El Sacrifici del Calvari és una mostra infinita de la generositat de Crist. Nosaltres —cadascun— som tothora molt interessats; però a Déu Nostre Senyor no li sap greu que, en la Santa Missa, posem davant d’Ell totes les nostres necessitats. ¿Qui és que no té coses per demanar? Senyor, aquesta malaltia… Senyor, aquesta tristesa… Senyor, aquella humiliació que no sé suportar pel teu amor… Volem el bé, la felicitat i l’alegria de les persones de casa nostra; ens oprimeix el cor la sort dels qui pateixen fam i set de pa i de justícia; dels qui experimenten l’amargor de la solitud; dels qui, a l’acabament de llurs dies, no reben un esguard d’afecte ni un gest d’ajut.

Però la gran misèria que ens fa patir, la gran necessitat a la qual volem posar remei és el pecat, l’allunyament de Déu, el risc que les ànimes es perdin per tota l’eternitat. Emmenar els homes a la glòria eterna en l’amor de Déu: aquesta és la nostra aspiració fonamental en celebrar la Missa, com fou la de Crist en lliurar la seva vida al Calvari.

Avesem-nos a parlar amb aquesta sinceritat al Senyor, quan baixa, Víctima innocent, a les mans del sacerdot. La confiança en l’auxili del Senyor ens donarà aquesta delicadesa d’ànima, que es tradueix sempre en obres de bé i de caritat, de comprensió, d’entranyable tendresa amb els qui pateixen i amb els qui es comporten artificialment fingint una satisfacció buida, tan falsa que ben aviat se’ls converteix en tristor.