Llistat de punts

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran (St. Marc Eremita. De lege spirituali, CLXXII [PL 65, 926]). Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats.

Sinceritat en la direcció espiritual

Coneixeu de sobres les obligacions del vostre camí de cristians, que us conduiran sense aturar-vos i amb calma cap a la santedat; també esteu previnguts contra les dificultats, pràcticament contra totes, per tal com ja s’entreveuen des del començament del camí. Ara insisteixo en el fet que us deixeu ajudar, guiar, per un director d’ànimes, al qual confiareu totes les vostres il·lusions santes i els problemes quotidians que afecten la vida interior, els daltabaixos que sofriu i les victòries.

Mostreu-vos sempre ben sincers en aquesta direcció espiritual: no us feu concessions sense dir-ho, obriu del tot la vostra ànima, sense pors ni vergonyes. Mireu que, si no, aquest camí ral tan planer s’embolica, i allò que al començament no era res, acaba per convertir-se en un nus que us ofega. No us penseu que els qui es perden cauen víctimes d’un fracàs sobtat, cadascun d’ells la va errar ja en els començaments de la sendera, o bé va negligir durant molt de temps la seva ànima, de tal manera que en afeblir-se progressivament la força de les seves virtuts i créixer, en canvi, a poc a poc la dels vicis, va arribar a malmetre’s miserablement… Una casa no s’esfondra de cop per un accident imprevisible: o bé ja hi havia algun defecte en els fonaments, o bé la desídia dels qui l’habitaven es va perllongar molt de temps, talment que els desperfectes petitíssims en un principi, corroïren la fermesa de l’armadura, per la qual cosa, així que arribà la tempesta o es desfermaren les pluges torrencials, va destruir-se sense remei i va posar de manifest la vellesa de l’oblit (Cassià, Collationes, VI, XVII [PL 49, 667-668]).

¿Recordeu el conte del gitano que va anar a confessar-se? No passa d’ésser un conte, un acudit, perquè de la confessió, mai no se’n parla, deixant a part que jo estimo molt els gitanos. Pobret! Estava ben penedit: pare mossèn, jo m’acuso d’haver robat un ronsal… —poca cosa, oi? —; i darrera hi havia una mula…; i darrera un altre ronsal… i una altra mula… I així, fins a vint. Fills meus, passa el mateix amb el nostre capteniment: tot just concedim el ronsal, ve la resta, ve a continuació una rècula de males inclinacions, de misèries que envileixen i avergonyeixen; i un altre tant s’esdevé amb la convivència: hom comença amb una petita desatenció, i s’acaba vivint d’esquena, enmig de la indiferència més corgeladora.

Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes, les nostres vinyes en flor (Cant II, 15). Fidels en les menuderies, molt fidels en les minúcies. Si mirem d’esforçar-nos així, aprendrem també d’acudir amb confiança als braços de Santa Maria, com a fills seus. ¿No us recordava al començament que tots nosaltres tenim molt pocs anys, tants com els que fa que ens vam decidir a tractar Déu amb intimitat? Doncs és raonable que la nostra misèria i la nostra poquesa s’apropin a la grandesa i a la puresa santa de la Mare de Déu, que es també Mare nostra.

Us puc contar una altra anècdota real, perquè han passat ja tants anys, tantíssims anys des que s’esdevingué; i perquè us ajudarà a pensar, pel contrast i la cruesa de les expressions. Dirigia una curs de recés per a sacerdots de diverses diòcesis. Jo els buscava amb afecte i amb interès, perquè vinguessin a parlar, a desfogar la consciència, puix que també els sacerdots necessitem el consell i l’ajut d’un germà. Vaig començar a parlar amb un, una mica feréstec, però noble i sincer; jo li estirava un xic la llengua, amb delicadesa i claredat, per cloure qualsevol ferida que hi hagués allà dins, en el seu cor. En un moment determinat m’interrompé, més o menys amb aquests mots: tinc una enveja molt gran de la meva somera; ha estat fent serveis parroquials a set rectories i res no se’n pot dir. Ah, si jo hagués fet el mateix!

Potser —examina’t a fons!— nosaltres tampoc no mereixem la lloança que aquest bon capellà de poble cantava de la seva somera. Hem treballat tant, hem ocupat uns tals llocs de responsabilitat, has triomfat en aquesta i en aquella tasca humana…, però, en la presència de Déu, no trobes res de què t’hagis de doldre? ¿Has intentat de debò de servir Déu i els teus germans els homes, o bé has fomentat el teu egoisme, la teva glòria personal, les teves ambicions, el teu èxit exclusivament terrenal i penosament caduc?

Si us parlo un xic descarnadament, és perquè vull fer un cop més un acte de contrició ben sincer, i perquè voldria que cada un de vosaltres també demanés perdó. A la vista de les nostres infidelitats, a la vista de tantes equivocacions, de febleses i covardies —cadascú les seves—, repetim de tot cor al Senyor aquelles exclamacions contrites de Pere: Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te! (Ioh XXI, 17); Senyor! Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo, malgrat les meves misèries! I goso afegir: Vós sabeu que us estimo, justament per aquestes misèries meves, ja que em menen a recolzar-me en Vós, que sou la fortalesa: quia Tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2). I d’aquí, tornem a començar.

Per sentir Déu

Si acudim a la Sagrada Escriptura, veurem com la humilitat és un requisit indispensable per a disposar-se a sentir Déu. On hi ha humilitat hi ha saviesa (Prv XI, 2), explica el llibre dels Proverbis. Humilitat és mirar-nos com som, sense pal·liatius, amb la veritat. I en comprendre que amb prou feines valem res, ens obrim a la grandesa de Déu: aquesta és la nostra grandesa.

Que bé que ho entenia Nostra Senyora, la santa Mare de Jesús, la criatura més excelsa de totes les que han existit i existiran damunt la terra! Maria glorifica el poder del Senyor, que derrocà del soli els poderosos i exalçà els humils (Lc I, 52). I canta que en Ella s’ha esdevingut un altre cop aquesta providència divina: puix que ha posat els ulls en la petitesa de la seva serventa, heus aquí, doncs, que des d’ara em diran benaurada totes les generacions (Lc I, 48).

Maria es mostra santament transformada, en el seu cor puríssim, davant la humilitat de Déu: l’Esperit Sant vindrà sobre teu, i la virtut de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra. Per això el sant que naixerà de tu serà anomenat Fill de Déu (Lc I, 35). La humilitat de la Verge és conseqüència d’aquest abisme insondable de gràcia, que s’opera amb l’Encarnació de la Segona Persona de la Trinitat Beatíssima en les entranyes de la seva Mare sempre Immaculada.

Gira un altre cop la mirada sobre la teva vida i demana perdó per aquest tret i per aquell altre que salten de seguida als ulls de la teva consciència; pel mal ús que fas de la llengua; per aquests pensaments que giren contínuament al voltant de tu mateix; per aquest judici crític consentit que et preocupa d’una manera tan poca-solta, i que et causa una perenne inquietud i una angoixa per sempre… Que podeu ésser molt feliços! Que el Senyor ens vol contents, embriacs d’alegria, anant pels mateixos camins de ventura que Ell va recórrer! Només ens sentim malaurats quan ens entossudim a descaminar-nos, i ens fiquem en aquest viarany de l’egoisme i de la sensualitat; i encara pitjor si enfilem el dels hipòcrites.

El cristià ha de manifestar-se autèntic, veraç, sincer en totes les seves obres. En la seva conducta ha de traslluir-se un esperit: el de Crist. Si hi ha ningú que en aquest món tingui l’obligació de mostrar-se conseqüent, és el cristià, per tal com ha rebut en dipòsit, per a fer fructificar aquest do (Cfr. Lc XIX, 13), la veritat que allibera, que salva (Cfr. Ioh VIII, 32). Pare, em preguntareu, i com assoliré aquesta sinceritat de vida? Jesucrist ha lliurat a la seva Església tots els mitjans necessaris: ens ha ensenyat a pregar, a tractar amb el seu Pare Celestial; ens ha enviat el seu Esperit, el Gran Desconegut, que actua en la nostra ànima; i ens ha deixat aquests signes visibles de la gràcia que són els Sagraments. Fes-los servir. Intensifica la teva vida de pietat. Fes oració cada dia. I no enretiris mai les espatlles de la càrrega gustosa de la Creu del Senyor.

Ha estat Jesús qui t’ha invitat a seguir-lo com a bon deixeble, perquè facis la teva travessia de la terra sembrant la pau i el goig que el món no pot donar. Per això —hi insisteixo—, hem de caminar sense por de la vida i sense por de la mort, sense defugir a tot preu el dolor, que per a un cristià sempre és un mitjà de purificació i una ocasió d’estimar de debò els germans, aprofitant les mil circumstàncies de la vida ordinària.

Ens ha passat el temps. Haig de posar punt final en aquestes consideracions, amb què he intentat de remoure’t l’ànima, perquè responguessis concretant alguns propòsits, pocs, però ben determinats. Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim, per bé que en cap moment no et mancarà la Creu. Però aquesta Creu ja no serà un patíbul, sinó el tron des del qual regna Crist. I al seu costat, la seva Mare, Mare nostra també. La Verge Santa t’obtindrà la fortalesa que et cal per a caminar amb decisió darrera les petjades del seu Fill.

Et viam Dei in veritate doces (Ibídem); ensenyar, ensenyar, ensenyar: mostrar els camins de Déu conforme a la pura veritat. No t’ha d’espantar que vegin els teus defectes personals, els teus i els meus; jo tinc la pruïja de publicar-los, tot contant la meva lluita personal, el meu afany de rectificar en tal o tal altre punt del combat, per ésser lleial al Senyor. L’esforç per desterrar i vèncer aquestes misèries ja serà una manera d’indicar els viaranys divins: primer i malgrat els nostres errors visibles, amb el testimoni de la vida nostra; després, amb la doctrina, com Nostre Senyor, que coepit facere et docere (Act I, 1), va començar per les obres, i més tard es dedicà a predicar.

Després de confirmar-vos que aquest sacerdot us estima molt i que el Pare del Cel us estima més, perquè és infinitament bo, infinitament Pare; després de manifestar-vos que res no us puc retreure, sí que considero que us he d’ajudar a estimar Jesucrist i l’Església, el seu ramat, perquè en això em sembla que no em guanyeu. Quan en la meva predicació o en les converses personals amb cadascú assenyalo alguna errada, no és per fer patir; em mou exclusivament l’afany d’estimar més el Senyor. I, en insistir-vos en la necessitat de practicar les virtuts, no perdo de vista que aquesta necessitat també a mi m’és urgent.

En certa ocasió vaig sentir un desaprensiu que comentava que l’experiència de les ensopegades serveix per a tornar a caure cent vegades en el mateix error. Jo us dic, en canvi, que una persona prudent aprofita aquests contratemps per escarmentar, per aprendre d’obrar el bé, per renovar-se en la decisió d’esdevenir més santa. De l’experiència dels vostres fracassos i triomfs en el servei de Déu, traieu-ne sempre, amb l’acreixement de l’amor, una il·lusió més ferma de prosseguir en el compliment dels vostres deures i drets de ciutadans cristians, al preu que sigui: sense covardies, sense defugir ni l’honor ni la responsabilitat, sense espantar-nos davant les reaccions que s’aixequin al voltant nostre —tal vegada provinents de falsos germans—, quan tractem de cercar, noblement i lleialment, la glòria de Déu i el bé dels altres.

Així, doncs, hem de ser prudents. Per què? Per ser justos, per viure la caritat, per servir eficaçment Déu i totes les ànimes. La prudència, amb tota la raó, ha estat anomenada genitrix virtutum (St Tomàs d’Aquino, In III Sententiarum, dist. 33 q. 2, a. 5), mare de les virtuts, i també auriga virtutum (St. Bernat, Sermones in Cantica Canticorum, XLIX, 5 [PL 183, 1018]), conductora de tots els bons hàbits.

I com aconseguirem de superar aquestes mesquineses? Hi insisteixo, per la seva importància cabdal: amb humilitat, i amb sinceritat en la direcció espiritual i en el Sagrament de la Penitència. Aneu als qui orienten les vostres ànimes amb el cor obert; no el clogueu perquè si s’hi fica el dimoni mut, es fa difícil treure’l.

Perdoneu la porfídia de fer-me pesat amb tanta insistència, però penso que és imprescindible que es gravi al foc en les vostres intel·ligències, que la humilitat i —la seva conseqüència immediata— la sinceritat enllacen els altres mitjans, i es mostren com quelcom que fonamenta l’eficàcia per a la victòria. Si el dimoni mut s’introdueix en una ànima, ho engega tot a rodar; en canvi, si se’l foragita immediatament, tot surt bé, som feliços, la vida va endavant rectament: siguem sempre salvatgement sincers, bé que amb una prudent educació.

Vull que això resti ben clar; a mi no em preocupen tant el cor i la carn, com la supèrbia. Humils. Quan us penseu que teniu tota la raó, no en teniu gens. Feu cap a la direcció espiritual amb l’ànima oberta: no la tanqueu, perquè —ho torno a dir— s’hi fica el dimoni mut, que és tan difícil de treure.

Recordeu-vos d’aquell pobre endimoniat, que els deixebles no van aconseguir d’alliberar; solament el Senyor n’obtingué la llibertat, amb oració i dejuni. En aquella ocasió, el Mestre va obrar tres miracles: el primer, que hi sentís: perquè quan ens domina el dimoni mut l’ànima es nega a sentir-hi; el segon, que parlés; i el tercer, que se n’anés el diable.

Digueu primer allò que desitjaríeu que no se sabés. Foragiteu el dimoni mut! D’una qüestió petita, donant-hi voltes, en feu una bola grossa com amb la neu, i us hi tanqueu. Per què? Obriu l’ànima! Jo us asseguro la felicitat, que és fidelitat al camí cristià, si sou sincers. Claredat, senzillesa: són disposicions absolutament necessàries; hem d’obrir l’ànima, de bat a bat, de manera que hi entri el sol de Déu i la claror de l’Amor.

Per a apartar-se de la sinceritat total no cal sempre una motivació tèrbola; de vegades, n’hi ha prou amb un error de consciència. Algunes persones s’han format —deformat— de tal manera la consciència, que el seu mutisme, la manca de senzillesa, els sembla cosa recta: pensen que és bo callar. S’esdevé fins i tot amb ànimes que han rebut una preparació excel·lent, que coneixen les coses de Déu; potser és per això que troben motius per a convèncer-se que convé callar. Però van enganyats. La sinceritat és necessària sempre; no hi valen excuses, encara que semblin bones.

Acabem aquesta estona de conversa, en què tu i jo hem fet la nostra oració al Pare, tot pregant-li que ens concedeixi la gràcia de viure aquesta afirmació joiosa de la virtut cristiana de la castedat.

Li ho demanem per intercessió de Santa Maria, que és la puresa immaculada. Acudim a Ella —tota pulchra!—, amb un consell que jo donava, ja fa molts anys, a aquells qui se sentien intranquils en la seva lluita diària per ésser humils, nets, sincers, alegres, generosos. Tots els pecats de la teva vida sembla com si es posessin dempeus. No desconfiïs. Ben al contrari, crida la teva Mare Santa Maria, amb fe i abandonament d’infant. Ella durà la benaurança a la teva ànima (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 53).