Llistat de punts

La teva fe és massa poc operativa: hom diria que és de beat, més que no pas d'home que lluita per ser sant.

Comprenc l'alegria sobrenatural i humana d'aquell, que tenia la fortuna d'estar a l'avantguarda en la sembra divina.

«És magnífic sentir-se únic, per a remoure tota una ciutat i les seves rodalies», es repetia molt convençut.

—No esperis a comptar amb més mitjans o que en vinguin d'altres: les ànimes et necessiten avui, ara.

Sigues agosarat en la teva oració, i el Senyor et transformarà de pessimista en optimista; de tímid en audaç; d'apocat d'esperit en home de fe, en apòstol!

Els problemes que abans t'aclaparaven —et semblaven altíssimes serralades— han desaparegut completament, s'han resolt a la manera divina, com quan el Senyor manà els vents i les aigües que es calmessin.

—I pensar que encara dubtaves!

«No ajudeu tant l'Esperit Sant!», em deia un amic, en broma, però amb molta por.

—Vaig respondre: penso que «l'ajudem» poc.

Quan veig tantes covardies, tantes falses prudències…, en ells i en elles, m'abrusa el desig de preguntar-los: i doncs, ¿la fe i la confiança són per predicar-les; no per practicar-les?

Et trobes en una actitud que et sembla força estranya: per una banda, empetitit, quan mires cap a dins; i, per l'altra, segur, animat, quan mires cap amunt.

—No t'hi amoïnis: és el senyal que et vas coneixent millor i, això sí que importa!, que el vas coneixent millor a Ell.

No tens cap excusa. La culpa és només teva. Si saps —et coneixes prou bé— que, per aquest camí —amb aquelles lectures, amb aquella companyia…—, pots anar a parar al precipici, ¿per què t'obstines a pensar que potser és una drecera que facilita la teva formació o que madura la teva personalitat?

Canvia radicalment el teu pla, encara que et comporti més esforç, menys diversions a l'abast de la mà. Ja és hora que et condueixis com una persona responsable.

Dol molt al Senyor la inconsciència de tants i de tantes, que no s'esforcen a evitar els pecats venials deliberats. ¡És normal —pensen i es justifiquen—, perquè en aquestes ensopegades hi caiem tots!

Escolta'm bé: també la major part d'aquella gentussa, que condemnà Crist i el féu morir, va començar només cridant —com els altres!—, acudint a l'Hort de les Oliveres —amb els altres!—…

A la fi, empesos també pel que feien «tots», no saberen o no volgueren tirar enrera…, ¡i van crucificar Jesús!

—Ara, al cap de vint segles, encara no n'hem après.

Com que necessàriament, tard o d'hora, has de topar amb l'evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t'insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s'ha oblidat de tu, que la teva crida a l'apostolat és vana, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d'apòstol…

—Res d'això no és veritat!

Si lluites de veritat, necessites fer examen de consciència.

Posa cura en l'examen diari: mira si sents dolor d'Amor, perquè no tractes Nostre Senyor com hauries de fer-ho.

De la mateixa manera que molts acudeixen a la col·locació de «primeres pedres», sense preocupar-se si s'acabarà després l'obra així iniciada, els pecadors s'enganyen amb les «últimes vegades».

Quan es tracta de «tallar», no ho oblidis, la «última vegada» ha de ser l'anterior, la que ja ha passat.

T'aconsello que intentis alguna vegada tornar… al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com a nens, s'hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb entera confiança, sense pors ni falsies; s'ha de parlar amb absoluta claredat d'allò que es té al cap i a l'ànima.

¡Com te'n sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb disgust, gairebé desitjant que els teus febles desigs no produeixin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i que no t'exigeixin més.

—Estàs complint la teva voluntat; no la de Déu. Si no canvies, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

—Humilia't davant Déu, i procura estimar de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si això fos el secret de l'eficàcia.

—Obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l'Amor sense límits: així salvà Ell la distància insalvable que l'home obre, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Tingues sinceritat «salvatge» a l'examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t'has ferit o on t'has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d'eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» —així, amb minúscula!, perquè no es mereix més—, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens duu a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no pot estranyar-te que et sobrevingui el cansament o el temps de «anar a contrapèl», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m'escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que consideren ingènuament que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per a complir el pla de vida; tot ho faig a la força i amb molt poc esperit. Pregui per mi per tal que passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt quan penso que pot fer-me perdre el camí».

—Em vaig limitar a respondre: ¿és que no sabies que l'Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «qui no agafa la seva Creu cotidie —cada dia, no és digne de mi». I més endavant: «no us deixaré orfes…». El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se't fa tan dura, perquè l'estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb la Creu corredimeixis, perquè el trobis.

Que poc llest que sembla el diable!, em comentaves. No entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats…

—Tens tota la raó. Però els homes som més poc llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d'altri… I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un curiós fenomen. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no hi falten moments que amenaça la derrota per la debilitat d'un sector. Vénen aleshores les ordres terminants de l'alt comandament, i es cobreixen les escletxes del flanc en dificultat.

—Vaig pesar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa't ajudar…, perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu…, i fou magnífic comprovar que tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d'evasió.

Estimem-la, la direcció espiritual!

De vegades t'inventes «problemes», perquè no vas fins a l'arrel de les teves maneres de comportar-te.

—L'únic que et cal és un decidit canvi de front: complir lleialment el teu deure i ser fidel a les indicacions que t'han fet en la direcció espiritual.

Has sentit amb més força la urgència, la «idea fixa» de ser sant; i has acudit a la lluita quotidiana sense vacil·lacions, persuadit que has de tallar amb valentia qualsevol símptoma d'aburgesament.

Després, mentre parlaves amb el Senyor en la teva oració, has entès més clarament que lluita és sinònim d'Amor, i li has demanat un Amor més gran, sense por al combat que t'espera, perquè lluitaràs per Ell, amb Ell i en Ell.

Felix culpa!, canta l'Església… Beneït error el teu —et torno a dir a cau d'orella—, si t'ha servit per no recaure; i també per millor comprendre i ajudar el proïsme, que no és de més baixa qualitat que tu.

¿És possible —preguntes després d'haver rebutjat la temptació—, és possible, Senyor, que jo sigui… aquell altre?

Et resumiré la teva història clínica: aquí caic i allà m'aixeco…: l'important és això últim. —Doncs continua amb aquesta lluita íntima, encara que vagis a pas de tortuga. Endavant!

—Saps bé, fill, fins on pots arribar, si no lluites: l'abisme crida d'altres abismes.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert en tu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell… I tens el núvol de la incertitud en el cor. A més, la temptació apareix quan menys ho vols o menys l'esperes, quan, per fatiga, la teva voluntat afluixa.

Ja no saps si t'humilia, per més que et dol de veure't així… Però que et dolgui per Ell, per Amor d'Ell; aquesta contrició d'amor t'ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

¡Quins desigs tan grans et consumeixen de ressegellar l'entrega que vas fer en el seu moment: saber-te fill de Déu i viure com a tal! —Posa en les mans del Senyor les moltes misèries i infidelitats teves. També, perquè és l'única manera d'alleugerir-ne el pes.

Renovació no és relaxació.

Dies de recés. Recolliment per conèixer Déu, per conèixer-te i d'aquesta manera progressar. Un temps necessari per descobrir en què i com cal reformar-se: què haig de fer?, què he d'evitar?

Que no es torni a repetir allò de l'any passat.

—«Com va anar el recés?», et preguntaren. I vas respondre: «hem descansat molt bé».

Dies de silenci i de gràcia intensa… Oració cara a cara amb Déu…

He esclatat en acció de gràcies, tot contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l'experiència, que s'obren als tocs divins i responen com a nens, il·lusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil…, que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

—En recordar aquella escena t'he encarit: no deixis la lluita en la teva vida de pietat.

Auxilium christianorum! —Auxili dels cristians, resa amb seguretat la lletania lauretana. ¿Has mirat de repetir aquesta jaculatòria en els teus tràngols difícils? Si ho fas amb fe, amb tendresa de filla o de fill, comprovaràs l'eficàcia de la intercessió de la teva Mare Santa Maria, que et durà a la victòria.

Lluita contra les asprors del teu caràcter, contra els teus egoismes, contra la teva comoditat, contra les teves antipaties… A més de l'obligació de ser corredemptors, el premi que rebràs —pensa-ho bé— tindrà relació directíssima amb la sembra que hagis fet.

Et presentes com un teòric formidable… —Però ¡no cedeixes ni en menuderies insignificants! —¡No hi crec en aquell esperit de mortificació teu!