Llistat de punts

Aclarit aquest punt, voldria preguntar-li; ¿quines són les característiques de la formació espiritual dels socis, que fan que en el fet de pertànyer a l’Opus Dei ja resti exclosa tota mena d’interès temporal?

Tot interès que no sigui purament espiritual és exclòs radicalment, perquè l’Obra demana molt —deseiximent, sacrifici, abnegació, treball sense repòs al servei de les ànimes—, i no dóna res. Vull dir que no dóna res en el pla dels interessos temporals; perquè en el pla de la vida espiritual dóna molt: dóna mitjans per a combatre i vèncer en la lluita ascètica, encamina per sendes d’oració, ensenya a tractar Jesús com un germà, a veure Déu en totes les circumstàncies de la vida, a sentir-se fill de Déu i, per tant, compromès a difondre’n la doctrina.

Una persona que no faci via en el camí de la vida interior, fins a entendre que val la pena de donar-se del tot, de lliurar la pròpia vida al servei del Senyor, no pot perseverar en l’Opus Dei, perquè la santedat no és una etiqueta, sinó una pregona exigència.

D’altra banda, l’Opus Dei no té cap activitat de fins polítics, econòmics o ideològics: cap acció temporal. Les seves úniques activitats són la formació sobrenatural dels associats i les obres d’apostolat, és a dir, la contínua atenció espiritual a cadascun dels socis i les obres corporatives apostòliques d’assistència, de beneficència, d’educació, etc.

Els socis de l’Opus Dei s’han unit només per seguir un camí de santedat, ben definit, i per col·laborar en determinades obres d’apostolat. Els seus compromisos recíprocs exclouen tota mena d’interès terrenal pel sol fet que en aquest camp tots els socis de l’Opus Dei són lliures i, per tant, cadascun d’ells segueix el seu propi camí, amb finalitats i interessos distints i a vegades contraposats.

Com a conseqüència del fi exclusivament diví de l’Obra, el seu esperit és un esperit de llibertat, d’amor a la llibertat personal de tots els homes. I com que aquest amor a la llibertat és sincer i no un simple enunciat teòric, nosaltres estimem la necessària conseqüència de la llibertat, o sigui, el pluralisme. A l’Opus Dei, el pluralisme és volgut i estimat, no simplement tolerat, i de cap manera no és dificultat. Quan veig entre els socis de l’Obra tantes idees diverses, tantes actituds diferents —respecte a les qüestions polítiques, econòmiques, socials o artístiques, etc.—, aquest espectacle em dóna alegria, perquè és senyal que tot funciona de cara a Déu com cal.

Unitat espiritual i varietat en les coses temporals són compatibles quan no regnen el fanatisme i la intolerància, i, sobretot, quan es viu de fe i se sap que els homes estem units no per simples llaços de simpatia o d’interès, sinó per l’acció d’un mateix Esperit, que fent-nos germans de Crist ens duu cap a Déu Pare.

Un veritable cristià no pensa mai que la unitat en la Fe, la fidelitat al Magisteri i la Tradició de l’Església, i la preocupació per fer arribar als altres l’anunci salvador de Crist, està en contrast amb la varietat d’actituds en les coses que Déu ha deixat, com se sol dir, a la lliure discussió dels homes. Més encara, és plenament conscient que aquesta varietat forma part del pla diví, i que és volguda per Déu que reparteix els seus dons i les seves llums com vol. El cristià ha d’amar els altres, i així ha de respectar les opinions contràries a les seves i conviure en plena fraternitat amb aquells que pensen altrament.

Precisament perquè els socis de l’Obra s’han format segons aquest esperit, és impossible que ningú pensi aprofitar-se de pertànyer a l’Opus Dei per obtenir avantatges personals, o per intentar d’imposar als altres opcions polítiques o culturals: perquè els altres no ho tolerarien, i farien que canviés d’actitud o que deixés l’Obra. És aquest un punt en el qual ningú no podrà permetre mai, a l’Opus Dei, la més petita desviació, ja que ha de defensar no sols la seva llibertat personal sinó la naturalesa sobrenatural de la labor a la qual s’ha donat. Jo crec, per això, que la llibertat i la responsabilitat personals, són la millor garantia de la finalitat sobrenatural de l’Obra de Déu.

Vostè ha parlat, sovint, del treball: ¿podria dir quin lloc ocupa el treball en l’espiritualitat de l’Opus Dei?

La vocació a l’Opus Dei no canvia ni modifica per res la condició, l’estat de vida, de qui la rep. I com que la condició humana és el treball, la vocació sobrenatural a la santedat i a l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, confirma la vocació humana al treball. La immensa majoria dels socis de l’Obra són laics, cristians corrents; la seva condició és la d’aquell qui té una professió, un ofici, una ocupació amb freqüència absorbent, amb la qual es guanya la vida, manté la família, contribueix al bé comú, desenrotlla la seva personalitat.

La vocació de l’Opus Dei ve a confirmar tot això, fins al punt que un dels signes essencials és precisament viure en el món i exercir-hi un treball —comptant, ho torno a dir, amb les pròpies imperfeccions personals— de la manera més perfecta possible, tant des del punt de vista humà, com des del sobrenatural. És a dir, un treball que contribueixi eficaçment a l’edificació de la ciutat terrenal —que sigui, doncs, fet amb competència i esperit de servei— i a la consagració del món, i que, per tant, sigui santificador i santificat.

Aquells qui volen viure amb perfecció la fe i practicar l’apostolat segons l’esperit de l’Opus Dei, han de santificar-se amb la professió i santificar els altres amb la professió. Vivint així, sense distingir-se, per tant, dels altres ciutadans, iguals que ells, que amb ells treballen, s’esforcen a identificar-se amb Crist, imitant els seus trenta anys de treball a l’obrador de Natzaret.

Perquè aquesta feina ordinària és no solament l’àmbit en el qual s’han de santificar, sinó la matèria mateixa de la seva santedat: enmig de les incidències de la jornada, descobreixen la mà de Déu, i troben estímul per a la seva vida d’oració. La mateixa ocupació professional els posa en contacte amb altres persones —parents, amics, col·legues— i amb els grans problemes que afecten la seva societat o el món sencer, i els ofereix així l’ocasió de viure aquest donar-se al servei dels altres que és essencial als cristians. Així, s’han d’esforçar a donar un veritable i autèntic testimoniatge de Crist, perquè tots aprenguin a conèixer i amar el Senyor, a descobrir que la vida normal en el món, el treball de cada dia, pot ser un encontre amb Déu.

En altres paraules, la santedat i l’apostolat formen una sola cosa amb la vida dels socis de l’Obra, i per això el treball és la polleguera de la seva vida espiritual. El seu donar-se a Déu s’empelta en el treball, el qual practicaven abans de venir a l’Obra i que continuen exercint després.

Quan, en els primers anys de la meva activitat pastoral, vaig començar a predicar aquestes coses, algunes persones no em van entendre, d’altres es van escandalitzar: estaven fetes a sentir enraonar del món sempre en un to pejoratiu. El Senyor m’havia donat a entendre, i jo procurava de fer-ho entendre als altres, que el món és bo, perquè les obres de Déu són sempre perfectes, i que som nosaltres els qui fem dolent el món pel pecat.

Llavors jo deia, i continuo dient-ho ara, que hem d’amar el món, perquè en el món trobem Déu, perquè en els fets i els esdeveniments del món Déu se’ns manifesta i se’ns revela.

El mal i el bé es barregen en la història humana, i per això el cristià haurà d’ésser una criatura que sàpiga discernir; però mai aquest discerniment no l’ha de dur a negar la bondat de les obres de Déu, ans al contrari, a reconèixer allò diví que es manifesta en allò que és humà, fins i tot darrere les nostres pròpies febleses. Hom pot trobar un bon lema per a la vida cristiana en aquelles paraules de l’Apòstol: Totes les coses són vostres, i vosaltres de Crist, i Crist de Déu (1 C 3, 22), per a realitzar així els designis d’aquest Déu que vol salvar el món.

Potser com a reacció a una educació religiosa coactiva, reduïda a vegades a unes quantes pràctiques rutinàries i afectades, una part del jovent d’avui prescindeix de la pietat cristiana gairebé del tot, perquè la interpreta com beateria. ¿Quina és, al seu parer, la solució d’aquest problema?

La solució és aquella que la pregunta ja duu implícita: ensenyar —primer amb l’exemple, i després amb al paraula— en què consisteix la veritable pietat. La beateria no és més que una trista caricatura pseudo-espiritual, fruit generalment de la manca de doctrina i també d’una certa deformació en l’aspecte humà: és lògic que repugni a aquells qui amen les coses autèntiques i sinceres.

He vist amb alegria com arrela en el jovent —en el d’avui com el de fa quaranta anys— la pietat cristiana, quan la contemplen feta vida sincera;

— quan entenen que fer oració és parlar amb el Senyor com es parla amb un pare, amb un amic; sense anonimat, amb un tracte personal, en una conversa de tu a tu;

— quan hom procura que ressonin en les seves ànimes aquelles paraules de Jesucrist, que són una invitació a l’encontre confiat: vos autem dixi amicos (Jo 15, 15), us he dit amics;

— quan hom fa una crida forta a la seva fe, perquè vegin que el Senyor és el mateix ahir i avui i sempre (He 13, 8).

D’altra banda és molt necessari que vegin que aquesta pietat ingènua i cordial demana també l’exercici de les virtuts humanes, i que no pot reduir-se a uns quants actes de devoció setmanals o diaris: que ha de penetrar la vida entera, que ha de donar sentit al treball, al descans, a l’amistat, a la diversió, a tot. No podem ser fills de Déu només a estones, encara que hi hagi alguns moments especialment dedicats a considerar-ho, a penetrar-nos d’aquest sentit de la nostra filiació divina, que és el moll de la pietat.

Abans he dit que tot això el jovent ho entén bé. I ara afegeixo que qui mira de viure-ho se sent sempre jove. El cristià, encara que sigui un vell de vuitanta anys, en viure en unió amb Jesucrist, pot assaborir amb tota veritat les paraules que es diuen al peu de l’altar: entraré a l’altar de Déu, del Déu que dóna alegria a la meva joventut (Ps 42, 4).

L’autèntic sentit cristià, que professa la resurrecció de tota carn, s’ha encarat sempre, com és lògic, amb la desencarnació, sense por de ser titllat de materialisme. És lícit, doncs, parlar d’un «materialisme cristià» que s’oposa audaçment als materialismes tancats a l’esperit.

¿Què són els sagraments —vestigis de l’Encarnació del Verb, com van dir els antics— sinó la més clara manifestació d’aquest camí que Déu ens ha triat per santificar-nos i dur-nos cap al cel? ¿Que no ho veieu que cada sagrament és l’amor de Déu, amb tota la seva empenta creadora i redemptora, que se’ns dóna fent servir mitjans materials? ¿Què és aquesta Eucaristia —ja imminent— sinó el Cos i la Sang adorables del nostre Redemptor, que se’ns ofereix a través de la humil matèria d’aquest món —vi i pa—, a través dels elements de la naturalesa, conreats per l’home, tal com el darrer concili ecumènic ha volgut recordar?

Hom entén, fills, per què l’Apòstol va poder escriure: Tot és vostre, vosaltres sou de Crist, i Crist de Déu. Es tracta d’un moviment ascendent que l’Esperit Sant, difós en els nostres cors, vol provocar en el món: des de la terra fins a la glòria del Senyor. I per tal que es veiés ben clar que, en aquest moviment, hi va inclòs fins i tot allò que sembla més prosaic, sant Pau també va escriure: Tant si mengeu com si beveu, feu-ho tot a glòria de Déu.