Llistat de punts

I com aconseguirem de superar aquestes mesquineses? Hi insisteixo, per la seva importància cabdal: amb humilitat, i amb sinceritat en la direcció espiritual i en el Sagrament de la Penitència. Aneu als qui orienten les vostres ànimes amb el cor obert; no el clogueu perquè si s’hi fica el dimoni mut, es fa difícil treure’l.

Perdoneu la porfídia de fer-me pesat amb tanta insistència, però penso que és imprescindible que es gravi al foc en les vostres intel·ligències, que la humilitat i —la seva conseqüència immediata— la sinceritat enllacen els altres mitjans, i es mostren com quelcom que fonamenta l’eficàcia per a la victòria. Si el dimoni mut s’introdueix en una ànima, ho engega tot a rodar; en canvi, si se’l foragita immediatament, tot surt bé, som feliços, la vida va endavant rectament: siguem sempre salvatgement sincers, bé que amb una prudent educació.

Vull que això resti ben clar; a mi no em preocupen tant el cor i la carn, com la supèrbia. Humils. Quan us penseu que teniu tota la raó, no en teniu gens. Feu cap a la direcció espiritual amb l’ànima oberta: no la tanqueu, perquè —ho torno a dir— s’hi fica el dimoni mut, que és tan difícil de treure.

Recordeu-vos d’aquell pobre endimoniat, que els deixebles no van aconseguir d’alliberar; solament el Senyor n’obtingué la llibertat, amb oració i dejuni. En aquella ocasió, el Mestre va obrar tres miracles: el primer, que hi sentís: perquè quan ens domina el dimoni mut l’ànima es nega a sentir-hi; el segon, que parlés; i el tercer, que se n’anés el diable.

Digueu primer allò que desitjaríeu que no se sabés. Foragiteu el dimoni mut! D’una qüestió petita, donant-hi voltes, en feu una bola grossa com amb la neu, i us hi tanqueu. Per què? Obriu l’ànima! Jo us asseguro la felicitat, que és fidelitat al camí cristià, si sou sincers. Claredat, senzillesa: són disposicions absolutament necessàries; hem d’obrir l’ànima, de bat a bat, de manera que hi entri el sol de Déu i la claror de l’Amor.

Per a apartar-se de la sinceritat total no cal sempre una motivació tèrbola; de vegades, n’hi ha prou amb un error de consciència. Algunes persones s’han format —deformat— de tal manera la consciència, que el seu mutisme, la manca de senzillesa, els sembla cosa recta: pensen que és bo callar. S’esdevé fins i tot amb ànimes que han rebut una preparació excel·lent, que coneixen les coses de Déu; potser és per això que troben motius per a convèncer-se que convé callar. Però van enganyats. La sinceritat és necessària sempre; no hi valen excuses, encara que semblin bones.

Acabem aquesta estona de conversa, en què tu i jo hem fet la nostra oració al Pare, tot pregant-li que ens concedeixi la gràcia de viure aquesta afirmació joiosa de la virtut cristiana de la castedat.

Li ho demanem per intercessió de Santa Maria, que és la puresa immaculada. Acudim a Ella —tota pulchra!—, amb un consell que jo donava, ja fa molts anys, a aquells qui se sentien intranquils en la seva lluita diària per ésser humils, nets, sincers, alegres, generosos. Tots els pecats de la teva vida sembla com si es posessin dempeus. No desconfiïs. Ben al contrari, crida la teva Mare Santa Maria, amb fe i abandonament d’infant. Ella durà la benaurança a la teva ànima (Consideraciones espirituales, Cuenca 1934, p. 53).

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.