Llistat de punts

Considerem ara per uns instants els textos d’aquesta Missa del dimarts de Passió. Pensem de quina manera els homes es deïfiquen. Perquè cal que sapiguem distingir la deïficació bona de la deïficació dolenta. Parlarem d’humilitat, ja que aquesta és la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa.

La nostra misèria ressalta amb prou evidència. No vull dir les limitacions naturals: tantes grans aspiracions en les quals l’home somia i que, en canvi, mai no farà efectives, mal que sigui per falta de temps. Penso més aviat en allò que fem malament, en les caigudes, en les errades que podrien evitar-se i no s’eviten. Contínuament experimentem la nostra ineficàcia personal. Però, de vegades, sembla com si s’ajuntessin totes aquestes coses, com si se’ns manifestessin amb un major relleu, perquè ens adonem de la poqueta cosa que arribem a ser. Què hem de fer?

Expecta Dominum (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), espera en el Senyor; viu de l’esperança, ens suggereix l’Església, amb amor i amb fe. Viriliter age (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), comporta’t baronívolament. Què hi fa que siguem criatures de fang, si tenim l’esperança posada en Déu? I si mai una ànima sofreix una caiguda, un retrocés —cosa que no cal pas que s’esdevingui—, s’hi posa remei, com se sol fer en la vida ordinària amb la salut del cos, i tornem-hi!

¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil —un gerro, posem per cas—, com en tenen cura perquè no es trenqui? Fins que arriba un dia que el nen, tot jugant el tira a terra, i aquell record preciós s’esmicola en mil trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’adob; es recompon, s’enganxa amb tot el mirament i, un cop restaurat, a la fi és tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte és de terrissa o només de terra cuita, generalment n’hi ha prou amb unes grapes de ferro o de qualsevol altre metall, que mantindran els trossos units. I l’atuell, reparat així, cobra un encís original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors —bé que, per la gràcia divina, siguin de poc pes—, anem a l’oració i diguem al nostre Pare: Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu d’atuell trencat, Senyor, poseu-m’hi unes grapes i —amb el meu dolor i amb el vostre perdó— seré més fort i més agraciat que no pas abans! Una oració consoladora, per repetir-la quan s’esmicoli aquest pobre fang nostre.

Que no ens sorprengui pensar que som tan trencadissos, que no ens sobti si comprovem que el nostre capteniment s’esbocina per un no res; confieu en el Senyor, que té l’auxili sempre preparat: el Senyor és la meva llum i la meva salvació, qui em pot fer mal? (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]). Ningú: tractant així el nostre Pare del Cel, no tinguem por de ningú ni de res.

Humilitat i alegria

Deslliureu-me de tot el que hi ha de dolent i pervers en l’home (Cfr. Ps XLII, 1 [Gradual de la Missa]). Novament el text de la Missa ens parla de la deïficació bona: destaca davant els nostres ulls la mala pasta de què som fets, amb totes les malvades inclinacions; i en acabat suplica: emitte lucem tuam (Ps XLII, 3 [Gradual de la Missa]) envieu la vostra llum i la vostra veritat que m’han guiat i conduït a la vostra muntanya santa. No em fa res de dir-vos que m’he emocionat en recitar aquestes paraules del Gradual.

¿Com ens hem de captenir per adquirir aquesta deïficació bona? Llegim a l’Evangeli que Jesús no volia anar a Judea perquè els jueus el cercaven per matar-lo (Ioh VII, 1). Ell, que amb un desig de la seva voluntat podria eliminar els seus enemics, també hi posava els mitjans humans. Ell, que era Déu i que en tenia prou amb una decisió seva per a canviar les circumstàncies, ens ha deixat una lliçó encantadora: no va anar a Judea. Els seus parents li van dir: no et quedis aquí, i vés-te’n a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas (Ioh VII, 3). Pretenien que en fes un espectacle. Ho veieu? ¿Veieu què és una lliçó de deïficació bona i de deïficació dolenta?

Deïficació bona: que esperin en Vós —canta l’Ofertori— els qui us coneixen, perquè Vós no abandoneu els qui us busquen (Ps IX, 11). I ve la joia d’aquella terrissa carregada de grapes, perquè no oblida mai les oracions dels pobles (Ps IX, 13), dels humils.