Dies enrere, en celebrar la Santa Missa, em vaig deturar un breu instant per tal de considerar les paraules d’un salm que la litúrgia posava en l’antífona de la Comunió: el Senyor és el meu pastor, no em manca res. Aquesta invocació em dugué a la memòria els versets d’un altre salm, que es recitava en la cerimònia de la Primera Tonsura: el Senyor és la part de la meva heretat. El mateix Crist es posa a mans dels sacerdots, que s’esdevenen així administradors dels misteris —de les meravelles— de Déu.

Aquest proper estiu rebran els Sagrats Ordes mig centenar de socis de l’Opus Dei. Des de 1944 se succeeixen, com una realitat de gràcia i de servei a l’Església, aquestes promocions sacerdotals d’uns pocs socis de l’Obra. Tot i això, cada any hi ha gent que se n’estranyen. ¿Com és possible, es pregunten, que trenta, quaranta, cinquanta homes amb una vida curulla d’afirmacions i de promeses, estiguin disposats a fer-se sacerdots? Avui voldria exposar algunes consideracions, encara que corri el risc d’augmentar en aquestes persones els motius de perplexitat.