Llistat de punts

No em siguis tan... susceptible. —Qualsevol cosa et fereix. —Cal mesurar les paraules per poder parlar amb tu de l’afer més insignificant.

No et molestis si et dic que ets... insuportable. —Mentre no et corregeixis, no seràs mai útil.

El teu esperit d’home fet, dreturer i senzill, s’aclapara en sentir-se envoltat d’embolics i xafarderies, que no arriba a explicar-se i on no s’hauria volgut barrejar mai. —Entoma la humiliació que significa anar així de boca en boca, i procura que l’escarment et doni més discreció.

La santa puresa la dona Déu quan es demana amb humilitat.

No et domines, no ets mortificat, perquè estàs ple de supèrbia. —¿Que duus una vida penitent? No oblidis que la supèrbia és compatible amb la penitència... —Més raons: la teva pena, després de la caiguda, després de les teves faltes de generositat, ¿és penediment o és enrabiada de veure’t tan petit i sense forces? —¡Que lluny estàs de Jesús, si no ets humil..., per més que les teves deixuplines floreixin cada dia roses noves!

¡Quin regust de fel i de vinagre, i de cendra i de sèver! ¡Quin paladar tan ressec, pastós i esquerdat! —Sembla no res aquesta impressió fisiològica si la comparem amb les altres amargors de la teva ànima.

És que «et demanen més» i no ho saps donar. —Humilia’t: ¿hi restaria aquesta amarga impressió de desgrat, en la teva carn i en el teu esperit, si fessis tot el que pots?

Aquest Crist, que tu veus, no és Jesús. —Deu ser, si de cas, la trista imatge que en poden formar els teus ulls tèrbols... —Purifica’t. Aclareix la mirada amb la humilitat i la penitència. Després... no et faltaran les llums nítides de l’Amor. I en tindràs una visió perfecta. La teva imatge serà realment la seva: ¡Ell!

La teva caritat és... presumptuosa. —De lluny, atreus: tens llum. De prop, desplaus: et falta escalfor. —¡Quina llàstima!

Quan percebis els aplaudiments del triomf, que et sonin també a les orelles les rialles que vas provocar amb els teus fracassos.

No vulguis ser com aquell penell daurat del gran edifici: per més que brilli i per amunt que sigui, no compta gens per a la solidesa de l’obra.

—Tant de bo que siguis com un vell carreu ocult en els fonaments, sota terra, on no et vegi ningú: per tu no s’ensorrarà la casa.

Com més m’exaltin, Jesús meu, humilia’m més en el meu cor, fent-me saber el que vaig ser i el que seré, si Tu em deixes.

No t’oblidis que ets... el dipòsit de les escombraries. —Per això, si per cas el Jardiner diví t’agafa, i et frega i et neteja... i t’omple de magnífiques flors..., ni l’aroma ni el color, que embelleixen la teva lletjor, no t’han de posar orgullós.

—Humilia’t: ¿no saps que ets el trasto de les deixalles?

Quan et vegis com ets, t’ha de semblar natural que et menyspreïn.

Ja pots anar refusant aquests pensaments d’orgull: ets igual que el pinzell en mans de l’artista. —I res més.

—Digues ara per a què serveix un pinzell, si no deixa fer al pintor.

Perquè siguis humil, tu, tan buit i tan pagat de tu mateix, en tens prou amb considerar aquelles paraules d’Isaïes: ets «gota d’aigua o de rosada que cau a terra i amb prou feines es veu».

Si l’obediència no et dona pau és que ets un superb.

El teu talent, la teva simpatia, les teves condicions... es perden: no te les deixen aprofitar. —Pensa bé aquestes paraules d’un autor espiritual: «No es perd l’encens que s’ofereix a Déu. —És més honorat el Senyor amb l’acotament dels teus talents que no pas amb el seu ús vacu».

Tota la nostra fortalesa és prestada.