Llistat de punts

Justícia i caritat

Llegiu l’Escriptura Santa. Mediteu una per una les escenes de la vida del Senyor, les seves ensenyances. Considereu-ne especialment els consells i les advertències amb què preparava aquell grapat d’homes que serien els seus Apòstols, els seus missatgers, d’un cap a l’altre de la terra. Quina és la pauta principal que els marca? No és el manament nou de la caritat? Va ser amb amor com van fressar-se el camí en aquell món pagà i corromput.

Convenceu-vos que únicament amb la justícia no resoldreu mai els grans problemes de la humanitat. Quan es fa justícia a seques, no us estranyeu si la gent se sent ferida: demana molt més la dignitat de l’home, que és fill de Déu. La caritat ha d’anar per dins i al costat, perquè ho dulcifica tot, ho deïfica: Déu és amor (1 Ioh IV, 16). Ens hem de moure sempre per Amor de Déu, que fa més fàcil d’estimar el proïsme, i purifica i eleva els amors terrenals.

Per arribar de l’estrica justícia a l’abundància de la caritat, cal recórrer tot un trajecte. I no són gaires els qui perseveren fins a la fi. N’hi ha que es conformen amb acostar-se al llindar: prescindeixen de la justícia, i es limiten a una mica de beneficència, que qualifiquen de caritat, sense adonar-se que allò suposa una petita part del que estan obligats a fer. I es mostren tan satisfets de si mateixos, com el fariseu que es pensava haver curullat la mesura de la llei perquè dejunava dos dies cada setmana i pagava el delme de tot el que posseïa (Cfr. Lc XVIII, 12).

La caritat, que és com una superació generosa de l’òrbita de la justícia, exigeix primer el compliment del deure: es comença pel que és just; es continua per allò que és més equitatiu…; però per estimar cal molta finor, molta delicadesa, molt de respecte, molta afabilitat: en un mot, seguir aquell consell de l’Apòstol: porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei del Crist (Gal VI, 2). Aleshores sí, ja vivim plenament la caritat, ja realitzem el manament de Jesús.

Per mi, no hi ha exemple més clar d’aquesta unió pràctica de la justícia amb la caritat, que el comportament de les mares. Estimen amb el mateix afecte tots els seus fills, i és justament aquest amor que els impulsa a tractar-los d’una manera distinta —amb una justícia desigual—, ja que cada un és diferent dels altres. També, doncs, amb els nostres consemblants, la caritat perfecciona i completa la justícia perquè ens mou a comportar-nos d’una manera desigual amb els desiguals, adaptant-nos a llurs circumstàncies concretes, a fi de comunicar alegria a qui està trist, ciència a qui és mancat de formació, afecte a qui se sent sol… La justícia estableix que es doni a cadascú allò que sigui seu, que no és igual que donar a tothom el mateix. L’igualitarisme utòpic és font de les injustícies més grans.

Per a actuar sempre així, com aquelles mares bones, ens cal oblidar-nos de nosaltres mateixos, no aspirar a cap altre senyoriu que el de servir els altres, com Jesucrist, que predicava: el Fill de l’Home no ha vingut pas a ser servit, sinó a servir (Mt XX, 28). Això demana l’enteresa de sotmetre la pròpia voluntat al model diví, de treballar per tothom, lluitar per la felicitat eterna i el benestar dels altres. No conec camí més bo per a ésser just que el d’una vida de donació i de servei.