Llistat de punts

El treball acompanya inevitablement la vida de l’home damunt la terra. Amb ell apareixen l’esforç, la fatiga, el cansament: manifestacions del dolor i de la lluita que formen part de la nostra existència humana actual, i que són signes de la realitat del pecat i de la necessitat de la redempció. Però el treball en si mateix no és cap pena, ni cap maledicció o càstig: els qui així parlen no han llegit bé l'Escriptura Santa.

És hora que els cristians diguem ben alt que el treball és un do de Déu, i que no té cap sentit dividir els homes en diverses categories segons el tipus de feina, considerant unes tasques més nobles que altres. El treball, tot treball, és testimoni de la dignitat de l’home, del seu domini sobre la creació. És una ocasió del desenvolupament de la pròpia personalitat. És un vincle d’unió amb els altres éssers, una font de recursos per a sostenir la pròpia família; un mitjà de contribuir a la millora de la societat en la qual hom viu, i al progrés de tota la Humanitat.

Per a un cristià, aquestes perspectives s’allarguen i amplien. Perquè el treball apareix com una participació en l’obra creadora de Déu que, en crear l’home, el beneí tot dient-li: Procreeu i multipliqueu-vos, empleneu la terra i domineu-la, i sotmeteu els peixos del mar i els ocells del cel, i totes les bèsties que es mouen damunt la terra.¹⁴ Perquè, a més a més, en haver estat assumit per Crist, el treball se’ns presenta com una realitat redimida i redemptora: no solament és l’àmbit en què l’home viu, sinó mitjà i camí de santedat, realitat santificable i santificadora.

Crist al cim de les activitats humanes

Això és realitzable, no és cap somni inútil. Si els homes ens decidíssim a albergar en els nostres cors l’amor de Déu! Crist, Senyor Nostre, fou crucificat i, de la Creu redimí el món i restablí la pau entre Déu i els homes. Jesucrist recorda a tothom: et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,³⁸ si vosaltres em poseu al cim de totes les activitats de la terra, complint el deure de cada moment, i sou el meu testimoni tant en les coses que semblen grans com en les que semblen petites, omnia traham ad meipsum, tot ho atrauré cap a mi. El meu regne entre vosaltres serà una realitat!

Crist, Nostre Senyor, continua obstinat en aquesta sembra de salvació dels homes i de la creació entera, d’aquest món nostre, que és bo, perquè va sortir bo de les mans de Déu. Fou l’ofensa d’Adam, el pecat de la supèrbia humana, que va trencar l’harmonia divina d’allò que era creat.

Però Déu Pare, en arribar la plenitud dels temps, envià el seu Fill Unigènit, el qual ―per obra de l’Esperit Sant― s’encarnà de Maria sempre Verge per restablir la pau, per tal que, redimint l’home del pecat, adoptionem filiorum reciperemus,³⁹ fóssim constituïts fills de Déu, capaços de participar en la intimitat divina perquè així fos concedit a aquest home nou, a aquesta nova branca dels fills de Déu,⁴⁰ d’alliberar l’univers enter del desordre, restaurant totes les coses en Crist,⁴¹ que les ha reconciliades amb Déu.⁴²

És a això que els cristians hem estat cridats, aquesta és la nostra tasca apostòlica i l’afany que ens ha de rosegar l’ànima: aconseguir que el regne de Crist sigui una realitat, que no hi hagi més odis ni més crueltats, que estenguem a la terra el bàlsam fort i pacífic de l’amor. Demanem avui al nostre Rei que ens faci col·laborar humilment i fervorosament en el propòsit diví d’unir allò que és trencat, de salvar allò que és perdut, d’ordenar allò que l’home ha desordenat, de menar vers el seu fi allò que s’esgarria, de reconstruir la concòrdia de totes les coses creades.

Abraçar la fe cristiana és comprometre’s a continuar entre les criatures la missió de Jesús. Hem de ser, cada un de nosaltres, alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist. Solament així podrem escometre aquesta empresa gran, immensa, interminable: santificar des de dins totes les estructures temporals, tot portant-hi el llevat de la Redempció. No parlo mai de política. No penso en la comesa dels cristians a la terra com la brotada d’un corrent político-religiós ―fóra una bogeria―, ni que tingués el bon propòsit d’infondre l’esperit de Crist en totes les activitats dels homes. El que cal ficar en Déu és el cor de cada u, sigui qui sigui. Procurem parlar per a cada cristià, per tal que allà on sigui ―en circumstàncies que no solament depenen de la seva posició en l’Església o en la vida civil, sinó del resultat de les situacions històriques canviants― sàpiga donar testimoni, amb l’exemple i amb la paraula de la fe que professa.

El cristià viu en el món amb ple dret, perquè és home. Si accepta que Crist habiti en el seu cor, que hi regni Crist, en tot el seu quefer humà trobarà ―i ben forta― l’eficàcia salvadora del Senyor. No hi fa res que aquesta ocupació sigui, com se sol dir, alta o baixa; perquè un cimal humà pot ser, als ulls de Déu, una enfonsada; i allò que considerem baix o modest pot ser un cim cristià, de santedat i de servei.