Els textos de la litúrgia d’aquest diumenge formen una cadena d’invocacions al Senyor. Li diem que és el nostre suport, la nostra roca, la nostra defensa. L’oració recull també aquest motiu de l’introit: Vós no priveu mai de la vostra llum aquells que s’estableixen en la fermesa del vostre amor.

En el gradual, continuem recorrent a Ell: clamo al Senyor en la meva desgràcia. (…) Defenseu-me, oh Senyor, dels llavis mentiders, de la llengua impostora. (…) Senyor! en vós m’emparo. Commou aquesta insistència de Déu, el nostre Pare, entestat a recordar-nos que hem de recórrer a la seva misericòrdia passi el que passi, sempre. També ara: en aquests moments, en què veus confuses solquen l’Església; són temps de desencaminament, perquè moltes ànimes no troben bons pastors, d’altres Crists, que els emmenin a l’Amor del Senyor; i troben, en canvi, lladres i bandolers, que vénen per robar, matar i destruir.

No tinguem por. L’Església, que és el Cos de Crist, serà indefectiblement el camí i la pleta del Bon Pastor, el fonament ferm i la via oberta a tots els homes. Ho acabem de llegir al Sant Evangeli: surt pels camins i per les tanques, i obliga a entrar perquè s’ompli la meva casa.