Llistat de punts

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Que Jesucrist és el model nostre, de tots els cristians, ho sabeu perfectament perquè ho heu sentit i meditat sovint. A més, heu ensenyat tantes ànimes, en aquest apostolat —tracte humà amb sentit diví— que forma ja una part del vostre jo; i ho heu recordat, quan calia, tot servint-vos d’aquest mitjà meravellós de la correcció fraterna, per tal que el qui us escoltava comparés el seu comportament amb el del nostre Germà primogènit, el Fill de Maria, Mare de Déu i Mare nostra.

Jesús és el model. Ho ha dit Ell: discite a me (Mt XI, 29), apreneu de mi. I avui desitjo parlar-vos d’una virtut que sense que sigui l’única ni la primera, és cert que actua en la vida cristiana com la sal que preserva de la corrupció, i constitueix la pedra de toc per a l’ànima apostòlica: la virtut de la santa puresa.

Certament, la caritat teologal se’ns mostra com la virtut més alta; però la castedat resulta el mitjà sine qua non, una condició imprescindible per a aconseguir aquest diàleg íntim amb Déu; i quan no es guarda, si no hi ha lluita, un acaba cec; no es veu res, perquè l’home animal no pot percebre les coses que són de l’Esperit de Déu (1 Cor II, 14).

Nosaltres volem mirar amb ulls nets, animats per la predicació del Mestre: benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu (Mt V, 8). L’Església ha presentat sempre aquestes paraules com una invitació a la castedat. Guarden un cor sa, escriu sant Joan Crisòstom, aquells qui posseeixen una consciència completament neta o bé els qui amen la castedat. Cap virtut no és tan necessària com aquesta per a veure Déu (St. Joan Crisòstom. In Matthaeum homiliae, XV, 4 [PG 57, 227]).

Tinguem Déu en el nostre cos

Sempre m’ha fet molta llàstima la norma d’alguns —de tants!— que escullen, com a pauta constant dels seus ensenyaments, la impuresa; amb la qual cosa aconsegueixen —ho he comprovat en moltes ànimes— el contrari d’allò que pretenen, ja que és una matèria més enganxosa que el vesc, i deforma les consciències amb complexos o amb temences, com si la netedat d’ànima fos un obstacle gairebé insuperable. Nosaltres, no; nosaltres hem de tractar de la santa puresa amb raonaments positius i límpids, amb paraules modestes i clares.

Discórrer sobre aquest tema vol dir dialogar sobre l’Amor. Us acabo d’assenyalar que per a això, m’ajuda el fet d’acudir a la Humanitat Santíssima de Nostre Senyor, a aquesta meravella inefable de Déu que s’humilia fins a fer-se home, i que no se sent degradat en haver pres carn com la nostra, amb totes les seves limitacions i febleses, llevat del pecat; i això perquè ens estima amb bogeria! Ell no es rebaixa amb el seu anorreament; en canvi, a nosaltres, ens eleva, ens deïfica en el cos i en l’ànima. Respondre que sí al seu Amor, amb una estimació clara, ardent i ordenada, això és la virtut de la castedat.

Hem de clamar a tot el món, amb la boca i amb el testimoni del nostre capteniment: no enverinem el cor, com si fóssim unes pobres bestioles, dominats pels instints més baixos. Un escriptor cristià ho explica així: mireu que no és pas petit el cor de l’home, ja que abraça tantes coses. Mesureu aquesta grandesa no en les seves dimensions físiques, sinó en el poder del seu pensament, capaç d’assolir el coneixement de tantes veritats. En el cor és possible de preparar el camí del Senyor, de traçar una sendera dreta, perquè hi passin el Verb i la Saviesa de Déu. Amb una conducta honesta, amb obres irreprotxables, prepareu el camí del Senyor, aplaneu-lo, per tal que el Verb de Déu camini en vosaltres sense entrebancs i us faci conèixer els seus misteris i la seva vinguda (Orígenes, In Lucam homiliae, XXI [PG 13, 1856]).

L’Escriptura Santa ens revela que aquesta obra grandiosa de la santificació, tasca oculta i magnífica del Paraclet, s’esdevé en l’ànima i en el cos. ¿Que no ho sabeu, que els vostres cossos són membres de Crist?, clama l’Apòstol. ¿Haig d’esqueixar, doncs, uns membres de Crist per fer-ne membres d’una prostituta? (…) ¿O és que no sabeu que els vostres cossos són temples de l’Esperit Sant que habita en vosaltres, i que heu rebut de Déu, i que ja no sou vostres, perquè heu estat comprats a un gran preu? Glorifiqueu Déu i porteu-lo en el vostre cos (1 Cor VI, XV, 19-20).

Lliurar tot el cor

Necessito recordar-vos que no trobareu la felicitat fora de les vostres obligacions cristianes. Si les abandonéssiu, en tindríeu un remordiment salvatge, i seríeu uns desgraciats. Fins i tot les coses més corrents que porten una mica de felicitat, i que són lícites, poden tornar-se aleshores amargants com el fel, agres com el vinagre, repugnants com la sandàraca.

Cadascú de vosaltres, i jo també, ens confiem a Jesús: Senyor, jo em proposo de lluitar i sé que Vós no perdeu batalles; i comprenc que, si algun cop les perdo, és perquè m’he allunyat de Vós! Agafeu-me de la mà i no us refieu de mi, no em deixeu anar!

Pare, si sóc tan feliç! Si estimo Jesucrist! Si, per més que sóc de fang, desitjo arribar a la santedat amb l’ajuda de Déu i de la seva Mare Santíssima! No en dubto; només et previnc amb aquestes exhortacions per si de cas, per si se’t presenta cap dificultat.

Al mateix temps t’haig de repetir que l’existència del cristià —la teva i la meva— és d’Amor. Aquest cor nostre, ha nascut per a estimar. I quan no se li dóna un afecte pur i net i noble, es venja i s’inunda de misèria. El veritable amor de Déu —la netedat de vida, doncs— es troba tan lluny de la sensualitat com de la insensibilitat, de qualsevol sentimentalisme com de l’absència o de la duresa de cor.

És un dol no tenir cor. Són una desgraciats els qui mai no han aprés d’estimar amb tendresa. Els cristians estem enamorats de l’Amor: el Senyor no ens vol eixuts, encarcarats, com una matèria inerta. Ens vol impregnats del seu afecte! Aquell qui per Déu renuncia a un amor humà no és un fadrí vell, com aquestes persones tristes, infelices i moixes, perquè han menyspreat la generositat d’estimar netament.

Universalitat de la caritat

Amb el nom de proïsme, diu sant Lleó el Gran, no hem de considerar només els qui s’uneixen a nosaltres amb els llaços de l’amistat o del parentiu, sinó tots els homes, amb els quals tenim una naturalesa comuna… Un sol Creador ens ha fet, un sol Creador ens ha donat l’ànima. Tots gaudim d’un mateix cel i d’un mateix aire, dels mateixos dies i les mateixes nits i, per més que els uns són bons i d’altres són dolents, els uns justos i els altres injustos, Déu, malgrat tot, és generós i benigne amb tothom (St. Lleó el Gran, Sermo XII, 2 [PL 54, 170]).

Els fills de Déu ens forgem en la pràctica d’aquest manament nou, aprenem en l’Església a servir i a no ésser servits (Cfr. Mt XX, 28), i ens trobem amb forces per estimar la humanitat d’una manera nova, que tothom veurà com el fruit de la gràcia de Crist. El nostre amor no es confon amb una disposició sentimental, ni tampoc amb la simple companyonia, ni amb l’afany no gaire clar d’ajudar els altres per demostrar-nos a nosaltres mateixos que som superiors. No; és conviure amb el proïsme, venerar —hi insisteixo— la imatge de Déu que hi ha en cada home, procurant que ell també la contempli, perquè sàpiga adreçar-se a Crist.

Universalitat de la caritat significa, doncs, universalitat de l’apostolat; la traducció en obres i de debò, per la nostra banda, del gran deler de Déu, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1 Tim II, 4).

Si cal estimar també els enemics —em refereixo a aquells que ens col·loquen entre els seus enemics: jo no em sento enemic de ningú ni de res—, caldrà estimar, més que més, els qui solament són lluny, els qui ens són menys simpàtics, els qui, per la llengua, la cultura o l’educació, semblen allò que és oposat a tu i a mi.