Fortalesa, serenitat, paciència, magnanimitat

Considerem ara algunes d’aquestes virtuts humanes. Mentre jo parli, vosaltres, pel vostre compte, mantingueu el diàleg amb Nostre Senyor: pregueu-li que ens ajudi a tots, que ens animi a aprofundir avui el misteri de la seva Encarnació, per tal que també nosaltres, en la nostra carn, sapiguem ésser entre els homes un testimoni viu del qui ha vingut per salvar-nos.

El camí del cristià, el de qualsevol home, no és pas fàcil. Certament, en determinades èpoques, sembla que tot s’acompleix segons les nostres previsions; però això, habitualment, dura poc. Viure és enfrontar-se amb dificultats, sentir en el cor alegries i penes; i en aquesta forja, l’home pot adquirir fortalesa, paciència, magnanimitat, serenitat.

És fort qui persevera en el compliment d’allò que creu que ha de fer, segons la seva consciència; qui no mesura el valor d’una tasca exclusivament pels beneficis que en rep, sinó pel servei que presta als altres. L’home fort, a vegades, pateix, però resisteix; potser plora, però s’empassa les llàgrimes. Quan la contradicció esdevé més forta, no es doblega. Recordeu l’exemple que ens narra el llibre dels Macabeus: aquell ancià, Eleazar, que s’estima més morir abans que infringir la llei de Déu. Donaré coratjosament la vida, i em mostraré digne de la meva senectut, tot deixant als joves un exemple noble, per morir amb coratge i generositat per les nostres lleis santes i venerables (2 Mac VI, 27-28).