Llistat de punts

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

Senyoriu del cristià

Cors generosos, amb un despreniment de debò, demana el Senyor. Ho aconseguirem si deixem anar amb enteresa les amarres o els fils subtils que ens lliguen al nostre jo. No us amagaré que aquest determini demana una lluita constant, un salt per damunt de l’enteniment personal i de la pròpia voluntat, un renunciament —en poques paraules— més ardu que l’abandó dels béns materials més cobejats.

Aquesta generositat que el Mestre va predicar, que Ell espera de tots els cristians, comporta necessàriament manifestacions externes. Jesucrist coepit facere et docere (Act I, 1): abans que amb la paraula, va anunciar la seva doctrina amb les obres. L’heu vist néixer en un estable, en la fretura més absoluta, i l’heu vist reclinat damunt la palla d’una menjadora fent els seus primers sons a la terra. Després, durant els anys dels seus itineraris apostòlics, entre molts d’altres exemples, recordareu la clara advertència a un dels qui es van oferir per acompanyar-lo com a deixeble: les guineus tenen caus i els ocells del cel nius; però el Fill de l’home no té on reclinar el cap (Lc IX, 58). I no deixeu de contemplar aquella escena que recull l’Evangeli, en què els Apòstols, per apaivagar la fam, arrenquen pel camí, un dissabte, unes espigues de blat(Cfr. Mc II, 23).

Si voleu actuar a cada moment com a senyors de vosaltres mateixos, us aconsello que feu tot el que pugueu per estar despresos de tot, sense por, sense temences ni recels. Després, quan atengueu i compliu les vostres obligacions personals, familiars…, empreu els mitjans terrenals honestos amb rectitud, pensant en el servei a Déu, a l’Església, als de casa vostra, a la vostra feina professional, al vostre país, a la humanitat entera. Mireu que allò que importa no es concreta en la materialitat de posseir tal cosa o bé de mancar de tal altra, sinó en captenir-se segons la veritat que ens ensenya la nostra fe cristiana: els béns creats són solament això: mitjans. Rebutgeu, doncs, els mirallets de considerar-los com quelcom definitiu: No us amuntegueu tresors a la terra, on el corc i el rovell els malmeten i on els lladres furguen i els roben. Més aviat amuntegueu-vos tresors al cel, on ni el corc ni el rovell no els malmeten, i on els lladres ni furguen ni els roben: que allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor (Mt VI, 19-20).

Quan algú centra la seva felicitat exclusivament en les coses d’aquí baix —he estat testimoni de veritables tragèdies—, perverteix el seu ús raonable i destrueix l’ordre disposat sàviament pel Creador. Aleshores el cor resta trist i insatisfet; s’endinsa per camins d’un descontentament etern i acaba esclavitzat ja a la terra, víctima d’aquests mateixos béns que potser han estat obtinguts amb esforços i renúncies sense fi. Però, per damunt de tot, us recomano que no oblideu mai que Déu no cap, no habita en un cor enfangat per un amor sense ordre, tosc i inútil. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o bé avorrirà l’un i s’afeccionarà a l’altre, o bé estimarà el primer i menysprearà l’altre: no podeu servir Déu i les riqueses (Mt VI, 24). Ancorem, doncs, el cor en l’amor capaç de fer-nos feliços… Desitgem els tresors del cel (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXIII, 3 [PG 58, 607]).

Fa molts anys —més de vint-i-cinc— jo anava per un d’aquests menjadors de caritat, per a captaires que no tastaven cada dia res més que el menjar que allí els donaven. Es tractava d’un local gran que atenien un grup de bones senyores. Després de la primera distribució i per tal de recollir les sobralles, hi anaven uns altres captaires, i d’entre els d’aquest segon grup, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció: era propietari duna cullera de peltre! Se la treia amb tota cura de la butxaca, amb cobdícia, se la mirava amb fruïció, i així que havia acabat d’assaborir la seva ració, tornava a mirar-se la cullera amb uns ulls que deien: és meva!, hi feia dues llepades per netejar-la i se la guardava altra vegada tot satisfet entre els plecs dels seus parracs. De debò, era seva! Un pobrissó miserable, que entre aquella gent, companya de desventures, es considerava ric.

Per aquells temps, jo coneixia una senyora, amb títol nobiliari, Gran d’Espanya. Davant Déu, això no compta per a res: tots som iguals, tots fills d’Adam i d’Eva, criatures febles, amb virtuts i defectes, capaços —si el Senyor ens abandona— dels crims pitjors. Des que Crist ens ha redimit, no hi ha diferència de raça, ni de llengua ni de color, ni de nissaga, ni de riqueses…: tots som fills de Déu. Aquesta persona, de la qual ara us parlo, residia en una casa de llinatge, però no despenia per a si mateixa ni dues pessetes el dia. En canvi, retribuïa molt bé el servei, i la resta era destinada a ajudar els necessitats, mentre passava, ella mateixa, privacions de tota mena. No li faltaven, a aquesta dona, molts d’aquests béns que tanta gent ambiciona, però ella era personalment pobra, molt mortificada, despresa de tot per complet. M’heu entès? Ens basta, a més, escoltar les paraules del Senyor: benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel (Mt V, 3).

Si vols arribar a tenir aquest esperit, t’aconsello que siguis moderat amb tu mateix, i molt generós amb els altres; evita les despeses supèrflues per luxe, per vel·leïtat, per vanitat, per comoditat…; no et creïs necessitats. En un mot, aprèn com sant Pau de viure en la pobresa i de viure en l’abundor, d’estar sadollat i de tenir fam, que et sobri i que pateixis penúria: tot ho puc en Aquell qui em conforta (Phil IV, 12-13). I com l’Apòstol, així també sortirem vencedors de la lluita espiritual, si mantenim el cor deseixit, lliure de lligams.

Tots els qui venim a la palestra de la fe, diu sant Gregori el Gran, assumim al nostre càrrec la lluita contra els esperits malignes. Els dimonis no posseeixen res d’aquest món i, per tant, com que hi vénen despullats, nosaltres també hem de lluitar despullats. Ja que si n’hi ha un que està vestit lluita amb un altre que no té roba, aviat anirà per terra, per tal com l’enemic ja té per on agafar-lo. ¿I què són les coses de la terra, sinó una mena d’indumentària? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Déu estima el qui dóna amb alegria

Dins aquest marc del despreniment total que el Senyor ens demana, us assenyalaré un altre punt que té una importància particular: la salut. Ara, la major part de vosaltres, sou joves: travesseu aquesta etapa formidable de plenitud de vida, que sobreïx d’energies. Però passa el temps i implacablement comença a notar-se el desgast físic; vénen en acabat les limitacions de la maduresa, i per últim les xacres de la vellesa. A més a més, qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment, es pot posar malalt o patir algun trastorn corporal.

Solament si aprofitem amb rectitud —cristianament— les èpoques de benestar físic, els bons temps, acceptarem també amb una alegria sobrenatural els esdeveniments que la gent equivocadament qualifica de dolents. Sense aturar-me en gaires detalls, desitjo transmetre-us la meva experiència personal. Mentre estem malalts, podem ésser uns pesats: que no m’atenen bé, que ningú no es preocupa per mi, que no tenen cura de mi com em mereixo, que ningú no m’entén… El dimoni, que sempre està a l’aguait, ataca per qualsevol flanc; i en la malaltia, la seva tàctica consisteix a fomentar una mena de psicosi, que aparti de Déu, que amargui l’ambient, o que destrueixi aquest tresor de mèrits que, per a bé de totes les ànimes, hom assoleix en portar amb optimisme sobrenatural —quan s’estima!— el dolor. Per tant, si és voluntat de Déu que ens arribi la urpada de l’aflicció, preneu-vos-ho com a senyal que ens considera madurs per a associar-nos més estretament a la seva Creu redemptora.

Cal, doncs, una preparació remota, feta cada dia amb un sant deseiximent d’un mateix, per tal de disposar-nos a suportar amb posat alegre —si el Senyor així ho permet— la malaltia o la desventura. Serviu-vos ja de les ocasions normals, d’alguna privació, del dolor en les seves petites manifestacions habituals, de la mortificació, i poseu en exercici les virtuts cristianes.