Llistat de punts

Moltes vegades us he recordat aquella escena commovedora que ens relata l’Evangeli: Jesús és a la barca de Pere, des d’on ha parlat a la gent. Aquella multitud que el seguia ha remogut l’afany d’ànimes que consumeix el seu Cor, i el Diví Mestre vol que els seus deixebles participin ja d’aquest zel. Després de dir-los que es llancin mar endins —duc in altum!— (Lc V, 4), suggereix a Pere que cali les xarxes per pescar.

No m’entretindré ara en els detalls, tan alliçonadors, d’aquells moments. Desitjo que considerem la reacció del Príncep dels Apòstols, a la vista del miracle: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador (Lc V, 8). Una veritat —no en tinc cap dubte— que escau perfectament a la situació personal de tothom. No obstant això, us asseguro que en topar-me durant tota la vida amb tants de prodigis de la gràcia, obrats a través de mans humanes, m’he sentit inclinat, cada dia més, a cridar: Senyor, no us aparteu de mi, que sense Vós no puc fer res de bo.

Entenc molt bé, justament per això, aquells mots del Bisbe d’Hipona, que ressonen com un cant meravellós a la llibertat: Déu, que et va crear sense tu (St. Agustí, Sermó CLXIX, 13 [PL 38, 923]), no et salvarà sense tu, perquè cadascun de nosaltres, tu i jo, ens movem sempre amb la possibilitat —la trista desventura— d’aixecar-nos contra Déu, de rebutjar-lo —potser amb el nostre capteniment— o d’exclamar: no volem que regni sobre nosaltres (Lc XIX, 14).

Rendir per a Déu

Considerem ara la paràbola d’aquell home que en anar-se’n a terres llunyanes, va cridar els seus criats i els va confiar els seus béns (Mt XXV, 14). A cada un li confià una quantitat diferent, perquè l’administrés mentre ell era fora. Em sembla molt oportú de fixar-nos en la conducta d’aquell que va acceptar un talent: es comporta d’una manera que a la meva terra se’n diu murrieria. Pensa, discorre amb aquell cervell de poca altura i decideix: se n’anà a fer un clot a terra i va colgar-hi el diner de l’amo (Mt XXV, 18).

¿Quina ocupació escollirà després aquest home, si ha abandonat l’instrument de treball? Ha decidit irresponsablement optar per la comoditat de retornar només allò que li van lliurar. Es dedicarà a matar els minuts, les hores, les jornades, els mesos, els anys, la vida. Els altres s’afanyen, negocien, es preocupen noblement per a retornar més que no han rebut: el fruit legítim, ja que la recomanació ha estat molt concreta: negotiamini dum venio (Lc XIX, 13); encarregueu-vos d’aquesta feina per obtenir-ne un guany, fins que l’amo torni. Aquest no; aquest inutilitza la seva existència.

Veracitat i justícia

Les virtuts humanes exigeixen de nosaltres un esforç continuat, ja que no és fàcil de mantenir molt de temps un tremp d’honradesa davant les situacions que semblen comprometre la seguretat pròpia. Fixeu-vos en la límpida faceta de la veracitat: és cert que ja ha caigut en desús? ¿Ha triomfat definitivament la conducta de compromís, el daurar la píndola i muntar la pedra? Hom tem la veritat. Per això s’acudeix a un expedient mesquí: afirmar que ningú no viu ni diu la veritat, que tothom recorre a la simulació i la mentida.

Sortosament no és així. Hi ha moltes persones —cristians i no cristians— decidides a sacrificar la seva honra i la seva fama per la veritat, que no s’agiten en un salt continu per a cercar el sol que més escalfa. Són els mateixos que, perquè els agrada la sinceritat, saben rectificar quan veuen que l’han errada. No rectifica aquell qui comença mentint, aquell qui ha convertit la veritat solament en una paraula sonora per encobrir les seves claudicacions.

Així actua el Nostre Déu. Quan aquell fill retorna, després d’haver malgastat els seus diners i vivint en penúria, després —sobretot— d’haver-se oblidat del seu pare, el pare diu: de pressa, porteu la roba millor i vestiu-la-hi, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; i porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho (Lc XV, 22-23). El Nostre Pare Déu, quan acudim a Ell amb penediment, treu, de la nostra misèria, riquesa; de la nostra feblesa, fortalesa. ¿Què ens depararà, si no l’abandonem, si el freqüentem cada dia, si li adrecem paraules d’estimació confirmada amb les nostres accions, si li ho demanem tot, confiats en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia? Només pel sol fet de retornar a Ell el seu fill, després que l’ha traït, li prepara una festa: què ens concedirà, si sempre hem procurat restar al seu costat?

Lluny, doncs, de la nostra conducta el record de les ofenses que ens hagin fet, de les humiliacions que hàgim patit —per injustes, incivils i barroeres que hagin estat—, perquè és cosa impròpia d’un fill de Déu haver preparat un registre per presentar un memorial de greuges. No podem oblidar l’exemple de Crist, i la nostra fe cristiana no es canvia com un vestit: pot afeblir-se o enrobustir-se o perdre’s. Amb aquesta vida sobrenatural la fe cobra vigoria, i l’ànima s’aterreix en considerar la miserable nuesa humana, sense allò que és diví. I perdona, i agraeix-ho: Déu meu, si contemplo la meva pobra vida, i no trobo cap motiu de vanitat i, menys encara, de supèrbia: solament trobo raons abundants per a viure sempre humil i compungit. Ja sé bé prou que el millor senyoriu és servir.