Sant Tomàs assenyala tres actes d’aquest bon costum de la intel·ligència: aconsellar-se, jutjar rectament i decidir (Cfr. St. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, II-II, p. 47, a. 8). El primer pas de la prudència és el reconeixement de la pròpia limitació: la virtut de la humilitat. Admetre, en certes qüestions, que no ho abastem tot, que no podem abraçar, en tants casos, circumstàncies que cal no perdre de vista a l’hora de judicar. Per això acudim a un conseller; però no a un de qualsevol, sinó a un de capacitat i que estigui mogut pels nostres mateixos desigs sincers d’estimar Déu, de seguir-lo fidelment. No basta demanar un parer; ens hem de dirigir a qui ens el pugui donar desinteressat i recte.

Després cal judicar, perquè la prudència exigeix ordinàriament un determini ràpid, oportú. Si a vegades és prudent retardar la decisió fins que es completin tots els elements de judici, en altres ocasions seria una gran imprudència no començar a posar en pràctica, com més aviat millor, allò que veiem que cal fer; especialment quan hi va el bé dels altres.