El sacerdoci comporta servir Déu en un estat que no és, en si mateix, ni millor, ni pitjor que d’altres: és diferent. Però la vocació del sacerdot apareix revestida d’una dignitat i d’una grandesa que res a la terra no supera. Santa Caterina de Siena posa en boca de Jesucrist aquestes paraules: no vull que minvi la reverència que s’ha de professar als sacerdots, perquè la reverència i el respecte que se’ls manifesta, no s’adreça pas a ells, sinó a Mi, en virtut de la Sang que jo els he donat a fi que l’administrin. Si no fos per això, hauríeu de dedicar-los la mateixa reverència que als seglars, i no pas més… No se’ls ha d’ofendre: ofenent-los, se m’ofèn a mi, i no pas a ells. Per això ho he prohibit, i he disposat que no admeto que siguin tocats els meus Crists.

Alguns s’afanyen a cercar, com diuen, la identitat del sacerdot. Que clares que resulten aquestes paraules de la Santa de Siena! ¿Quina és la identitat del sacerdot? La de Crist. Tots els cristians podem i hem de ser no ja alter Christus, sinó ipse Christus: altres Crists, el mateix Crist! Però en el sacerdot això es dóna immediatament, de forma sacramental.