Llistat de punts

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació… Que sàpiga cadascun de vosaltres tractar el seu cos santament i honestament, sense deixar-se arrossegar per la passió, com fan els pagans que no coneixen Déu (1 Thes IV, 3-5). Pertanyem totalment a Déu, amb ànima i cos, amb la carn i amb els ossos, amb els sentits i amb les potències. Pregueu-li amb confiança: Jesús, guardeu-nos el cor! un cor gran, un cor fort i tendre i afectuós i delicat, que sobreïxi de caritat per Vós, per servir totes les ànimes.

El nostre cos és sant, temple de Déu, precisa sant Pau. Aquesta exclamació de l’Apòstol em duu a la memòria la crida universal a la santedat, que el Mestre adreça als homes: estote vos perfecti sicut et Pater vester caelestis perfectus est (Mt V, 48). A tothom, sense discriminacions de cap mena, demana el Senyor correspondència a la gràcia; a cadascú, d’acord amb la seva situació personal, exigeix la pràctica de les virtuts pròpies dels fills de Déu.

Per això, en recordar-vos ara que el cristià ha de guardar una castedat perfecta, em refereixo a tots: als solters, que han d’atenir-se a una completa continència; i als casats, que viuen castament complint les obligacions pròpies de llur estat.

Amb l’esperit de Déu, la castedat no resulta un pes molest i humiliant. És una afirmació joiosa: el fet de voler, el domini, el venciment, no ho dóna la carn, ni ve de l’instint; procedeix de la voluntat, sobretot si va unit a la Voluntat del Senyor. Per ésser castos —i no simplement continents o honestos—, hem de sotmetre les passions a la raó, però per un motiu alt, per un impuls d’Amor.

Comparo aquesta virtut a unes ales que ens permeten de transmetre els manaments, la doctrina de Déu, per tots els ambients de la terra, sense por de restar enfangats. Les ales —també les d’aquests ocells majestuosos que es remunten on no arriben els núvols— pesen, i molt. Però si manquessin, no hi hauria vol. Fiqueu-vos-ho en el cap, decidits a no cedir si noteu la urpada de la temptació, que s’insinua presentant la puresa com una càrrega insuportable: endavant!, amunt!, fins al sol, a la caça de l’Amor.

Tinguem Déu en el nostre cos

Sempre m’ha fet molta llàstima la norma d’alguns —de tants!— que escullen, com a pauta constant dels seus ensenyaments, la impuresa; amb la qual cosa aconsegueixen —ho he comprovat en moltes ànimes— el contrari d’allò que pretenen, ja que és una matèria més enganxosa que el vesc, i deforma les consciències amb complexos o amb temences, com si la netedat d’ànima fos un obstacle gairebé insuperable. Nosaltres, no; nosaltres hem de tractar de la santa puresa amb raonaments positius i límpids, amb paraules modestes i clares.

Discórrer sobre aquest tema vol dir dialogar sobre l’Amor. Us acabo d’assenyalar que per a això, m’ajuda el fet d’acudir a la Humanitat Santíssima de Nostre Senyor, a aquesta meravella inefable de Déu que s’humilia fins a fer-se home, i que no se sent degradat en haver pres carn com la nostra, amb totes les seves limitacions i febleses, llevat del pecat; i això perquè ens estima amb bogeria! Ell no es rebaixa amb el seu anorreament; en canvi, a nosaltres, ens eleva, ens deïfica en el cos i en l’ànima. Respondre que sí al seu Amor, amb una estimació clara, ardent i ordenada, això és la virtut de la castedat.

Hem de clamar a tot el món, amb la boca i amb el testimoni del nostre capteniment: no enverinem el cor, com si fóssim unes pobres bestioles, dominats pels instints més baixos. Un escriptor cristià ho explica així: mireu que no és pas petit el cor de l’home, ja que abraça tantes coses. Mesureu aquesta grandesa no en les seves dimensions físiques, sinó en el poder del seu pensament, capaç d’assolir el coneixement de tantes veritats. En el cor és possible de preparar el camí del Senyor, de traçar una sendera dreta, perquè hi passin el Verb i la Saviesa de Déu. Amb una conducta honesta, amb obres irreprotxables, prepareu el camí del Senyor, aplaneu-lo, per tal que el Verb de Déu camini en vosaltres sense entrebancs i us faci conèixer els seus misteris i la seva vinguda (Orígenes, In Lucam homiliae, XXI [PG 13, 1856]).

L’Escriptura Santa ens revela que aquesta obra grandiosa de la santificació, tasca oculta i magnífica del Paraclet, s’esdevé en l’ànima i en el cos. ¿Que no ho sabeu, que els vostres cossos són membres de Crist?, clama l’Apòstol. ¿Haig d’esqueixar, doncs, uns membres de Crist per fer-ne membres d’una prostituta? (…) ¿O és que no sabeu que els vostres cossos són temples de l’Esperit Sant que habita en vosaltres, i que heu rebut de Déu, i que ja no sou vostres, perquè heu estat comprats a un gran preu? Glorifiqueu Déu i porteu-lo en el vostre cos (1 Cor VI, XV, 19-20).

N’hi ha alguns per allí, que senten parlar de castedat i somriuen. És una rialleta —una ganyota— sense alegria, morta, de caps retorçats: la gran majoria —repeteixen— no hi creuen! Jo, als nois que m’acompanyaven pels barris i hospitals de la perifèria de Madrid —són tants, tants, els anys que han passat—, els solia dir: considereu que hi ha un regne mineral; un altre, el regne vegetal —més perfecte— en el qual, a l’existència, s’hi ha afegit la vida; i després ve un regne animal, format per éssers amb sensibilitat i moviment, gairebé sempre.

Els explicava, potser d’una manera poc acadèmica, però gràfica, que hauríem d’instituir un altre regne, l’hominal, el regne dels humans: perquè la criatura racional posseeix una intel·ligència admirable, espurna de la Saviesa divina, que li permet de raonar pel seu compte; i aquesta estupenda llibertat, per la qual pot acceptar o rebutjar una cosa o una altra, al seu grat.

Doncs en aquest regne dels homes —els comentava amb l’experiència que provenia de la meva abundosa tasca com a sacerdot—, per a una persona normal, el tema del sexe ocupa un quart o cinquè lloc. Primer hi ha les aspiracions de la vida espiritual, aquella que cada u tingui; immediatament, moltes qüestions que interessen l’home o la dona corrent: el pare, la mare, la llar, els fills. Més tard, la professió. I allà, en el quart o cinquè terme, apareix l’impuls sexual.

Per això, quan he conegut gent que convertia aquest punt en l’argument central de la seva conversa, he pensat que són anormals, uns pobres desgraciats, potser uns malalts. I hi afegia —aquí sorgia un moment de rialles i de broma, entre els nois als quals em dirigia— que aquests desventurats em feien tanta llàstima com un nen deforme amb el cap gros, gros, d’un metre de perímetre. Són uns subjectes infeliços, i per part nostra —a més de les oracions per ells— brolla una compassió fraterna, ja que desitgem que es guareixin de la seva trista malaltia; però, no cal dir-ho, mai no són ni més homes ni més dones que els que no van obsessionats pel sexe.

Els mitjans per a vèncer

Vegem amb quins recursos comptem sempre els cristians per a vèncer en aquesta lluita per guardar la castedat: no pas com àngels, sinó com dones i homes sans, forts, normals! Venero amb tota l’ànima els àngels, m’uneix a aquest exèrcit de Déu una gran devoció; però això de comparar-nos-hi no m’agrada, perquè els àngels tenen una naturalesa diferent de la nostra, i aquesta equiparació suposaria un desordre.

En molts ambients s’ha generalitzat un clima de sensualitat que, unit a la confusió doctrinal, mena tanta gent a justificar qualsevol aberració, o bé, si altre no, a demostrar la tolerància més indiferent per tota classe de costums llicenciosos.

Hem de ser nets, tant com puguem, pel que fa al cos, sense por, perquè el sexe és cosa santa i noble —participació en el poder creador de Déu—, fet per al matrimoni. I, així, nets i sense por, amb el vostre capteniment donareu el testimoni de la possibilitat i la formosor de la santa puresa.

Primer de tot, ens obstinarem a afinar la nostra consciència, aprofundint tot el que calgui fins a tenir la seguretat d’haver adquirit una bona formació, distingint bé entre la consciència delicada —autèntica gràcia de Déu— i la consciència escrupolosa, que és cosa diferent.

Tingueu una cura ben esmerada de la castedat, i així mateix d’aquelles altres virtuts que formen el seu seguici —la modèstia i el pudor—, que resulten com la seva salvaguarda. No passeu amb lleugeresa per damunt d’aquestes normes que són tan eficaces per conservar-se dignes de la mirada de Déu: la custòdia atenta dels sentits i del cor; la valentia —la valentia d’ésser covard— per a fugir de les ocasions; la freqüència dels sagraments, d’una manera particular la Confessió sacramental; la sinceritat plena en la direcció espiritual personal; el dolor, la contrició, la reparació després dels mancaments. I tot plegat ungit amb una tendra devoció a la Mare i Senyora Nostra, per tal que Ella ens obtingui de Déu el do d’una vida santa i neta.