Llistat de punts

No podem ser sectaris, em deien amb aire d'equanimitat, davant la fermesa de la doctrina de l'Església.

Després, quan els vaig fer veure que el qui té la Veritat no és sectari, comprengueren la seva equivocació.

Quan et llancis a l'apostolat, convenç-te que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: la Veritat és inseparable de l'autèntica alegria.

D'acord, dius la veritat «gairebé» del tot… Doncs no ets veraç.

Et queixes…, i continuo amb intransigència santa: et queixes…, perquè aquesta vegada t'he posat el dit a la plaga.

Has entès en què consisteix la sinceritat quan m'escrius: «estic tractant d'acostumar-me a dir les coses pel seu nom i, sobretot, a no buscar apel·latius per a allò que no existeix».

Pensa-ho bé: ser transparent consisteix més a no tapar que a voler fer veure… Es tracta de permetre que es distingeixin els objectes que hi ha al fons d'un vas, i no pas d'esforçar-se a fer tornar visible l'aire.

Que obrem sempre de tal manera, en la presència de Déu, que no ens calgui ocultar res als homes.

Feies la teva oració davant un Santcrist, i vas prendre aquesta decisió: val més sofrir per la veritat, i no que la veritat hagi de sofrir per mi.

Moltes vegades la veritat és tan inversemblant!… sobretot, perquè sempre exigeix coherència de vida.

Si et molesta que et diguin la veritat, llavors… per què preguntes?

—¿Tal vegada pretens que et responguin amb la teva veritat, per justificar els teus esgarriaments?

Afirmes que tens molt de respecte a la veritat… ¿Per això t'hi poses sempre a una distància tan «respectuosa»?

No et portis com un ximplet: no és mai fanatisme voler conèixer cada dia millor, i estimar més, i defensar amb major seguretat la veritat que has de conèixer, estimar i defensar.

En canvi, cauen en el sectarisme —ho dic sense por— els qui s'oposen a aquesta lògica conducta, en nom d'una falsa llibertat.

Aquesta tirada que tens —obertura, en dius— a admetre fàcilment qualsevol afirmació, que vagi contra aquella persona, sense escoltar-la, no és precisament justícia…, i molt menys encara caritat.

La calúmnia a vegades causa dany als qui la sofreixen… Però veritablement deshonra els qui la llancen i difonen…, que després porten aquest pes al fons de l'ànima.

Per què tants murmuradors?, et preguntes adolorit… —Uns, per error, per fanatisme o per malícia. —Però, la major part, repeteixen la bola per inèrcia, per superficialitat, per ignorància.

Per això, hi torno una altra vegada: quan no puguis alabar, i no calgui parlar, calla!

Quan la víctima calumniada pateix en silenci, «els botxins» s'aferrissen amb la seva valenta covardia.

Desconfia d'aquelles afirmacions rotundes, si els qui les propugnen no han intentat, o no han volgut, parlar amb l'interessat.

Hi ha moltes maneres de fer una enquesta. Amb una mica de malícia, escoltant les murmuracions, es recullen deu volums en quart, contra qualsevol persona noble o entitat digna. —I més, si aquella persona o entitat treballa amb eficàcia. —I molt més encara, si aquesta eficàcia és apostòlica…

Trista labor la dels organitzadors, però més trista, la postura dels qui es presten a fer d'altaveu d'aquelles iniqües i superficials afirmacions.

Aquells —ho deia amb pena— no tenen intel·ligència de Crist, sinó careta de Crist… Per això estan mancats de criteri cristià, no aconsegueixen la veritat, i no donen fruit.

Els fills de Déu no podem oblidar l'anunci del Mestre: «el qui a vosaltres escolta, a Mi m'escolta…» —Per això… hem de tractar de ser Crist; mai la seva caricatura.

En aquest cas, com en tants d'altres, els homes es mouen —tots creuen tenir raó—…, i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, ni que aquests contradiguin les teves «fonamentals raons».

Resulta una experiència penosa observar que alguns, menys preocupats d'aprendre, d'entrar en possessió dels tresors adquirits per la ciència, es dediquen a construir-la al seu gust, amb procediments més o menys arbitraris. Tanmateix, aquesta comprovació t'ha de dur a redoblar el teu afany per aprofundir la veritat.

Més còmode que investigar és escriure contra els qui investiguen, o contra els qui aporten nous descobriments a la ciència i a la tècnica. —Però no hem de tolerar que, a més a més, aquests «crítics» pretenguin erigir-se en senyors absoluts del saber i de l'opinió dels ignorants.

«No està clar, no està clar», oposava davant l'afirmació segura dels altres… I la que estava clara era la seva ignorància.

Et molesta ferir, crear divisions, demostrar intoleràncies…, i transigeixes en posicions i punts —no són greus, m'assegures!—, que porten conseqüències nefastes per a molts.

Perdona la meva sinceritat: amb aquesta manera d'actuar, caus en la intolerància —que tant et molesta— més nècia i perjudicial: la d'impedir que la veritat sigui proclamada.

Déu, per la seva justícia i per la seva misericòrdia —infinites i perfectes—, tracta amb el mateix amor, i de manera desigual, els fills desiguals.

Per això, igualtat no significa medir tothom amb el mateix arrasador.