Llistat de punts

No desitgis res per a tu, ni bo ni dolent: que vulguis només, per a tu, el que Déu vulgui.

Sigui el que sigui, venint de la seva mà, de Déu, per dolent que sembli als ulls dels homes, amb l'ajut del Senyor, a tu et semblarà bo, ¡i molt bo!, i diràs, sempre amb un convenciment més gran: et in tribulatione mea dilatasti me…, et calix tuus inebrians, quam praeclarus est! —he gaudit en la tribulació…, que meravellós és el teu calze, que embriaga tot el meu ésser!

Dóna’m, Jesús, Creu sense cirineus. Ho dic malament: la teva gràcia, la teva ajuda em farà falta, com per a tot; sigues Tu el meu Cirineu. Amb Tu, Déu meu, no hi ha cap prova que m’espanti…

—Però, i si la Creu fos el tedi, la tristesa? —Jo et dic, Senyor, que amb Tu, estaria alegrement trist.

Si no et perdo a Tu, per a mi no hi haurà cap pena que sigui pena.

El nen babau plora i pica de peus, quan la seva mare afectuosa punxa amb una agulla de cap el seu dit per treure l'espina que hi té clavada… El nen assenyat, tal vegada amb els ulls plens de llàgrimes —perquè la carn és flaca—, mira agraït la seva mare bona, que el fa patir una mica, per evitar mals més grans.

—Jesús, que jo sigui nen assenyat.

Cada dia una mica més —igual que quan es treballa una pedra o una fusta—, cal anar llimant asprors, traient defectes de la nostra vida personal, amb esperit de penitència, amb petites mortificacions, que són de dues menes: les actives —aquelles que cerquem, com floretes que recollim al llarg del dia—, i les passives, que vénen de fora i ens costa d'acceptar-les. Després, Jesucrist hi va posant allò que hi falta.

—¡Quin Crucifix tan magnífic que seràs, si respons amb generositat, amb alegria, del tot!

Contempla i viu la Passió de Crist, amb Ell: posa-hi —amb freqüència quotidiana— la teva esquena, quan l'assoten; ofereix el teu cap a la corona d'espines.

—A la meva terra diuen: «amor amb amor es paga».

Hi ha moments en què —privat d’aquella unió amb el Senyor, que et donava contínua oració, fins i tot dormint— sembla que forceges amb la Voluntat de Déu.

—És feblesa, prou que ho saps: estima la Creu; la falta de tantes coses que tothom considera necessàries; els obstacles per emprendre o… seguir el camí; la teva pròpia petitesa i la teva misèria espiritual.

—Ofereix —amb un voler eficaç— les teves coses i les dels teus: humanament vistes, no són poca cosa; amb llums sobrenaturals, són no res.

Estimar la Creu és saber desviure's gustosament per amor de Crist, encara que costi i perquè costa…: que no et falti l'experiència que és compatible.

Exigeix-te sense por. En la seva vida amagada, moltes ànimes ho fan així, perquè només el Senyor es llueixi.

Voldria que tu i jo reaccionéssim com aquella persona —que desitjava ser molt de Déu— en la Festa de la Sagrada Família, que llavors se celebrava en la infraoctava de l'Epifania.

—«No em manquen creuetes. Una d'ahir —em va costar, fins a plorar— m'ha portat a la consideració, en el dia d'avui, que el meu Pare i Senyor Sant Josep i la meva Mare Santa Maria no han volgut deixar el "seu nen" sense regal de Reis. I el regal ha estat llum per conèixer el meu desagraïment amb Jesús, per falta de correspondència a la gràcia, i l'error enorme que comporta en mi el fet d'oposar-me, amb la meva conducta roïna, a la Voluntat Santíssima de Déu, que em vol com a instrument seu».

No siguem —no podem ser!— cristians de sucre: a la terra hi ha d'haver dolor i Creu.

En aquesta vida nostra cal comptar amb la Creu. El qui no compta amb la Creu no és cristià…, i no podrà evitar la topada amb «la seva creu», en la qual es desesperarà.

Ara que la Creu és seriosa, de pes, Jesús fa les coses de manera que ens omple de pau; es fa Cireneu nostre, perquè la càrrega resulti lleugera.

Digues-li, llavors, ple de confiança: Senyor, quina Creu és aquesta? Una Creu sense creu. D'ara endavant, amb la teva ajuda, coneixent la fórmula d'abandonar-me en Tu, seran així sempre totes les meves creus.

Reafirma en la teva ànima l'antic propòsit d'aquell amic: Senyor, vull el sofriment, no l'espectacle.

Tenir la Creu, és tenir l'alegria: és tenir-te a Tu, Senyor!

La Creu, la Santa Creu!, pesa.

—D'una banda, els meus pecats. D'una altra, la trista realitat dels sofriments de la nostra Mare l'Església; l'apatia de tants catòlics que tenen un «voler sense voler»; la separació —per diversos motius— d'éssers estimats; les malalties i tribulacions, alienes i pròpies…

La Creu, la Santa Creu!, pesa: Fiat, adimpleatur…! —¡Faci's, compleixi's, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu sobre totes les coses! Amén. Amén.

Quan es camina per on camina Crist; quan ja no hi ha resignació, sinó que l'ànima es conforma amb la Creu —es fa a la forma de la Creu—; quan s'estima la Voluntat de Déu; quan es vol la Creu…, llavors, només llavors, la porta Ell.

Uneix el dolor —la Creu exterior o interior— amb la Voluntat de Déu, per mitjà d'un fiat! generós, i t'ompliràs de goig i de pau.

Així resava un sacerdot, en moments d'aflicció: «Vingui, Jesús, la Creu que Tu vulguis: des d'ara, la rebo amb alegria, i la beneeixo amb la rica benedicció del meu sacerdoci».

Quan rebis algun cop fort, alguna Creu, no has d'amoïnar-te. Al contrari, amb el rostre alegre, has de donar gràcies al Senyor.

Senyor —no em fa res repetir-ho mils de vegades—: vull acompanyar-te, patint amb Tu, en les humiliacions i crueltats de la Passió i de la Creu.

¡Oh Jesús, vull ser una foguera de bogeria d'Amor! Vull que n'hi hagués prou amb la meva sola presència per encendre el món, en un radi de molts quilòmetres, amb incendi inextingible. Vull saber que sóc teu. En acabat, que vingui la Creu…

—Magnífic camí!: patir, amar i creure.

L'amor a Déu ens invita a portar a pols la Creu…, a sentir damunt de les nostres espatlles el pes de la humanitat entera, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i del treball de cada u, els designis —clars i amorosos al mateix temps— de la Voluntat del Pare.