Llistat de punts

La missió dels laics s’exerceix, segons el Concili, en l’Església i en el món. Passa sovint que això no s’entén rectament quan hom es queda amb l’un o amb l’altre d’ambdós termes. ¿Com explicaria vostè la tasca dels laics en l’Església i la que han de realitzar en el món?

No crec de cap manera que hagin de considerar-se com dues tasques diferents des del mateix moment que l’específica participació del laic en la missió de l’Església consisteix precisament a santificar ab intra —de forma immediata i directa— les realitats seculars, l’ordre temporal, el món.

El que hi ha, a més d’aquesta feina que li és pròpia i específica, és el fet que el laic, com els clergues i els religiosos, també té un seguit de drets, d’obligacions i de facultats fonamentals que corresponen a la condició jurídica de fidel i que tenen el seu àmbit lògic d’exercici dins la societat eclesiàstica: participació activa en la litúrgia de l’Església, facultat de cooperar directament a l’apostolat propi de la Jerarquia o bé d’aconsellar-la en la seva labor pastoral si se l’invita a fer-ho, etc.

Ambdues tasques —l’específica que correspon al laic com a tal i la genèrica o comuna que li correspon com a fidel— no són pas oposades, sinó sobreposades, ni tampoc hi ha cap contradicció entre elles, sinó que es complementen. Fixar-se sols en la missió específica del laic, oblidant-ne la simultània condició de fidel, fóra tan absurd com imaginar-se una branca, verda i florida, que no pertanyi a cap arbre. Oblidar-se d’allò que és específic, propi i peculiar del laic, o bé no comprendre prou les característiques d’aquestes tasques apostòliques seculars i el seu valor eclesial, fóra com reduir l’arbre frondós de l’Església a la monstruosa condició d’un simple tronc.

Algunes persones, precisament per la presència dels laics de l’Opus Dei a llocs influents de la societat espanyola, parlen de la influència de l’Opus Dei a Espanya. ¿Ens podria explicar quina és aquesta influència?

Em molesta profundament tot allò que pugui semblar una autopropaganda. Però penso que no fóra humilitat, sinó ceguetat i ingratitud amb el Senyor —que tan generosament beneeix el nostre treball—, no reconèixer que l’Opus Dei influeix realment sobre la societat espanyola. En l’ambient dels països on l’Obra ja fa anys que treballa —a Espanya, concretament, trenta-nou, perquè aquí va ser voluntat de Déu que la nostra Associació nasqués a la vida de l’Església— és lògic que aquest influx ja tingui un notable relleu social, d’una forma paral·lela al desenrotllament progressiu de la labor.

De quina mena és aquesta influència? És evident que essent l’Opus Dei una associació amb fins espirituals, apostòlics, la naturalesa del seu influx —a Espanya, com a les altres nacions dels cinc continents on treballem— no pot ésser sinó d’aquesta mena: una influència espiritual, apostòlica. Com l’Església sencera —ànima del món— l'influx de l’Opus Dei en la societat civil no és de caràcter temporal —social, polític, econòmic, etc.—, per bé que repercuteixi en els aspectes ètics de totes les activitats humanes, sinó un influx d’ordre divers i superior, que hom expressa amb un verb precís: santificar.

I això ens duu al tema de les persones de l’Opus Dei que vostè anomena influents. Per a una Associació el fi de la qual és fer política, seran influents aquells membres seus que ocupin un lloc al parlament o bé en el consell de ministres. Si l’Associació és cultural, en considerarà influents aquells membres que siguin filòsofs de clara fama, o premis nacionals de literatura, etc. Si allò que es proposa l’Associació, en canvi, és —com en el cas de l’Opus Dei— santificar el treball ordinari dels homes, ja sigui material o intel·lectual, és evident que se n’hauran de considerar influents tots els membres: perquè tots treballen —el general deure humà de treballar té en l’Obra ressonàncies especials disciplinàries i ascètiques—, i perquè tots procuren de realitzar aquesta feina seva —sigui la que sigui— santament, cristianament, amb un desig de perfecció. Per això, per mi tan influent —tan important, tan necessari— és el testimoniatge d’un fill meu miner entre els seus companys de treball com el d’un rector d’universitat entre els altres professors del claustre acadèmic.

D’on ve, doncs, la influència de l’Opus Dei? La simple consideració d’aquesta realitat sociològica ho indica: a la nostra Associació, hi pertanyen persones de totes les condicions socials, professions, edats i estats de vida: dones i homes, clergues i laics, vells i joves, solters i casats, universitaris, obrers, camperols, empleats, persones que exerceixen professions liberals o bé que treballen en institucions oficials, etc. ¿Ha pensat en el poder d’irradiació cristiana que representa una gamma tan àmplia i tan variada de persones, sobretot si es compten per dotzenes de milers i que estan animades d’un mateix esperit apostòlic: santificar la seva professió o ofici —dins de qualsevol ambient social on es moguin—, santificar-se en aquest treball i santificar amb aquest treball?

A aquestes tasques apostòliques personals, cal afegir-hi el creixement de les nostres obres corporatives d’apostolat: Residències d’estudiants, Cases de recés, la Universitat de Navarra, Centres de formació per a obrers i camperols, Instituts tècnics, Col·legis, Escoles de formació per a la dona, etc. Aquestes obres han estat i són indubtablement uns focus d’irradiació de l’esperit cristià que, promoguts per laics, dirigits com un treball professional per ciutadans laics, iguals que els seus companys que fan la mateixa feina o ofici, i oberts a persones de tota mena i condició, han sensibilitzat grans estrats de la societat pel que fa a la necessitat de donar una resposta cristiana a les qüestions que els planteja l’exercici de llur professió o la plaça que ocupen.

És tot això el que dóna relleu i transcendència social a l’Opus Dei. No el fet que alguns dels seus membres ocupen càrrecs d’influència humana —cosa que no ens interessa gens ni mica i per això es deixa a la lliure decisió i responsabilitat de cadascú— sinó el fet que tots, i la bondat de Déu fa que siguin molts, facin treballs —des dels oficis més humils— divinament influents.

I això és lògic: ¿a qui se li acudiria de pensar que la influència de l’Església als Estats Units va començar el dia que el catòlic John Kennedy va ser elegit president?

Alguns lectors de Camí s’estranyen de l’afirmació continguda en el punt 28 d’aquest llibre: «El matrimoni és per a la classe de tropa i no per a l’estat major de Crist». ¿Pot veure’s aquí una apreciació pejorativa del matrimoni, que aniria contra el desig de l’Obra d’inscriure’s en les realitats vives del món modern?

Li aconsello de llegir el número anterior de Camí, on es diu que el matrimoni és una vocació divina. No era gens freqüent de sentir afirmacions com aquesta, cap allà el 1935. Treure les conseqüències que vostè diu, és no entendre les meves paraules. Amb aquesta metàfora volia recollir allò que l’Església ha ensenyat sempre sobre l’excel·lència i el valor sobrenatural del celibat apostòlic. I recordar al mateix temps a tots els cristians que —paraules de sant Pau— han de sentir-se milites Christi, soldats de Crist, membres d’aquest Poble de Déu que realitza a la terra una lluita divina de comprensió, de santedat i de pau. A tot el món hi ha milers de matrimonis que pertanyen a l’Opus Dei, o bé que viuen segons el seu esperit, sabent bé que un soldat pot ésser condecorat a la mateixa batalla on el general va fugir vergonyosament.

Hom creu generalment que, com a organització, l’Opus Dei maneja una considerable força econòmica. Ja que l’Opus Dei practica de fet activitats de caire educatiu, benèfic, etc., ¿ens podria explicar com administra l’Opus Dei aquestes activitats, és a dir, com obté els mitjans econòmics, com els coordina i els distribueix?

Efectivament, en tots els països on treballa, l’Opus Dei realitza activitats socials, educatives i benèfiques. Amb tot, aquesta no és la tasca principal de l’Obra; allò que l’Opus Dei pretén és que hi hagi homes i dones que procurin ser bons cristians i, per tant, testimonis de Crist enmig de les seves ocupacions ordinàries. Els centres als quals es refereix van ordenats justament cap a aquesta finalitat. Per això l’eficàcia de tot el nostre treball es fonamenta en la gràcia de Déu i en una vida d’oració, de treball i de sacrifici. No hi ha dubte, però, que qualsevol activitat educativa, benèfica o social ha de servir-se de mitjans econòmics.

Cada centre es finança de la mateixa manera que un altre qualsevol del seu tipus. Les residències d’estudiants, posem per cas, compten amb les pensions que paguen els residents; els col·legis, amb les quotes que satisfan els alumnes; les escoles agrícoles, amb la venda dels seus productes, etc. És clar que, malgrat tot, aquests ingressos no son gairebé mai prou per a cobrir totes les despeses d’un centre, i encara menys si hom considera que totes les labors de l’Opus Dei són pensades amb un criteri apostòlic i que la majoria van adreçades a persones de recursos econòmics escassos, les quals paguen quantitats simbòliques —en moltes ocasions— per la formació que se’ls ofereix.

Per tal que totes aquestes activitats esdevinguin possibles, hom compta amb les aportacions dels membres de l’Obra, a les quals aquests destinen part dels diners que guanyen amb el seu treball professional. Però sobretot, hom compta amb l’ajuda de moltes persones que, sense pertànyer a l’Obra, volen col·laborar en unes tasques de transcendència social i educativa. Els qui treballen a cada centre procuren fomentar, entre les persones individuals, l’afany apostòlic, la preocupació social, el sentit comunitari que els menen a col·laborar activament a la realització d’aquestes empreses. Com que es tracta de labors que són dutes a terme amb serietat professional, que responen a necessitats reals de la societat, la resposta ha estat generosa en la majoria de casos. Vostè sap, per exemple, que la Universitat de Navarra compta amb una Associació d’Amics d’uns 12.000 membres.

El finançament de cada centre es autònom. Cada un funciona amb independència i procura buscar els fons necessaris entre persones interessades en aquella labor concreta.

¿Com es va desenvolupant l’Opus Dei en altres països fora d’Espanya? ¿Quina és la seva influència als Estats Units, Anglaterra, Itàlia, etc.?

A l’Opus Dei, actualment hi pertanyen persones de seixanta-vuit nacionalitats, que treballen en tots els països d'Amèrica i de l’Europa occidental i en alguns d’Àfrica, d’Àsia i d’Oceania.

La influència de l’Opus Dei en tots aquests països és una influència espiritual. Consisteix essencialment a ajudar les persones que s’acosten a la nostra activitat, a viure més plenament l’esperit evangèlic en la seva vida ordinària. Aquestes persones treballen en els llocs més variats: entre elles hi ha des de pagesos que conreen la terra en llocs apartats de la Serra dels Andes, fins a banquers de Wall Street. A tots ells l’Opus Dei ensenya que llur treball corrent —bé sigui humanament humil o bé brillant— és d’un gran valor i pot ésser un mitjà eficacíssim per estimar i servir Déu i els altres homes. Els ensenya a estimar tots els homes, a respectar-ne la llibertat, a treballar —amb plena autonomia, com els sembli millor— per esborrar les incomprensions i les intoleràncies entre els homes i perquè la societat sigui més justa. Aquesta és l’única influència de l’Opus Dei en qualsevol indret on treballi.

Referint-me a les labors socials i educatives que l’Obra com a tal sol promoure, li diré que en cada lloc responen a les condicions concretes i a les necessitats de la societat. No tinc dades detallades sobre totes aquestes activitats perquè, com comentava abans, la nostra organització és molt descentralitzada. Podria esmentar, com un exemple entre molts d’altres possibles, Midtown Sports and Cultural Center al Near West Side de Xicago, que ofereix programes educatius i esportius als habitants d’aquell barri. Una part important de la seva labor consisteix a promoure la convivència i el tracte entre els distints grups ètnics que el componen. Una altra activitat interessant als Estats Units es realitza a The Heights, a Washington, on es duen a terme cursos d’orientació professional, programes especials per a estudiants particularment dotats, etc.

A Anglaterra hom podria destacar la labor de residències universitàries que ofereixen als estudiants no sols un allotjament, sinó diversos programes per completar llur formació cultural, humana i espiritual. Netherhall House, a Londres, és potser especialment interessant pel seu caràcter internacional. Han conviscut en aquesta residència universitaris de més de cinquanta països. Molts d’ells no són cristians, perquè les cases de l’Opus Dei són obertes a tothom sense discriminació de raça ni de religió.

Per no estendre’m més, solament esmentaré una labor, el Centro Internazionale della Gioventù Lavoratrice, a Roma. Aquest Centre per a la formació professional d’obrers joves va ser encomanat a l’Opus Dei pel Papa Joan XXIII i inaugurat per Pau VI encara no fa un any.

¿Quina és la seva opinió sobre el futur de l’Opus Dei en els anys a venir?

L’Opus Dei encara és molt jove. Trenta-nou anys per a una institució amb prou feines és un començament. La nostra tasca és de col·laborar amb tots els altres cristians en la gran missió d’ésser testimoni de l’Evangeli de Crist; és recordar que aquesta bona nova pot vivificar qualsevol situació humana. La feina que ens espera és ingent. És una mar sense vores, perquè mentre hi hagi homes a la terra, per molt que canviïn les formes tècniques de producció, tindran un treball que poden oferir a Déu, que poden santificar. Amb la gràcia de Déu, l’Obra vol ensenyar-los a fer d’aquest treball un servei a tots els homes de qualsevol condició, raça, religió. En servir així els homes, serviran Déu.

Vostè va al·ludir a la presència de la dona en la vida pública, en la política. Actualment s’estan fent a Espanya passos importants en aquest sentit. ¿Quina és, al seu entendre, la tasca específica que ha de realitzar la dona en aquest terreny?

La presència de la dona en el conjunt social és un fenomen lògic i totalment positiu, part d’aquest altre fet més ampli al qual m’he referit abans. Una societat moderna, democràtica, ha de reconèixer a la dona el dret a prendre part activa en la vida política, i ha de crear les condicions favorables perquè totes aquelles que ho desitgin exerceixin aquest dret.

La dona que vol dedicar-se activament a la direcció dels afers públics, està obligada a preparar-se convenientment amb el fi que la seva actuació en la vida de la comunitat sigui responsable i positiva. Tot treball professional exigeix una formació prèvia, i després un esforç constant per millorar aquesta preparació i acomodar-la a les noves circumstàncies que hi concorrin. Aquesta exigència constitueix un deure particularíssim per aquells qui aspiren a ocupar llocs directius en la societat, ja que han d’estar cridats a un servei molt important també, del qual depèn el benestar de tothom.

Una dona amb la preparació adequada ha de tenir la possibilitat de trobar obert tot el camp de la vida pública, en tots els nivells. En aquest sentit no es poden assenyalar unes tasques específiques que només corresponguin a la dona. Tal com ja he dit abans, allò que en aquest terreny és específic no ve determinat tant per la feina o pel lloc com per la forma de realitzar aquesta funció, per raó dels matisos que la seva condició de dona trobarà per a la solució dels problemes amb què s’enfronti, i àdhuc pel descobriment i pel mateix plantejament d’aquests problemes.

En virtut dels dots naturals que li són propis, la dona pot enriquir molt la vida civil. Això salta a la vista si ens fixem en el vast camp de la legislació familiar o social. Les qualitats femenines asseguraran la millor garantia que hauran de ser respectats els autèntics valors humans i cristians, a l’hora de prendre mesures que afectin d’alguna manera la vida de la família, l’ambient educatiu, l’avenir dels joves.

Acabo d’esmentar la importància dels valors cristians en la solució dels problemes socials i familiars i vull subratllar aquí llur transcendència en tota la vida pública. Igual que l’home, quan la dona s’ha d’ocupar en una activitat política, la seva fe cristiana li confereix la responsabilitat de practicar un autèntic apostolat, és a dir, un servei cristià a tota la societat. No es tracta de representar oficialment o oficiosament l’Església en la vida pública, ni molt menys de servir-se de l’Església per la pròpia carrera personal o per interessos de partit. Al contrari, es tracta de formar amb llibertat les pròpies opinions, en tots aquests afers temporals en els cristians són lliures, i d’assumir la responsabilitat personal del seu pensament i de la seva actuació, essent sempre conseqüent amb la fe que es professa.