El misteri de la santedat de l’Església —aquesta llum original, que pot romandre oculta per les ombres de les baixeses humanes— rebutja fins el més mínim pensament de sospita o de dubte sobre la bellesa de la nostra Mare. Ni es pot tolerar, sense protesta, que d’altres la insultin. No cerquem en l’Església els costats vulnerables per a la crítica, com fan alguns que no demostren ni la seva fe ni el seu amor. No comprenc que es visqui un afecte veritable a la pròpia mare i que se’n parli d’aquesta mare amb desdeny.

La nostra Mare és Santa, perquè ha nascut pura i continuarà sense màcula per tota l’eternitat. Si a vegades no sabem descobrir els seu rostre formós, netegem-nos els ulls; si ens adonem que la seva veu no ens agrada, llevem-nos de les orelles la duresa que ens priva de sentir, en el seu to, els xiulets del Pastor amorós. La nostra Mare és Santa amb la santedat de Crist, amb la qual està unida en el cos —que som tots nosaltres— i en l’esperit, que és l’Esperit Sant, assentat també en el cor de cadascun de nosaltres, si ens conservem en gràcia de Déu.

Santa, Santa, Santa!, gosem cantar a l’Església, evocant l’himne en honor de la Trinitat Beatíssima. Tu ets Santa, Església, Mare meva, perquè et fundà el Fill de Déu, Sant; ets Santa, perquè així ho disposà el Pare, font de tota santedat; ets Santa, perquè t’assisteix l’Esperit Sant, que fa estada en l’ànima dels fidels, per tal d’anar aplegant els fills del Pare, els quals habitaran a l’Església del Cel, la Jerusalem eterna.