Llistat de punts

Nosaltres no construïm la caritat; ens envaeix amb la gràcia de Déu: perquè Ell ha estat el primer d’estimar-nos (1 Ioh IV, 10). Convé que ens amarem ben bé d’aquesta veritat bellíssima: si podem estimar Déu, és perquè hem estat estimats per Déu (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos. IV. 9 [PL 14, 977]). Tant tu com jo estem en condicions de lliurar afecte pròdigament als qui ens volten, per tal com hem nascut a la fe, per l’amor del Pare. Demaneu amb gosadia aquest tresor al Senyor, aquesta virtut sobrenatural de la caritat, per exercitar-la fins a l’últim detall.

Sovint, els cristians no hem sabut correspondre a aquest do; de vegades l’hem rebaixat com si es limités a una almoina, sense ànima, freda; o l’hem reduït a una conducta de beneficència més o menys formulària. Expressava bé aquesta aberració la resignada queixa d’una malalta: aquí em tracten amb caritat, però la meva mare tenia cura de mi amorosament. L’amor que neix del Cor de Crist no pot donar lloc a aquesta mena de distincions.

Perquè se us fiqués ben bé dins el cap aquesta veritat, d’una forma gràfica, he predicat en milers d’ocasions que nosaltres no posseïm un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les criatures: aquest pobre cor nostre, de carn, estima amb una afecció humana que, si va unida a l’amor de Crist, és també sobrenatural. Aquesta, i no cap altra, és la caritat que hem de conrear en l’ànima, la que ens durà a descobrir en els altres la imatge de Nostre Senyor.

Manifestacions de l’amor

Em plau de recollir unes paraules que l’Esperit Sant ens comunica per boca del profeta Isaïes: discite benefacere (Is I, 17), apreneu a fer el bé. Acostumo a aplicar aquest consell als diversos aspectes de la nostra lluita interior, perquè la vida cristiana no s’ha de donar mai per acabada, per tal com el creixement en les virtuts ens ve com a conseqüència d’un compromís efectiu i quotidià.

En qualsevol tasca de la societat, com aprenem? Primer, examinem el fi desitjat i els mitjans per aconseguir-lo. En acabat, perseverem en l’ús d’aquests recursos, una vegada i una altra, fins a crear un hàbit, arrelat i ferm. Així que aprenem alguna cosa, en descobrim d’altres que ignoràvem i que són un estímul per a continuar aquesta labor sense dir mai prou.

La caritat amb el proïsme és una manifestació de l’amor a Déu. Per això, en esforçar-nos per millorar en aquesta virtut, no ens podem fixar cap límit. Amb el Senyor, l’única mesura és estimar sense mesura. D’una banda, perquè mai no arribarem a agrair-li prou el que ha fet per nosaltres; d’una altra, perquè el mateix amor de Déu envers les criatures es revela així: amb excés, sense càlcul, sense fronteres.

A tots els qui estem disposats a obrir-li l’oïda de l’ànima, Jesucrist ensenya en el sermó de la Muntanya el manament diví de la caritat. I en acabar, com a resum explica: estimeu els vostres enemics, feu bé i ajudeu sense esperar res a canvi, i la vostra recompensa serà gran, i sereu fills de l’Altíssim, perquè Ell és bo amb els ingrats i els dolents. Sigueu, doncs, misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós (Lc VI, 35-36).

La misericòrdia no es queda en una actitud seca de compassió: la misericòrdia s’identifica amb la sobreabundància de la caritat que, ensems, porta amb si mateixa la sobreabundància de la justícia. Misericòrdia vol dir mantenir el cor en carn viva, humanament i divinament impregnat d’un amor ferm, sacrificat, generós. Sant Pau glossa així la caritat en el seu cant a aquesta virtut: la caritat és pacient, és benigna; la caritat no té enveja, no obra precipitadament, no s’enorgulleix, no és ambiciosa, no busca el propi interès, no s’irrita, no pensa malament, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat; a tot s’adapta, ho creu tot, tot ho espera, tot ho suporta (1 Cor XIII, 4-7).

L’únic camí

Ens hem convençut que la caritat no té res a veure amb aquesta caricatura que, de vegades, hom ha pretès de traçar de la virtut central de la vida del cristià. Aleshores, per què aquesta exigència de predicar-la contínuament? ¿Sorgeix, com a tema obligat, bé que amb poques possibilitats que es manifesti en fets concrets?

Si miréssim al voltant nostre, potser trobaríem raons per a pensar que la caritat és una virtut il·lusòria. Considerant, però, les coses amb un sentit sobrenatural, descobriràs també l’arrel d’aquesta esterilitat; l’absència d’un tracte intens i continu, de tu a Tu, amb Nostre Senyor Jesucrist; i el desconeixement de l’obra de l’Esperit Sant en l’ànima, de la qual el primer fruit és justament la caritat.

Aplegant uns consells de l’Apòstol —porteu-vos les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei del Crist (Gal VI, 2)— hi afegeix un Pare de l’Església: Estimant Crist, suportarem fàcilment les febleses dels altres, i així mateix les d’aquell que encara no estimem, perquè no té obres bones (St. Agustí, De diversis quaestionibus LXXXIII, 71, 7 [PL 40, 83]).

És per aquí que s’enfila el camí que ens fa créixer en la caritat. Si ens afiguràvem que abans ens hem d’exercitar en activitats humanitàries, en labors assistencials, tot excloent l’amor del Senyor, l’erraríem. No deixem Crist de banda a causa de la preocupació pel proïsme malalt, ja que hem d’estimar el malalt per causa de Crist (St. Agustí, Ibídem).

Mirem constantment Jesús que, sense deixar d’ésser Déu, es va humiliar tot prenent la forma de servent (Cfr. Phil II, 8-9), per poder servir-nos; perquè és només en aquesta mateixa direcció que s’obren els afanys que valen la pena. L’amor cerca la unió, la identificació amb la persona amada: i, en unir-nos a Crist, ens atraurà l’ànsia de secundar-ne la vida de donació, d’amor immesurable, de sacrifici fins a la mort. Crist ens situa davant el dilema definitiu: o consumir la pròpia existència d’una forma egoista i solitària, o dedicar-se amb totes les forces a una tasca de servei.