Llistat de punts

Comença l’any litúrgic i l’introit de la Missa ens proposa una consideració relacionada íntimament amb el principi de la nostra vida cristiana: la vocació que hem rebut. Vias tuas, Domine demonstra mihi, et semitas tuas edoce me;¹ Senyor, indiqueu-me els vostres camins, ensenyeu-me els vostres viaranys. Demanem al Senyor que ens guiï, que ens mostri les seves petjades. per tal que ens puguem dirigir a la plenitud dels seus manaments, que és la caritat.²

M’afiguro que vosaltres, com jo mateix, en pensar en les circumstàncies que han acompanyat la vostra decisió d’esforçar-vos a viure del tot la fe, regraciareu molt el Senyor, tindreu el convenciment sincer ―sense falses humilitats― que no hi cap mèrit per la nostra banda. Ordinàriament hem après d‘invocar Déu des de la infantesa, dels llavis d’uns pares cristians: més endavant, mestres, companys, coneguts, ens han ajudat de mil maneres a no perdre de vista Jesucrist.

Un dia ―no vull generalitzar, obre el teu cor al Senyor i explica-li la teva història―, potser un amic, un cristià corrent igual que tu, et va descobrir un panorama profund i nou, que alhora era vell com l’Evangeli. Et va suggerir la possibilitat d’entestar-te de veres a seguir Crist, de fer-te apòstol d’apòstols. Potser llavors vas perdre la tranquil·litat i no la vas recobrar, convertida en pau, fins que lliurement, perquè et va donar la gana ―que és la raó més sobrenatural―, vas respondre que sí a Déu. I vingué l’alegria, vigorosa, constant, que solament desapareix quan t’apartes d’Ell.

No m’agrada parlar d’elegits ni de privilegiats, però és Crist qui parla, qui elegeix. És el llenguatge de l’Escriptura: elegit nos in ipso ante mundi constitutionem ―diu Sant Pau― ut esssemus sancti.³ Ens ha escollit, des d’abans de la constitució del món, perquè siguem sants. Jo sé que això no t’omple d’orgull, ni contribueix a fer que et consideris superior als altres homes. Aquesta elecció que és l’arrel de la crida, ha d’ésser la base de la teva humilitat. ¿Que per ventura erigim un monument als pinzells d’un gran pintor? Van servir per plasmar obres mestres, però el mèrit és de l’artista. Nosaltres, els cristians, només som instruments del Creador del món, del Redemptor de tots els homes.

Hem llegit, a la Santa Missa, un text de l’Evangeli segons Sant Joan: l’escena de la guarició miraculosa del cec de naixement. Jo penso que tots ens hem commogut una altra vegada davant el poder i la misericòrdia de Déu, que no mira indiferent la desgràcia humana. Però jo voldria fixar-me ara en uns altres trets: concretament, perquè vegem que quan hi ha amor de Déu, el cristià tampoc no se sent indiferent davant la sort dels altres homes, i també sap tractar tothom amb respecte; i que quan aquest amor decau, hi ha el perill d’una invasió, fanàtica i despietada, en la consciència dels altres.

Tot passant ―diu el Sant Evangeli― Jesús veié un home cec de naixement.¹ Jesús que passa! Jo m’he meravellat sovint davant aquesta forma senzilla de relatar la clemència divina. Jesús passa i de seguida s’adona del dolor. Considereu, en canvi, com eren de diferents aleshores els pensaments dels deixebles. Li demanen: Mestre, ¿quins pecats han fet que aquest home nasqués cec: els d’ell o els dels seus pares?²

Els falsos judicis

No ens hem d’estranyar que molta gent, i fins i tot gent que es tenen per cristians, es comportin d’una forma semblant: s’imaginen, abans que res, el mal. Sense cap prova, el pressuposen; i no solament ho pensen, sinó que s’atreveixen a expressar-ho en un judici aventurat davant la multitud.

La conducta dels deixebles podria, benèvolament, ésser qualificada de desaprensiva. En aquella societat ―com avui: que en això, no ha canviat gaire― n’hi havia d’altres, els fariseus, que d’aquesta actitud en feien una norma. Recordeu de quina forma els denuncia Jesucrist: vingué Joan, que no menja ni beu i diuen: té el dimoni al cos. Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i murmuren: vet aquí un home golut i bevedor de vi, amic de publicans i de pecadors.³

Atacs sistemàtics a la fama, denigració de la conducta irreprotxable: és aquesta crítica mordaç i punyent que va patir Jesucrist, i no és estrany que hi hagi qui reserva el mateix sistema a aquells qui, conscients de les seves lògiques i naturals misèries i errors personals, petits i inevitables ―podria afegir-hi coneixent la humana feblesa―, desitgen seguir el Mestre. Però la comprovació d’aquestes realitats no ens ha de menar a justificar tals pecats i delictes ―enraonies, se’n diu, amb una comprensió sospitosa contra el bon nom de ningú. Jesús anuncia que si el pare de família ha estat motejat de Belzebub, no cal esperar que es portin millor amb els de casa;⁴ però també aclareix que qui digui estúpid al seu germà serà sotmès a la gehenna del foc.⁵

¿D’on neix aquesta apreciació injusta amb els altres? Sembla com si alguns tinguessin posades contínuament unes ulleres que els alteren la visió. Per principi ja no entenen que sigui possible la rectitud o, si més no, la lluita constant per portar-se bé. Ho reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva deformació prèvia. Per ells, fins allò que és més dret, reflecteix ―malgrat tot― una postura torçada que, hipòcritament, adopta una aparença de bondat. Quan descobreixen clarament el bé, escriu sant Gregori, escodrinyen per examinar si hi ha, a més, cap mal ocult.⁶

És Rei i es deleix per regnar en els nostres cors de fills de Déu, però no ens imaginem pas els regnats humans; Crist no domina ni mira d’imposar-se, perquè no ha vingut a ser servit sinó a servir.²⁵

El seu regne és la pau, l’alegria, la justícia. Crist, rei nostre, no espera de nosaltres vans raonaments, sinó fets, perquè no tothom que diu: «Senyor, Senyor», entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare celestial,²⁶aquest hi entrarà.

És Metge i guareix el nostre egoisme, si deixem que la seva gràcia penetri fins al fons de l’ànima. Jesús ens ha advertit que la pitjor malaltia és la hipocresia, l’orgull que porta a dissimular els propis pecats. Amb el Metge és imprescindible una sinceritat absoluta, explicar enterament la veritat i dir: Domine si vis, potes me mundare,²⁷ Senyor, si voleu ―i Vós ho voleu sempre―, podeu guarir-me. Vós coneixeu bé la meva feblesa; sento aquests símptomes, pateixo aquestes altres debilitats. I li ensenyem simplement les nafres; i el pus, si n’hi ha. Senyor, Vós que heu guarit tantes ànimes, feu que en tenir-vos en el meu pit o que en contemplar-vos en el Sagrari, us reconegui com a Metge diví.

És Mestre d’una ciència que no té sinó Ell: la de l’amor a Déu sense límits i, en Déu, a tots els homes. En l’escola de Crist hom aprèn que la nostra existència no ens pertany: Ell lliurà la vida per tots els homes i, si el seguim, hem d’entendre que nosaltres tampoc no podem apropiar-nos de la nostra d’una manera egoista, sense compartir els dolors dels altres. La nostra vida és de Déu i hem d’esmerçar-la al seu servei, preocupant-nos generosament de les ànimes, demostrant, amb la paraula i l’exemple, com són de fondes les exigències cristianes.

Jesús espera que alimentem el desig d’adquirir aquesta ciència, per repetir-nos: si algú té set, que vingui a mi, i begui.²⁸ I nosaltres diem: ensenyeu-nos a oblidar-nos de nosaltres mateixos, per pensar en Vós i en totes les animes. Així el Senyor ens conduirà endavant amb la seva gràcia, com quan començàvem a escriure ―¿us en recordeu, d’aquells pals de la infantesa, guiats de la mà del mestre?―, i així començarem a assaborir la joia de manifestar la nostra fe, cosa que és un altre regal de Déu, també amb trets inequívocs de conducta cristiana, on tothom podrà llegir les meravelles divines.

És Amic, l’Amic: vos autem dixi amicos,²⁹ diu. Ens diu amics i fou Ell qui donà el primer pas; ens estimà primer. Amb tot, no imposa el seu afecte: l’ofereix. El mostra amb el senyal més clar de l’amistat: ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics.³⁰ Era amic de Llàtzer i plorà per ell, quan el veié mort: i el ressuscità. Si ens veu freds, desganats, potser amb la rigidesa d’una vida interior que s’extingeix, el seu plor serà vida per a nosaltres: T’ho mano, amic, aixeca’t i camina,³¹ surt a fora d’aquesta vida estreta, que no es vida.

Sant Joan conserva en el seu Evangeli una frase meravellosa de la Mare de Déu, en una escena que ja hem considerat abans: la de les noces de Canà. Ens conta l’evangelista que, adreçant-se als servents, Maria els digué: Feu tot allò que Ell us digui.²⁷ D’això es tracta; de dur les ànimes a situar-se davant Jesús i demanar-hi: Domine, quid me vis facere? Senyor, què voleu que faci?²⁸

L’apostolat cristià ―i em refereixo ara en concret al d’un cristià corrent, al de l’home o la dona que viu com una persona de tantes entre els seus iguals― és una gran catequesi, en la qual per mitjà del tracte personal, d’una amistat lleial i autèntica, es desperta en els altres la fam de Déu per ajudar-los a descobrir horitzons nous: amb naturalitat, amb senzillesa he dit, amb l’exemple d’una fe ben viscuda, amb la paraula amable però plena de la força de la veritat divina.

Sigueu audaços. Compteu amb l’ajuda de María Regina apostolorum. Que Nostra Senyora, sense deixar de captenir-se com una Mare, sap col·locar els seus fills davant llurs responsabilitats precises. Maria, a aquells qui s’hi acosten i en contemplen la vida, els fa sempre el favor immens de portar-los a la Creu, de posar-los cara a cara davant l’exemple del Fill de Déu. I en aquest enfrontament, on es decideix la vida cristiana, Maria intercedeix perquè la nostra conducta culmini amb una reconciliació del germà petit ―tu i jo― amb el Fill primogènit del Pare.

Moltes conversions, moltes decisions de donació pròpia al servei de Déu han estat precedides d’una trobada amb Maria. Nostra Senyora ha fomentat els desigs de recerca, ha activat maternalment les inquietuds de l’ànima, ha fet aspirar a un canvi, a una vida nova. I així el feu tot allò que Ell us digui s’ha convertit en realitats d’un amorós lliurament, en una vocació cristiana que il·lumina des de llavors tota la nostra vida personal.

Aquesta estona de conversa davant el Senyor, en la qual hem meditat sobre la devoció i l’afecte envers la Mare seva i nostra, doncs, pot acabar revifant la nostra fe. Hem començat el mes de maig. El Senyor vol de nosaltres que no desaprofitem aquesta ocasió de créixer en el seu Amor a través del tracte amb la seva Mare. Que cada dia sapiguem tenir amb Ella aquests detalls de fills ―coses petites, atencions delicades―, que esdevenen grans realitats de santedat personal i d’apostolat, és a dir, d’una fal·lera constant per contribuir a la salvació que Crist ha vingut a dur al món.

Sancta Maria, spes nostra, ancilla Domini, sedes sapientiae, ora pro nobis! Santa Maria, esperança postra, esclava del Senyor, seu de la Saviesa, pregueu per nosaltres!