Llistat de punts

Demanarem ara al Senyor, per acabar aquesta estona de conversa amb Ell, que ens concedeixi de repetir amb sant Pau que vencem plenament per aquell qui ens ha estimat. Per això estic segur que ni la mort, ni la vida, ni àngels, ni principats, ni virtuts, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, que hi ha en el Crist Jesús, Senyor nostre (Rom VIII, 37-39).

D’aquest amor, l’Escriptura també canta amb paraules enceses: ni les aigües copioses no pogueren extingir la caritat, ni se l’emportaren les riuades (Cant VIII, 7). Aquest amor sadollà sempre el Cor de Santa Maria, fins a enriquir-la amb entranyes de Mare per a la humanitat entera. En la Verge, l’amor a Déu es confon també amb la sol·licitud envers tots els seus fills. Devia haver patit molt el seu Cor dolcíssim, atent fins als més petits detalls —no tenen vi (Ioh II, 3)—, en presenciar aquella crueltat col·lectiva, aquell acarnissament que fou, per part dels botxins, la Passió i Mort de Jesús. Però Maria no parla. Com el seu Fill, estima, calla i perdona. Aquesta és la força de l’amor.

La Maternitat divina de Maria és l’arrel de totes les perfeccions i privilegis que l’adornen. Per aquest títol, fou concebuda immaculada i és plena de gràcia, és sempre verge, pujà en cos i ànima al Cel, ha estat coronada com a Reina de la creació entera, per damunt dels àngels i dels sants. Més que Ella, només Déu. La Verge Santíssima, pel fet d’ésser Mare de Déu, posseeix una dignitat en certa manera infinita, del bé infinit que és Déu (St Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, I, q. 25, a. 6). No hi ha perill d’exagerar. Mai no aprofundirem prou en aquest misteri inefable; mai no podrem agrair prou a la Nostra Mare aquesta familiaritat que ens ha donat amb la Trinitat Beatíssima.

Érem pecadors i enemics de Déu. La Redempció no solament ens deslliura del pecat i ens reconcilia amb el Senyor: ens converteix en fills, ens lliura una Mare, la mateixa que engendra el Verb, segons la Humanitat. Pot demanar-se un doll d’amor més gran? Déu es delia per redimir-nos, disposava de moltes maneres d’executar la seva Voluntat Santíssima, segons la seva infinita saviesa. En va triar una, que dissipa els possibles dubtes sobre la nostra salvació i glorificació. Com que el primer Adam no nasqué d’home ni de dona, sinó que fou plasmat a la terra, també així l’últim Adam, que havia de guarir la ferida del primer, prengué un cos plasmat en el si de Verge, perquè fos, quant a la carn, igual a la carn dels qui van pecar (St Basili, Commentarius in Isaiam, 7, 201 [PG 30, 466]).

Meditem sovint tot el que hàgim sentit de la Nostra Mare, en una oració assossegada i tranquil·la. I, com un pòsit, s’anirà fixant en la nostra ànima aquest compendi, perquè puguem acudir a Ella sense vacil·lacions, especialment quan no tinguem cap altre agafador. No és això un interès personal, per la nostra banda? Certament que sí. Però ¿per ventura les mares ignoren que els fills són d’ordinari una mica interessats, i que sovint ens hi adrecem com a últim remei? N’estan convençudes i tant els fa: per això són mares, i el seu amor desinteressat percep —en el nostre aparent egoisme— el nostre afecte filial i la nostra confiança segura.

No pretenc —ni per a mi, ni per a vosaltres— que la nostra devoció a Santa Maria es limiti a les crides urgents. Em penso, tot i així, que no ens ha d’humiliar, si és que ens passa això en algun moment. Les mares no comptabilitzen els detalls d’afecte que els fills els demostren; ni pesen ni mesuren amb criteris mesquins. Assaboreixen qualsevol petita mostra d’amor com si fos mel, i s’aboquen de ple concedint molt més que no reben. Si és així com reaccionen les mares bones de la terra, afigureu-vos què no podríem esperar de la Nostra Mare Santa Maria.

Potser ara algú de vosaltres pot pensar que la jornada ordinària, aquest habitual anar i venir de la nostra vida, no es presta gaire a mantenir el cor posat en una criatura tan pura com és Nostra Senyora. Jo us invitaria a pensar-hi una mica. Què busquem sempre, fins i tot sense una atenció especial, en tot el que fem? Quan ens mou l’amor de Déu i treballem amb rectitud d’intenció, cerquem allò que és bo, allò que és net, que porta pau a la consciència i felicitat a l’ànima. Que no ens manquen les errades? Sí; però justament, reconèixer aquestes errades, és descobrir amb una major claredat que el nostre final és aquest: una felicitat no passatgera, sinó profunda, serena, humana i sobrenatural.

Hi ha una criatura que va aconseguir tota la felicitat en aquesta terra, ja que és l’obra mestra de Déu: la Nostra Mare Santíssima, Maria. Ella viu i ens protegeix; s’està al costat del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant, en cos i ànima. És la mateixa que nasqué a Palestina, que es donà al Senyor de petita, que rebé l’anunci de l’Arcàngel Gabriel, que donà a llum el nostre Salvador, que s’estigué amb Ell al seu costat al peu de la Creu.

En Ella prenen realitat tots els ideals; però no hem de concloure que la seva sublimitat i grandesa ens és presentada inaccessible i distant. És la plena de gràcia, la summa de totes les perfeccions: i és Mare. Amb el seu poder davant de Déu, ens aconseguirà el que li demanem; com a Mare, vol concedir-nos-ho. I també com a Mare entén i es fa càrrec de les nostres febleses, encoratja, excusa, facilita el camí, té el remei sempre a punt, ni que sembli que ja res no és possible.