conformitat amb l’edat i amb les circumstàncies. Acostumo a dir, de broma, que les façanes, com més velles són, més necessitat tenen de restauració. És un consell sacerdotal. Una vella dita castellana diu: la mujer compuesta saca al hombre de otra puerta —la dona composta distreu l’home d’una altra porta—.

És per això que goso afirmar que les dones tenen la culpa del vuitanta per cent d’infidelitats dels marits, perquè no saben conquistar-los cada dia, no saben tenir detalls amables, delicats. L’atenció de la dona casada s’ha de centrar en el marit i els fills. Així mateix, l’atenció del marit s’ha de centrar en la seva dona i en els seus fills. I a això, cal dedicar-hi temps i esforç, per encertar, per fer-ho bé. Tot allò que faci impossible aquesta labor és dolent, no val.

No hi ha excusa per a no complir aquest deure amable. No cal dir que no és excusa el treball fora de la llar, ni ho és tampoc la mateixa vida de pietat, la qual, si no es fa compatible amb les obligacions de cada dia, no és bona, Déu no la vol. La dona casada s’ha d’ocupar primer de la llar. Jo recordo una cobla de la meva terra, que diu: la mujer que, por la iglesia / deja el puchero quemar, / tiene la mitad de ángel, / de diablo la otra mitad. —La dona que per l’església deixa que es cremi el perol, és mig àngel i mig dimoni. A mi em sembla diable del tot.

En el curs d’aquesta entrevista hi ha hagut ocasió de comentar aspectes importants de la vida humana i específicament de la vida de la dona; i d’advertir com els avalua l’esperit de l’Opus Dei. ¿Podria dir-nos, per acabar, com considera que s’ha de promoure el paper de la dona en la vida de l’Església?

No puc amagar que, en respondre a una pregunta d’aquest tipus, sento la temptació —contrària a la meva pràctica habitual— de fer-ho d’una forma polèmica. Perquè hi ha algunes persones que empren aquest llenguatge d’una manera clerical, usant la paraula Església com sinònima d’alguna cosa que pertany a la clerecia, a la Jerarquia eclesiàstica. I així, per participació en la vida de l’Església, entenen solament o principalment l’ajuda prestada a la vida parroquial, la col·laboració en associacions amb mandat de la sagrada Jerarquia, l’assistència activa en les funcions litúrgiques, i coses d’aquesta mena.

Els qui així pensen obliden en la pràctica —encara que potser ho proclamin en la teoria— que l’Església és la totalitat del Poble de Déu, el conjunt de tots els cristians; que allà on hi ha un cristià que s’esforça a viure en nom de Jesucrist, allà és present l’Església.

Amb això jo no pretenc pas de minimitzar la importància de la col·laboració que la dona pot prestar a la vida de l’estructura eclesiàstica. La considero, al contrari, imprescindible. He dedicat la meva vida a defensar la plenitud de la vocació cristiana del laïcat, dels homes i de les dones corrents que viuen enmig del món, i, per tant, a procurar el ple reconeixement teològic i jurídic de llur missió en l’Església i en el món.

Només vull fer notar que hi ha qui promou una reducció injustificada d’aquesta col·laboració, i assenyalar que el cristià corrent, home o dona, pot complir la seva missió específica, també la que li correspon dins l’estructura eclesial, solament si no es clericalitza, si continua essent secular, corrent, persona que viu en el món i que participa en els afanys del món.

És als milions de dones i homes cristians que omplen la terra que els correspon dur Crist a totes les activitats humanes, anunciant amb llurs vides que Déu estima tothom i que vol salvar tothom. Per això, la millor manera de participar en la vida de l’Església, la més important i la que, en tot cas, ha d’anar pressuposada en totes les altres, és la de ser íntegrament cristians allà on són en la vida, on els ha dut llur vocació humana.

Quant que m’emociona pensar en tants cristians i cristianes que, potser sense proposar-s’ho d’una manera específica, viuen amb senzillesa la seva vida ordinària, procurant encarnar-hi la voluntat de Déu! Donar-los consciència de l’excelsitud de la seva vida; revelar-los que això, que apareix sense importància, té un valor d’eternitat; ensenyar-los a escoltar més atentament la veu de Déu, que els parla a través d’esdeveniments i de situacions, és cosa de la qual l’Església té avui una necessitat urgent: perquè és a això que Déu l’apressa.

Cristianitzar des de dins el món sencer, mostrant que Jesucrist ha redimit tota la humanitat; és aquesta la missió del cristià. I la dona hi participarà de la manera que li és pròpia, tant en la llar com en les altres ocupacions que tingui, realitzant les peculiars virtualitats que li corresponen.

Així, doncs, el principal és que com Santa Maria —dona, Verge i Mare— visquin de cara a Déu, pronunciant aquest fíat mihi secundum verbum tuum (Lc. 1, 38), faci’s en mi segons la teva paraula, del qual depèn la fidelitat a la personal vocació, única i intransferible en cada cas, que ens farà ésser cooperadors de l’obra de salvació que Déu realitza en nosaltres i en el món sencer.

Acabeu d’escoltar la lectura solemne dels dos textos de la Sagrada Escriptura corresponents a la missa de la Domínica XXI després de la Pentecosta. El fet d’haver escoltat la paraula de Déu ja us situa dins l’àmbit en el qual es volen moure aquestes paraules meves que us estic adreçant, paraules de sacerdot, dites davant d’una gran família de fills de Déu en la seva Església santa. Paraules, doncs, que desitgen ser sobrenaturals, missatgeres de la grandesa de Déu i de les seves misericòrdies envers els homes: paraules que us preparin per a la impressionant Eucaristia que avui celebrem al campus de la Universitat de Navarra.

Considereu per uns instants aquest fet que us acabo d’esmentar. Celebrem la Sagrada Eucaristia, el sacrifici sacramental del Cos i Sang del Senyor, aquest misteri de fe que lliga a si mateix tots els altres misteris del cristianisme. Celebrem, doncs, l’acció més sagrada i transcendent que els homes, per la gràcia de Déu, podem realitzar en aquesta vida: combregar amb el Cos i la Sang del Senyor ve a ser, en un cert sentit, com desfer-nos de les lligadures de terra i de temps, per arribar ja a estar amb Déu en el cel, on el mateix Crist eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls i on no hi haurà ni mort, ni plor, ni clams d’angoixa, perquè el món vell s’haurà acabat.

Aquesta veritat tan consoladora i profunda, aquesta significació escatològica de l’Eucaristia, com solen denominar-la els teòlegs, podria ésser malentesa: ho ha estat sempre que hom ha volgut presentar l’existència cristiana com a cosa solament espiritual —espiritualista, voldria dir—, pròpia de gent pura, extraordinària, que no es fa amb les coses menyspreables d’aquest món, o bé que les tolera com a cosa necessàriament juxtaposada a l’esperit, mentre vivim aquí.

Quan hom veu les coses així, el temple esdevé el lloc per antonomàsia de la vida cristiana; i ser cristià és, llavors, anar al temple, prendre part en cerimònies sagrades, incrustar-se en una sociologia eclesiàstica, en una mena de món segregat, que es presenta a si mateix com l’antesala del cel, mentre el món corrent fa la seva via. La doctrina del cristianisme, la vida de la gràcia, passarien, així, com gairebé fregant el progrés atrafegat de la història humana sense, però, trobar-s’hi.

Aquest matí d’octubre, mentre ens preparem a endinsar-nos en el memorial de la Pasqua del Senyor, responem que no, simplement, a aquesta visió deformada del cristianisme. Reflexioneu, un moment, en el marc de la nostra Eucaristia, de la nostra Acció de Gràcies: ens trobem en un temple singular; diries que la nau és el campus universitari; el retaule, la biblioteca de la Universitat; allà, la maquinària que alça nous edificis; i a dalt, el cel de Navarra…

¿No us confirma aquesta enumeració, d’una manera plàstica i inoblidable, que el veritable lloc de la vostra existència és la vida ordinària? Fills meus, allà on hi ha els vostres germans els homes, allà on són les vostres aspiracions, el vostre treball, els vostres amors, allà és el lloc del vostre encontre quotidià amb Crist. És enmig de les coses més materials de la terra on hem de santificar-nos, servint Déu i tots els homes.

Ho he ensenyat constantment amb paraules de la Sagrada Escriptura: el món no és dolent, perquè ha sortit de les mans de Déu, perquè és criatura seva, perquè Jahvè l’esguardà i veié que era bo. Som nosaltres els homes que el fem dolent i lleig, amb els nostres pecats i les nostres infidelitats. No en dubteu, fills meus: qualsevol mena d’evasió de les honestes realitats diàries és, per a vosaltres, homes i dones del món, cosa oposada a la voluntat de Déu.

Al contrari, heu d’entendre ara —amb claredat nova— que Déu us crida a servir-lo en i des de les feines civils, materials, seculars de la vida humana: en un laboratori, al quiròfan d’un hospital, a la caserna, a la càtedra universitària, a la fàbrica, al taller, al camp, a la llar familiar, i en tot l’immens panorama del treball, Déu ens hi espera cada dia. Sapigueu-ho bé: en les situacions més comunes hi ha quelcom de sant, de diví, amagat que pertoca a cadascun de vosaltres de descobrir.

Jo solia dir a aquells universitaris i aquells treballadors que venien a mi cap allà els anys trenta, que havien de saber materialitzar la vida espiritual. Els volia apartar així de la temptació, tan freqüent llavors i ara, de portar com una doble vida: d’una banda, la vida interior, la vida de relació amb Déu; i de l’altra, diferent i separada, la vida familiar, professional i social, plena de petites realitats terrenals.

Que no, fills meus! No hi pot haver una doble vida, no podem ser com esquizofrènics si volem ser cristians: hi ha una vida única, feta de carn i d’esperit, i és aquesta que —en l’ànima i en el cos— ha de ser santa i plena de Déu. Aquest Déu invisible ens el trobem en les coses més visibles i materials.

No hi ha cap altre camí, fills meus: o bé sabem trobar el Senyor en la nostra vida ordinària, o bé no el trobarem mai. Per això us puc dir que la nostra època necessita restituir, a la matèria i a les situacions que semblen més vulgars, el seu sentit noble i original, posar-les al servei del regne de Déu, espiritualitzar-les i fer-ne un mitjà i una ocasió del nostre encontre continu amb Jesucrist.

Aquesta doctrina de la Sagrada Escriptura que es troba —com sabeu— dins el mateix moll de l’esperit de l’Opus Dei, us ha de dur a fer el vostre treball amb perfecció, a estimar Déu i els homes posant amor a les coses petites de la vostra jornada habitual, descobrint aquesta cosa divina que s’amaga en els detalls. Que bé que s’hi encaixen, aquí, aquells versos del poeta de Castella: Despacito y buena letra: / el hacer las cosas bien / importa más que el hacerlas. Poc a poc i bona lletra: fer les coses bé és més important que fer-les.

Us asseguro, fills meus, que quan un cristià fa amb amor allò que és més intranscendent de les accions de cada dia, justament allò traspua la transcendència de Déu. Per això us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada dia. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària…

Viure santament la vida ordinària, us acabo de dir. I amb aquests mots vull referir-me a tot el programa del vostre quefer cristià. Deixeu-vos, doncs, de somnis, de falsos idealismes, de fantasies, d’allò que acostumo a dir la mística del tant de bo —tant de bo que no m’hagués casat, tant de bo que no tingués aquesta professió, tant de bo que tingués més salut, tant de bo que fos jove, tant de bo que fos vell!…— i, en canvi, ateniu-vos sòbriament a la realitat més material i immediata, que és on es troba el Senyor: Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix, va dir Jesús ressuscitat: Palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo.

Són molts els aspectes de l’ambient secular, dins el qual us moveu, que s’il·luminen partint d’aquestes veritats. Penseu, per exemple, en la vostra actuació com a ciutadans en la vida civil. Un home sabedor que el món, i no solament el temple, és el lloc del seu encontre amb Crist, estima aquest món, mira de tenir una bona preparació intel·lectual i professional, va formant-se —amb llibertat plena— els seus propis criteris sobre els problemes del medi en què actua i pren, conseqüentment, les seves pròpies decisions que, a més, en ser les d’un cristià, provenen d’una reflexió personal que prova humilment de copsar la voluntat de Déu en tots aquests detalls de la vida, grans i petits.