Llistat de punts

El treball professional també és apostolat, ocasió de donació als altres homes, per revelar-los Crist i portar-los cap a Déu Pare, conseqüència de la caritat que l'Esperit Sant vessa en les ànimes. Entre les indicacions que sant Pau fa als efesis, sobre com s’ha de manifestar el canvi que en ells mateixos ha suposat la conversió, la crida al cristianisme, hi trobem aquesta: el qui robava, que ja no robi, sinó que més aviat treballi amb les pròpies mans, fent feines útils, perquè pugui ajudar el qui passa necessitat.¹⁶ Els homes tenen necessitat del pa de la terra que sostingui llurs vides, i també del pa del cel que il·lumini i doni escalfor als cors. Amb el vostre treball, amb les iniciatives que hom promogui partint d’aquesta tasca, en les vostres converses, en el vostre tracte, podeu concretar, i en teniu el deure, aquest precepte apostòlic.

Si treballem amb aquest esperit, la nostra vida, enmig de les limitacions pròpies de la condició terrenal, serà un avenç de la glòria del cel, d’aquesta comunitat amb Déu i amb els sants, on només regnarà l’amor, la pròpia donació, la fidelitat, l’amistat, l’alegria. En la vostra ocupació professional, ordinària i corrent, trobareu la matèria ―real, consistent, valuosa― per realitzar tota la vida cristiana, per actualitzar la gràcia que ens ve de Crist.

En aquesta feina professional vostra, feta de cara a Déu, es posaran en joc la fe, l’esperança i la caritat. Les seves incidències, les relacions i problemes que el vostre treball comporta, alimentaran la vostra oració. L’esforç per tirar endavant la vostra ocupació ordinària, serà una ocasió de viure aquesta Creu que és essencial per al cristià. L’experiència de la vostra feblesa, els fracassos que existeixen sempre en tot esforç humà, us donaran més realisme, més humilitat, més comprensió amb els altres. Els èxits i les alegries us invitaran a donar gràcies, i a pensar que no viviu per a vosaltres mateixos, sinó per al servei dels altres i de Déu.

Però també aquest servei humà, aquesta capacitat que podríem anomenar tècnica, saber bé el seu ofici, ha d’anar informat per una característica que fou fonamental en la feina de sant Josep i que hauria d’ésser fonamental en tot cristià: l’esperit de servei, el desig de treballar per tal de contribuir al bé dels altres homes. El treball de Josep no fou una labor mirant a l’autoafirmació, per bé que la dedicació a una vida operativa hagi forjat en ell una personalitat madura, ben dibuixada. El Patriarca treballava amb la consciència de complir la voluntat de Déu, pensant en el bé dels seus, Jesús i Maria, i tenint present el bé de tots els habitants de la petita Natzaret.

A Natzaret, Josep devia ésser un dels pocs artesans, si és que no era l’únic. Un fuster, possiblement. Però, com sol passar en els pobles petits, també devia ésser capaç de fer altres coses: tornar a engegar el molí, que no anava, o tapar abans de l’hivern les escletxes d’un sostre. Josep treia molta gent de qualsevol destret, sens dubte, amb un treball ben enllestit. La seva feina professional era una ocupació ben orientada envers el servei, per fer agradable la vida a les altres famílies del vilatge, i acompanyada d’un somriure, d’una paraula amable, d’un comentari fet com de passada, però que retorna la fe i l’alegria a qui està a punt de perdre-les.

A vegades, si es tractava de persones més pobres que ell, Josep devia treballar acceptant quelcom de poca vàlua i deixant l’altra persona amb la satisfacció de pensar que havia pagat. Normalment, Josep devia cobrar un preu que fos de raó, ni més ni menys. Devia saber exigir allò que en justícia li era degut, ja que la fidelitat a Déu no pot suposar la renúncia a drets que de fet són deures: sant Josep havia d’exigir allò que era just, perquè amb la recompensa d’aquest treball havia de mantenir la Família que Déu li havia encomanat.

L’exigència del dret propi no ha d’ésser el fruit d’un egoisme individualista. Ningú no estima la justícia si no estima de veure-la complida en relació amb els altres. Com tampoc no és lícit de tancar-se en una religiositat còmoda, oblidant les necessitats dels altres. Qui desitja ésser just als ulls de Déu, s’esforça també per fer que la justícia s’esdevingui de fet entre els homes. I no tan sols pel bon motiu que no sigui injuriat el nom de Déu, sinó perquè ésser cristià significa aplegar totes les instàncies nobles que hi ha en tot quefer humà. Parafrasejant un text conegut de l’apòstol sant Joan,¹⁹ es pot dir que qui afirma que és just amb Déu però no ho és davant els altres homes, menteix: i la veritat no habita en ell.

Com tots els cristians que visquérem aquell moment, també vaig rebre amb emoció i alegria la decisió de celebrar la festa litúrgica de sant Josep Obrer. Aquesta festa, que és una canonització del valor diví del treball, ens mostra de quina manera l’Església, en la seva vida col·lectiva i pública, és fa ressò de les veritats centrals de l’Evangeli, que Déu vol que siguin meditades especialment en aquesta època nostra.

La vida futura

La tasca apostòlica que Crist ha encomanat a tots els seus deixebles dóna, per tant, resultats concrets en l’àmbit social. No és admissible pensar que, per a ser cristians, calgui girar-se d’esquena al món, ser un derrotista de la naturalesa humana. Tot, fins el més petit dels esdeveniments honests, enclou un sentit humà i diví. Crist, perfecte home, no ha vingut a destruir allò que és humà, sinó a ennoblir-ho, assumint la nostra naturalesa humana, tret del pecat: ha vingut a compartir tots els afanys de l’home, fora de la trista aventura del mal.

El cristià s’ha de trobar tothora disposat a santificar la societat des de dins, tot estant plenament en el món, però no essent del món, en allò que té ―no per característica real, sinó per defecte voluntari, pel pecat― de negació de Déu, d’oposició a la seva amable voluntat salvífica.