Llistat de punts

Passà per la terra fent el bé

¿Veieu com és necessari conèixer Jesús, observar amorosament la seva vida? Molts cops he anat a cercar la definició, la biografia de Jesús en l’Escriptura. La vaig trobar feta per l’Esperit Sant en dos mots: pertransiit benefaciendo.¹³ Tots els dies de Jesucrist a la terra, del naixement a la mort, foren així: pertransiit benefaciendo, els omplí fent el bé: i en un altre lloc l’Escriptura ho recull: bene omnia fecit:¹⁴ tot ho finí bé, ho va acabar tot bé, no feu res més que el bé.

Tu i jo, llavors, què? Una mirada per veure si tenim res a esmenar. Jo sí que trobo en mi moltes coses a refer. Com que em veig incapaç d’obrar el bé per mi mateix, i tal com el mateix Jesús ens ha dit que sense Ell no podem fer res,¹⁵anem tu i jo al Senyor a implorar la seva assistència, per mitjà de la seva Mare, amb aquests col·loquis íntims, propis de les ànimes que estimen Déu. No afegeixo res més perquè és cadascun de vosaltres qui ha de parlar, segons la seva pròpia necessitat. Per dins i sense remor de paraules, en aquest mateix moment, mentre jo us dono aquests consells aplico personalment la doctrina a la meva pròpia misèria.

Per a servir, servir

Per comportar-se així, per santificar la professió, cal, en primer lloc, treballar bé, amb serietat humana i sobrenatural. Vull recordar ara, per contrast, allò que explica un d’aquells antics relats dels evangelis apòcrifs: El pare de Jesús, que era fuster, feia arades i jous. Una vegada ―continua la narració― li fou encarregat un llit, per certa persona de bona posició. Però va resultar que un dels bancals era més curt que l’altre i Josep es trobà sense saber què fer. Aleshores el Nen Jesús digué al seu pare: poseu a terra tots dos pals i igualeu-los d’un cap. Així ho féu Josep. Jesús anà a l’altra banda, prengué el bancal més curt i l’estirà, i el va deixar tan llarg com l’altre. Josep, el seu pare, restà admirat en veure el prodigi, i omplí el Nen d’abraçades i petons, tot dient: Feliç de mi, perquè Déu m’ha donat aquest Nen.¹⁷

Josep no devia donar gràcies a Déu per aquests motius; la seva feina no podia ésser així. Sant Josep no és l’home de les solucions fàcils i miracleres, sinó l’home de la perseverança, de l’esforç i ―quan convé― de l’enginy. El cristià sap que Déu fa miracles: que en va fer fa molts segles, que va continuar fent-ne després i que continua fent-ne ara, perquè non est abbreviata manus Domini,¹⁸ no ha minvat el poder de Déu.

Però els miracles són una manifestació de l’omnipotència salvadora de Déu, i no un expedient per a resoldre les conseqüències de la ineptitud o per a facilitar la nostra comoditat. El miracle que us demana el Senyor és la perseverança en la vostra vocació cristiana i divina, la santificació del treball de cada dia: el miracle de convertir la prosa diària en hendecasíl·labs, en vers heroic, per l’amor que poseu en la vostra ocupació habitual. Aquí us espera Déu, de tal manera que sigueu ànimes amb sentit de responsabilitat, amb afany apostòlic, amb competència professional.

Per això, com a lema per al vostre treball, puc indicar-vos aquest: per a servir, servir. Perquè, en primer lloc, per fer les coses, cal saber acabar-les. No crec en la rectitud d’intenció de qui no s’esforça a assolir la competència necessària, amb el fi d’acomplir com cal les feines que li han estat encomanades. No n’hi ha prou amb voler fer el bé, sinó que se n’ha de saber fer bé. I si realment ho volem, aquest desig es traduirà en l’afany de posar els mitjans adients per deixar les coses acabades, amb perfecció humana.

Ja hem parlat molt d’aquest tema en d’altres ocasions, però permeteu-me d’insistir novament en la naturalitat i en la senzillesa de la vida de sant Josep, que no es distanciava dels seus conveïns ni posava entremig tanques innecessàries.

Per això, encara que potser convingui en alguns moments o en algunes situacions, d’ordinari no m’agrada parlar d’obrers catòlics, d’enginyers catòlics, de metges catòlics, etc., com si es tractés d’una espècie dins un gènere, com si els catòlics forméssiu un grupet separat dels altres, talment que fa l’efecte que hi ha un fossat entre els cristians i la resta de la Humanitat. Respecto l’opinió oposada, però penso que és molt més propi parlar d’obrers que son catòlics, o de catòlics que són obrers; d’enginyers que són catòlics o de catòlics que són enginyers. Perquè l’home que té fe i exerceix una professió intel·lectual, tècnica o manual, és i se sent unit als altres, igual que els altres amb els mateixos drets i obligacions, amb el mateix desig de millorar, amb el mateix afany d’enfrontar-se amb els problemes comuns i de trobar-hi solució.

El catòlic, assumint tot això, sabrà fer de la seva vida diària un testimoni de fe, d’esperança i de caritat; testimoni senzill, normal, sense necessitat de manifestacions aparatoses, posant en relleu ―amb la coherència de la seva vida― la presencia constant de l’Església en el món, ja que tots els catòlics són ells mateixos Església, per tal com són membres, amb ple dret, de l’únic Poble de Déu.

La llibertat personal

El cristià, quan treballa, cosa que al capdavall és la seva obligació, no ha de defugir les exigències pròpies d’allò que és natural, o deixar-les de banda. Si amb l’expressió beneir les activitats humanes s’entengués l’anul·lació o l’escamoteig de la seva dinàmica pròpia, em negaria a usar aquests mots. Personalment no m’ha convençut mai que les activitats corrents dels homes ostentin, com un rètol postís, un qualificatiu confessional. Perquè em sembla, tot i que respecto l’opinió contrària, que hi ha el perill d’usar endebades el nom sant de la nostra fe, i a més a més perquè a vegades s’ha fet servir l’etiqueta catòlica fins i tot per justificar actituds i operacions que no sempre són honradament humanes.

Si el món i tot el que conté ―llevat del pecat― és bo perquè és obra de Déu Nostre Senyor, el cristià, lluitant contínuament per evitar les ofenses a Déu ―una lluita positiva d’amor―, s’ha de dedicar a totes les coses terrenals, braç a braç amb els altres ciutadans; ha de defensar tots els béns derivats de la dignitat de la persona.

I n’hi ha un, de bé, que caldrà que cerqui especialment: el de la llibertat personal. Només si defensa la llibertat individual dels altres amb la corresponent responsabilitat personal, podrà defensar la seva de la mateixa manera, amb honradesa humana i cristiana. Repeteixo i tornaré a repetir sense parar que el Senyor ens ha donat gratuïtament una ofrena sobrenatural, la gràcia divina; i també ens ha fet un altre do humà meravellós, la llibertat personal que exigeix de nosaltres ―per tal que no es corrompi convertint-se en llibertinatge― l’integritat, un afany eficaç per a desenvolupar la nostra conducta dins la llei divina, perquè on hi ha l’Esperit de Déu, hi ha llibertat.⁴³

El Regne de Crist és de llibertat: aquí no hi ha més servents que aquells que lliurement s’encadenen, per Amor de Déu. Beneït esclavatge d’amor, que ens fa lliures! Sense llibertat, no podem correspondre a la gràcia; sense llibertat, no podem donar-nos lliurement al Senyor, amb la raó més sobrenatural: perquè ens dóna la gana.

Alguns d’entre els qui m’escolteu, em coneixeu de fa molts anys. Podeu testificar que durant tota la vida he anat predicant la llibertat personal, amb personal responsabilitat. L’he buscada i la busco, per tota la terra, talment com Diògenes buscava un home. I com més va, més l’estimo, l’estimo sobre totes les coses terrenals: és un tresor que mai no avaluarem prou.

Quan parlo de llibertat personal, no em refereixo amb aquesta excusa a d’altres problemes potser molt legítims, que no fan per al meu ofici de sacerdot. Ja ho sé, que no em correspon de tractar temes seculars i transitoris, que pertanyen a l’esfera temporal i civil, matèries que el Senyor ha deixat a la lliure i serena controvèrsia dels homes. També sé que els llavis del sacerdot, evitant del tot els bàndols humans, només s’han d’obrir per conduir les ànimes vers Déu, la seva doctrina espiritual salvadora, els sagraments que Jesucrist instituí, la vida interior que ens acosta al Senyor sabent que som fills seus i, doncs, germans de tots els homes sense excepció.

Celebrem avui la festa de Crist Rei. I no surto del meu ofici de sacerdot quan dic que si algú entengués el regne de Crist com un programa polític, no hauria aprofundit gens en la finalitat sobrenatural de la fe i es trobaria a un pas de carregar les consciències amb pesos que no són els de Jesús, perquè el seu jou és suau i la seva càrrega és lleugera.⁴⁴ Estimem de veritat tots els homes; estimem Crist, per damunt de tot; i aleshores no tindrem més remei que estimar la legítima llibertat de tots els altres, en una convivència pacífica i raonable.